Toni Sala

Segons el programa, la Compañía de danza Aída Gómez havia de donar-nos “un punt de vista femení” de Carmen, amb “un marcat caràcter fresc i sensual.” I no es pot dir que les ballarines no tinguessin unes bones cuixes. Cuixes joves i sobre tacons, acompanyades per nois bruns i amb uniforme de soldat, en diverses i acolorides dances d’aparellament. Don José du Carmen simbòlicament lligada amb una corda. Què fa Carmen? Doncs ensenyar-li la cuixa. És “el punt de vista femení”, la reivindicació de la “mujer-mujer” i del “macho-macho” corresponent - com qui no sap com això acaba. Així s’entén que, entre tant “caràcter fresc i sensual”, Gómez tregui a escena un personatge molt transgressor, un transvestit calb, panxut i malcarat, amb samarreta imperi i faldilla, que balla i que fa la mateixa gràcia que els mariques de les espanyolades de Pajares i Esteso.

De fet hi havia molta pretensió cinematogràfica en l’escenari despullat, i les coreografies amb tots els ballarins devien ser el millor d’aquest espectacle adotzenat i amb tantes ganes d’afalagar que acaba fent venir son. Quant de sucre! Quant de recurs a l’espectacularitat òbvia, colors – gran novetat: el vermell per l’amor i el negre per la mort -, focus, música grandiloqüent, melodies guitarrejades, erotisme soft, castanyoles, tablao, esgrima i batecs de cor amplificats. Cap més pretensió que complaure.

Veient aquest show, pensava que poc que hem evolucionat i amb quina força es mantenen els tòpics al soterrani de casa. Quantes Carmen es representen, a cada festival d’estiu? El públic era escàs, però el guiram va aplaudir entusiasmat i satisfet pel taca-taca.

L’espectacle fa anys que volta pel món i la companyia va actuar amb una professionalitat sense màcula. Només faltaria.

( Festival de la Porta Ferrada, 19 d’agost del 2010, El Punt )

L’altre dia, en una conferència sobre Gaziel, justament, vaig coincidir amb un intel·lectual que havia estat molt maragallià. Expressava el seu resentiment als quatre vents. Maragall l’havia seduit i enganyat fins al punt que ja ni podia sentir els cants de sirena presidencials dels últims dies.

Perquè la famosa entrevista on diu que va deixar-se treure de la presidència a canvi de l’Estatut desqualifica del tot Maragall com a polític – i era la seva feina, i, respecte als votants, no hi ha res més a dir -, però, en canvi, vist el panorama, el salva com a persona.

La clau era saber si Maragall plegava per voluntat pròpia. En aquest punt es resumia la fortalesa catalana, l’estat de la qüestió, el resultat de l’analítica. Quan, després de l’entrevista, vaig veure el seu partit girant-li l’esquena – i aquells presumptament catalanistes, Dalmau! – vaig arribar a dubtar si el president no mentia sobre la seva retirada. Però no: l’hi haurien refutat visceralment. De manera que va quedar-me clar que des d’un punt de vista no ja catalanista sinó català, el malestar del partit amb Maragall, aquest girar-se tan descaradament d’esquena a la veritat, resultarà nefast, vagin com vagin les coses. Si Maragall és aplaudit als actes públics no és pas perquè se’l tingui per un gran polític, sinó perquè se’l té per més honest que els seus companys.

Perquè, sí, ja ho sabem que a la vida hi ha veritats submergides, sobreentesos cohesionadors i ficcions molt pragmàtiques. Però en el moment que algú ho posa a sobre la taula – i això ja va passar amb el tres per cent -, el preu de tornar-ho a tapar és tan alt que no paga la pena. L’autoengany té els seus límits. En aquest punt, valdria la pena aixecar un moment la mirada per donar un cop d’ull al paper que hi està fent Esquerra, en tot això.

A l’entrevista famosa, el president diu que ha mamat el catalanisme del seu avi. Però l’avi, a Catalunya i avant!, l’article que se sol considerar el seu testament en aquests temes, parlava de “ir urgando cada pueblo en su terruño (…) hasta llegar a la raíz común, a la raíz ibérica que indudablemente existe”, o sigui, que calia començar per casa, aprofundir aquí – i en això la cultura i, doncs, la llengua, era essencial -, abans d’aventurar-se a fer el milhomes amb la resta de la península. Maragall sènior ja es devia tèmer la il·lusió en què l’intel·lectual català cau contínuament, perquè és més fàcil projectar-se enfora que mirar la realitat del país. I quan no és cap a Espanya, és cap a Europa, com el mateix president torna a demostrar a l’entrevista famosa. Igualment va deixar-s’hi temptar Gaziel, el principal continuador de l’ideal maragallià, esperançat amb Europa després de constatar que els iberistes havien estat un “esplet de somniadors sublims”, o sigui uns poetes. I així ens ha anat. Potser tampoc calia llegir llibres, sinó llegir la realitat sense autoenganys, i mira que és clara, perquè, què se’n volia esperar, des d’aquí, d’una Espanya que pot permetre’s Acebes i Copes? I d’una Europa de Vidal-Quadras i Borrells?

Potser autoreconeguts impurs, els partits catalanistes ara podrien anar junts. Potser és la lliçó que se’n podria treure, de l’experiència, potser els redimiria i tot. No penso pas ser jo, avui, el somiatruites. Se li proposen, ara mateix, dues sortides al catalanisme: l’exili polític, o la dissolució en el fanatisme. No li vindrà pas de nou.

( 3 de maig del 2007, El Punt )

Dijous passat, al migdia, a Sant Pol de Mar, la comitiva del President baixava pel carrer Nou, buit de cotxes, sense que ningú en fes cap cas. El President s’atura a parlar amb la flequera, s’atura al restaurant Sant Pau, tancat, mira per l’entrada, romanceja, s’entreté pel pàrquing com si busqués la propietària. Però Carme Ruscalleda fa estona que seu entre el públic, esperant que arribi el President a inaugurar la Fundació Pere Coromines.

Arriba el President. Tot gris, cabells platejats, cella fosca, lentitud. No seré el primer que compari, amb simpatia i respecte pels dos, aquell goril·la blanc i aquest Molt Honorable. Mireu com prova el micro, ara, com dóna la paraula als dos ponents. Canher repassa la vida de Coromines: “català exemplar,” “no es desentengué mai de la seva pàtria, els Països Catalans.” Manent fa el seu discurs: “un gran patriota,” etc. Si no l’última, és de les últimes inauguracions del President, que abaixa el cap i escolta els dos prohoms amb la mateixa paciència que devia escoltar Bono i Ibarra.

Aplaudiments. “Estimats amics, alcalde… Quants de records. Quants de records d’infància, aquí al Maresme, de records del meu pare, de les excursions…“, diu, i s’excusa pel retard, sense dir qui l’ha causat. “L’abril de 1995, el que llavors era alcalde de Barcelona, després diré qui és, va inaugurar la Plaça Pere Coromines… Era l’alcalde Maragall.” Quina manera curiosa de parlar. No pas “el que ara és President,” sinó “el que llavors era alcalde.” Arrossega les paraules, llegeix el discurs sense l’empemta que s’espera d’una inauguració. Parla sota un retrat gegant de Joan Coromines, que se’l mira, i sento haver de caure en l’adjectiu, sorneguer.

D’ençà del pacte Mas-ZP per l’Estatut, el formiguer catalanista es mou desorientat. Es viu l’ambient de les grans derrotes. La pàgina web de presidència fa l’efecte d’un palau abandonat a corre-cuita, amb les garlandes encara posades. El diari del President s’acaba el vuit de juny, dues setmanes abans que anunciés que no es tornava a presentar. Però la retirada ha fet créixer la popularitat del President. És la nostàlgia endolcidora d’aquell “que llavors era candidat in pectore,” d’aquell que encara podia redimir-se de les badades càndides d’aquesta legislatura. Però el goril·la albí mor engabiat, i el President mateix s’ha ben cuidat de fer-se el màrtir, insinuant que l’han decapitat. Tan plausible és això, que el formiguer es desmotiva del tot. Al peu del gegant Coromines, alguna formiga es pregunta si no hauria estat més digne morir matant.

Al cap de dos dies, als Premis Nacionals de Cultura, el President fa un altre discurs, i cita Hamlet: “és més noble sofir/els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,/o alçar-se en armes contra un mar d’afliccions/i eliminar-les combatent”? Dius: ja és això. Però després et surt amb uns versos de March: “Jo só aquest que en la mort delit prenc,/puix que no tolc la causa per què em ve.”

A hores d’ara, moltes formigues ja tenen decidit fer l’abstenció més sentida de l’última dècada. Al formiguer catalanista hi ha els dos extrems, hi la Formiga de la Gran Fe – Coromines i la seva generació terminal – i la Formiga del Desengany – més de la generació del President. Les noves generacions fan cara d’emprenyades. Ara canviarem o ens canviaran la formiga presidencial. Però el formiguer va per sota terra, és somort, trepitjat, invisible, espantadís, i en realitat ja no li ve d’aquí.

( Octubre del 2006, El Punt )

Fortuny, Modigliani, Dalí, Tàpies… Ara mateix, a Barcelona, hi ha tantes exposicions de primera línia que fa por que dues d’aquestes, aparentment menys espectaculars, no tinguin la mateixa concurrència que les altres.

Tenim penjada, al Museu Picasso, la mostra “Torres-Garcia”, que permet seguir l’evolució completa d’un artista que serà sempre el mateix, però que s’actualitzarà en els corrents innovadors del seu moment: des del noucentisme més programàtic dels murals encarregats per Prat de la Riba, fins al seu taller de Montevideo, tan important en la pintura sud-americana contemporània. El periple de Torres-Garcia és el d’un belluguet que viatja per Itàlia, que viu a Nova York, a París, Madrid, Montevideo; un explorador que pinta, esculpeix, fa joguines, teoritza; un artista obert a conèixer Gaudí, Miró, Mondrian, Gris, Picasso… Un pintor que realitza unes creacions tranquil·les, agradables, modernes i entenimentades. L’exposició és acaridora i exhaustiva, i s’ho val.

“Cinc pintors de la modernitat portuguesa (1911-1965)”, a la Pedrera, no desmereix les mostres que la Fundació Caixa Catalunya acostuma a regalar-nos: exposicions profundes, reveladores, entusiasmants i abarcables. En aquesta ocasió, a més, s’ha completat amb un “Portugal. Festival d’Arts i Lletres”.

Arts i lletres, efectivament, perquè “Cinc pintors de la modernitat portuguesa”, encara que sigui una exposició de pintura, està molt lligada a la literatura. Igual que existeix literatura pictòrica, hi ha també una pintura literària. Un retrat vermellós, molt conegut, de Fernando Pessoa és al cor d’aquesta exposició que es planteja com una cata dels personatges més destacats – heterònims, podríem plantejar-nos – d’una tradició pictòrica que ens obre a nosaltres, mediterranis, el món i els colors de l’Atlàntic.

Són aquests colors el més sorprenent del primer pintor de l’exposició, Amadeo de Souza-Cardoso, que pinta un cubisme original i càlid, de liles i morats oceànics i línies poc afilades. Souza-Cardoso va morir jove, als trenta-un anys. Com José de Almada Negreiros, però, va participar en la revista Orpheu, fundada per Pessoa. La revista va ser molt important: amb prou feines amb tres números, va aglutinar i difondre el modernisme portuguès. Al famós retrat vermellós de Pessoa, Almada Negreiros pinta el poeta amb un exemplar d’Orpheu a la mà. Com Pessoa, Almada Negreiros s’autoretratarà moltes vegades i en estils molt diversos. L’”Autoretrato num grupo”, per exemple, és un quadre impressionant que conté una història misteriosa, d’una obscuritat surrealista. Pessoa mor l’any 35. Almada Negreiros morirà 35 anys després, a la mateixa habitació i al mateix hospital que Pessoa.

Maria Helena Vieira da Silva, la següent pintora de l’exposició, ja és un altre món; el dels espais perduts, les grisors filosòfiques, borgianes, laberíntiques. Els quadres que s’exposen de Joaquim Rodrigo i de Paula Rego són dels anys 60. Rodrigo està influenciat ni més ni menys que per Torres-Garcia. Com en el cas de Rego, són pintures polítiques, de denúncia, fascinants des del punt de vista de les possibilitats narratives que exploren.

Se surt d’aquestes dues exposicions amb l’esperit remogut i ple de descobriments. Se’n surt fascinat. Cadascun d’aquests sis pintors és admirable i definitiu.

( Abril del 2004, El Punt )

Maragall expulsa ERC del govern. El mateix vespre, per uns compromisos, vaig sopar amb gent que no coneixia.

“Jo ja no hi entenc res,” deia una dona d’uns quaranta anys, amb jaqueta blanca i collaret negre, de pedres, que li feia joc amb els braçalets. “L’altre dia vaig sentir en Boada, el d’Iniciativa, dient que ells no en tenien prou d’anar a favor del SÍ: anirien contra el NO. Però anar contra el NO no exclou anar a favor del vot blanc o nul, o estar a favor de l’abstenció… No?”

“Vota que no, dona, vota que no”, va ironitzar el marit, amb mala intenció. “Sigues immadura, egoista, insensata, inconscient, demagoga i sense una idea clara del país. Fes, fes el joc al PP!”

Però la dona no hi va veure la gràcia: “I en nom de què me’l demanen, ara, el SÍ? En nom de la seriositat? De la responsabilitat? De la democràcia? S’han ben retratat, aquests polítics, amb això de l’estatut. S’han ben retratat.”

“El que és formidable,” va intervenir-hi un home d’uns quaranta anys, amb ulleres de pasta, “és que el país continua funcionant, al marge dels polítics.”

“Al marge dels polítics?,” va contestar la dona de la jaqueta blanca. “Ah, però, queda cap marge, després que els polítics hagin passat? Què m’explicaràs, ara; la cançó del liberalisme? Em diràs que privat i públic no van del bracet? El país funciona: depèn de per qui! Que funciona, la justicia? I l’ensenyament? Que feien vaga per gust, els metges? Funciona tan bé, tot, i tan al marge dels polítics, que pots estafar durant anys centenars de milers de persones sense que et diguin res. Les comunicacions. Els trens i les rotondes, una meravella. Les carreteres, plenes de camions-formigonera amunt i avall; el país, ple de cases desocupades, però jo m’he hagut d’hipotecar fins al coll. Sí, l’especulació va de primera. Les agències immobiliàries abans venien cases, residències. Fixa’t en els anuncis: ara diuen “inversions.” Tu que et dediques a aquestes coses: la llengua catalana, desmembrada al seu territori i prohibida a Europa. Això també ho arreglarà el festival de Frankfurt?”

Els ganivets i les forquilles s’havien aturat. La dona es va treure un paper de la butxaca. Era l’epístola maragalliana. “La carta d’en Maragall,” va continuar, mentre la desplegava, “demanant a la meva família que votem SÍ. Perquè, vaja, se l’entén. Llegeixo: “Els estatuts de 1932 i 1979 van significar l’inici de períodes creatius al nostre país. Amb l’Estatut de 2006 també serà així. Més i tot.” Fixa’t que a l’Estatut de 2006 la e se li ha tornat una E majúscula. Espero que no tingui res a veure amb la E de les matrícules dels cotxes, això! I aquest “serà”? Un pèl dictatorial, no? La fórmula correcta hauria estat “seria”: “Amb l’Estatut de 2006 també seria així, si el votéssiu. Més i tot.” Períodes creatius… Abans, l’esperança era l’últim que es perdia. Avui ja no. Avui, quan es perd l’esperança, encara queda la creativitat. Quan una empresa s’ha enfonsat i no hi ha res a fer, diuen que cal ”implementar mesures creatives.” A l’escola, quan un alumne diu que dos i dos fan cinc, se’l considera “creatiu”. A l’infern, quan hagis deixat l’esperança a l’entrada, et diran que siguis imaginatiu.” La dona es va empassar un glop d’aigua, va agafar aire i va dir: “El romanticisme em fot negre.”

( Maig del 2005, El Punt )

Per causes de força major, la pàgina estarà inactiva un parell de setmanes.

Escrita al mateix moment o just després de Romeu i Julieta, és com si a El somni d’una nit d’estiu Shakespeare hi hagués donat una visió més reflexiva i madura de l’amor, parodiant la tragèdia de Verona en la representació de Píram i Tisbe i les corredisses i duels dels amants pel bosc de prop d’Atenes. Una peça adequada per representar en motiu d’un casament, com es veu que va ser el cas. Si la reina Mab presagiava l’amor i la desventura de Romeu, aquí ja hi ha uns intermediaris – els reis i els ducs - entre el món tèrbol i màgic dels insectes i el dels humans plens d’ignorància. L’amor excita la imaginació i El somni és un dels cimals de la imaginació humana. Shakespeare va immergir-s’hi per concloure que calen una humanitat i bonhomia com les de Bottom per tocar de peus a terra i prendre’s com un somni allò que ho és. Els malsons de Romeu i d’Hèrmia són replicats contundentment en la capacitat de Bottom d’entendre el seu pas per la volubilitat amorosa - tan pròxima a l’animal, un ase -, com un somni gairebé impossible d’explicar.

La veterana versió del Footsbarn Theatre va explicar-nos el Somni amb una gran plasticitat i un Bottom de pes. L’escenari, de nit, al bosquet de can Ratés, com va dir un responsable de la companyia abans de començar, era “casi més maco que la nostra carpa.” Va ser una desfilada de màscares enlluernadores i variades, per representar els móns diferents que topen al bosc, on una fada ha anat plantant bolets al·lucinògens. La preferència per la màscara animal s’ajustava bé al text. Els joves enamorats van aparèixer disfressats de galls i gallines, amb una comicitat que arribava al grotesc. Pel que abans he dit de Bottom i la seva colla, tenia molt sentit que aquests - i els seus opòsits, els reis de les fades - fossin els menys emmascarats: bevien directament del món dels pallassos de circ.

Com sol passar amb aquesta obra, no es van escatimar recursos, de la música en directe al ball i el foc. Legítimament infantilitzant, el Somni de la Footsbarn no descartava algun avís de turbulència i salvatgia. La representació de Píram i Tisbe va fer-se sota la mirada de les màscares. Després van sortir els set actors a saludar: havien treballat per una dotzena.

L’espectacle era en anglès sense subtítols i les entrades es van exhaurir.

( Juliol del 2007, El Punt )

“Els espectacles de baralles a mort entre éssers humans i animals en captivitat, que les multituds del Coliseu romà trobaven tan fascinants, han arribat a prendre en els nostres dies un caire moralment sòrdid. Toros, cavalls, lleons, tigres: cap d’aquestes robustes i poderoses bèsties mostra cap tipus d’interès en els combats contra humans.”

( De la carta enviada al Parlament per J.M. Coetzee i P. Cohn )

Jo dic: d’aquí a cinc anys, jo cobraré per deixar mirar la parada.

Això és tot un món. La classe social que té poder adquisitiu i és sibarita va al mercat. La classe baixa també va al mercat. La classe mitja li costa molt. Eh, que és curiós? Ara amb la crisi, la gent tornen al mercat, li surt més bé. Al súper s’estimaran més llençar el producte que regalar-lo.

Jo només venc al mercat. Les botigues t’escanyen preus. Jo tinc de valorar la qualitat. Aquí està la qüestió. Tenir coses que altres no tinguin. Fer ruca, fer alfàbrega, fer varietats de tomata. Per exemple, d’ais en fem cinc o sis classes. Les cebes, un parell o tres, no ho valorem tant. Padrons, bledes, api, lombarda, carabassons. Tomates de totes varietats: anais, una híbrida, cada quatre o cinc tomates fan un quilo; aquesta és ligúria; aquesta és de color de rosa; de Sant Marzano; aquesta és del pebrot; de cor de bou; de poma, que n’hi ha de dues classes; i de penjar que n’hi ha de tres o quatre classes. Pebrots. Alpicotes, alficotes, cogombre normal. Patates no es venen, hasta els morenos no en volen, ja les compren mig cuites, cosa inverosímil, que es comprin les patates precongelades, és una cosa bestial. La gent ha perdut molta qualitat amb el menjar.

També venc herbes de menjar salvatges. Casconies, repunxons, màstecs, alguna herba medicinal molt especial, sabonera pel ronyó i per les febres, farigola, pol·liol, orenga, marduix, sejoliva… Això per les olives, això pels escabetxos, la caça, el senglar…

També venc animals vius els diumenges. Els marroquins mengen conill, no mengen porc. Disfruten al mercat. Hi entenen molt. Verdura, compren la inferior qualitat, però d’animals me’n vénen a buscar vius. Comprat viu i després mort es pot guardar vuit dies. La qualitat és molt diferent. Ja m’entendràs: un cop la carn és morta, entrant i sortint de les càmares perd qualitat. Matar un conill són cinc minuts, és tenir-ho per mà, i l’aprofites tot. De conills també en llogo. Vénen nens i me’ls lloguen vius una setmana. Si me’ls tornen en condicions, els hi torno cinc euros.

A la plaça també s’ensenya a cuinar. Un dia vaig quedar al·lucinada que una senyora gran em diu: jo poso la mongeta tendra i la patata a coure junts. Però, igual que l’escudella, hi ha una escala: primer els ossos, primer la grana seca, la ceba, la pestanaga. La col cap al final, l’àpit al final, el porro al començament, la pilota cap al final, les patates al final. I segons l’ordre que poses les verdures té un gust o un altre. Les senyores de vegades t’expliquen filigranes. Les flors de carabassó és una delicatessen. Les cullo al dematí. Baden unes hores amb la llum del dia i se paren cap a les deu. La flor es rellena de brandada de bacallà, anxova, gamba, puré de patata, carn picada cuita, i després se tenca i es rebossa. Pot anar amb dolç, salat, gamba, anxova, pebrot, un trosset de tomata, formatge d’aquell de motzarella, olives…

I al setembre, octubre, gínjols. Tens de parlar dels gínjols! No n’has menjat mai? Oh, no pots pas passar! Aquest any tindràs de menjar gínjols! És una fruita de tardor rodoneta amb gust de poma. Corren molt si cauen a terra i la gent gran és una expressió que diu: va lleuger com un gínjol. S’estava perdent. De la fusta del ginjoler se’n feien tenores i se’n varen tallar molts. Ara n’hi torna a haver. És bo que el ginjoler sigui antic. Una meva amiga en té un que potser té cent cinc anys.

( 25 de juliol del 2010, El Punt )