Toni Sala

“Reflectien, sense poder evitar-ho, la grandesa material del país al qual pertanyien” ( Connolly parlant de Kipling, Conrad, Wells i alguns altres. )

Quan van dir-me que Baltasar Porcel s’havia mort em van trobar pensant en l’última “Enquesta d’usos lingüístics de la població”, que avisa que el català ja només és la llengua del trenta-cinc per cent dels que vivim aquí. O sigui que l’estroncament de l’escriptor va trobar-me ben preparat, però així i em tot va coure. Les morts dels creatius són més inesperades, són contradictòries, o sigui doblement potents.

Els últims anys Porcel solia remarcar que el moll de l’os de l’escriptor és la llengua. Engegava a passeig la independència dels catalans si la independència era al preu de perdre la llengua. Sempre s’han d’anar repetint les evidències: no hi ha cap més independència que la del pensament, i el pensament, perquè tingui un sentit, funciona amb paraules. Això podria - podria - fer pensar una mica a tots aquests que van dient que els catalans som cada dia més independentistes.

Es pot justificar l’enquesta com es vulgui i es pot valorar el resultat “molt positivament”, com ha fet el secretari de Política Lingüística, sense li caigués cap llamp a sobre ni l’atropellés immediatament un camió. Però això la feia una notícia pitjor que la mort de Porcel, perquè en principi l’enquesta hauria hagut de plantejar un problema, i no la fatalitat d’un decés. Però el problema ja no és un problema, el polític ha fet la seva feina i amb el joc de mans de sempre ens ha canviat el problema: au, vinga, allau de burros rebatent-li aquest “molt positivament”.

Es va morir Moncada i ara s’ha mort Porcel. Per mi que els maten. Quants escriptors li queden, al català? Tres? Quatre? I de prosistes? Dos? Un? Porcel enllaçava amb Pla perquè es movia en un món referencial d’aquí, que aglutinava en articles i llibres de no ficció. Encara era fruit de l’onada d’abans de la guerra, de la recuperació, del tirar endavant i no quedar-se a la defensiva. El terrible és quan les batalles ja ni es plantegen. D’un món en descomposició que s’hagi de valorar “molt positivament” no en sortiran ni Difunts sota els ametllers en flor ni El cor del senglar.

Dic Pla encara que, tot i els grans altibaixos, Porcel era més individualista, era més proper en això a Rodoreda – però no tan radical com ella.

Els tòpics de l’obituari anecdòtic i personal els deixo per un altre dia, si m’hi decideixo, que ja ho veurem.

* * *

Addenda que valgui d’agraïment al treball de Porcel.

Un dels acudits més suats i reiterats pel nacionalisme català és allò que l’endemà d’una derrota, els catalans van anar a treballar com si res. Mare de Déu, quina broma. No seria estrany que s’ho hagués inventat Jordi Pujol, que en calar-se el país no va tenir rival. Va clavar-la. L’endemà d’una derrota, els catalans, poble treballador… Molt positivament! Perquè hi ha una cosa encara més patètica que no poder vanagloriar-se de res, que és rebaixar-se a acceptar que t’elogiïn els defectes. Mare meva. I tot això sense la independència.

Doncs poc o molt va funcionar, perquè dilluns vaig rebre un mail d’en Matthew Tree amb aquest paràgraf, entre altres:

“El Mamadou m’ha trucat dient que va rebre una oferta de feina al mes de setembre, però que no pot esperar fins aleshores. Tinc la sensació que el seu subsidi d’atur acabarà aviat. De manera que ara estic intentant veure si hi ha algú de la productora Batabat que el pot ajudar. En tot cas, sí que té una feina esperant-lo al setembre, gràcies al teu article.”

En aquest món, no es pot ser mai del tot pessimista.

El Punt ja ens va avisar al febrer que ens preparéssim. Cada obra que els ajuntaments farien a càrrec del Plan E hauria d’anar senyalitzada amb un cartellàs metàl·lic de tres metres d’alt per quatre d’ample, sobre unes potes de com a mínim dos metres.

En aquell moment no vam fer-ne gaire cabal, i ara ens vénen de nou tots aquests cartells del Plan E posats al mig del pas a les voreres o robant als nens i als vells l’espai i el sol en parcs i places. N’hi ha a les rotondes i a les cantonades. Els carrers tallats, la pols, la calor i els sorolls inevitables era poc, faltava aquesta grolleria dels cartells. Què volem, són els amos. Els carrers són seus. Cada quatre dies els empaperen amb fotos seves o amb aquelles màscares horribles de Berlusconi, Aznar i Bush de l’ultima campanya, que ja va ser el súmum. No ens estalvien ni un dit de brutícia.

Del Plan E Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo - cinc es majúscules,  quina meravella -, m’ha quedat clara la part de la contractació de personal i el merescut suport a les empreses constructores. Però més enllà d’això costa una mica de creure que la millor idea per estimular una economia sigui plantar cartells  i renovar voreres.

Ha estat bé que aquests milers de cartells ja estiguessin posats quan dimarts el conseller Castells va fer públic que la Generalitat reduirà les despeses pel que queda d’any de nou-cents milions d’euros, “que ens ajudaran que aquest any el poguem passar d’una forma relativament raonable”, i que serviran “per donar exemple.” Per donar exemple es reduiran obres segur que més productives que renovar les voreres, i no es contractarà personal nou. Un gran exemple per les empreses.

Però no tot han estat cartells i voreres, els últims mesos. Hi ha hagut més bones notícies per l’economia. A alguns carrers de casa meva, per exemple, hi han obert un Rapid Cash. Hi pots dur l’anell que va deixar-te el pare, l’ordinador del nen, les arrecades de l’àvia, el colleret de la dona o el rellotge d’or del veí. Convé que tot tingui un gran valor sentimental que es correspongui amb la manera que t’ho pagaran.

La proliferació de cases de Rapid Cash podria ser una solució. Imaginem-nos per un moment que el nou finançament no fos res de l’altre món. No té perquè passar, eh? Però suposem per un moment que a Madrid es quedessin la pasta. Arribaria un moment que amb l’estalvi no n’hi hauria prou. Què podria vendre’s, llavors, la Geneneralitat? Radars no en sobra ni un. Dossiers? El blog de l’Iceta? En Ramon Pellicer, en Josep Cuní? L’ànima no la tenim en les millors condicions.

Els cartells, aquí, se sol trigar a treure’ls. L’altre dia encara en vaig veure un del Mil·lenari de Catalunya (1991). Jo m’imagino que després del que han costat - 1850 euros cada cartell, set milions d’euros només a Catalunya – i amb tantes es i tanta vermellor, no hi haurà cap pressa per treure aquests cartells del Plan E. La idea és aquesta. Aprofitar-se’n, de nit si convé, amb la col·laboració anònima dels ciutadans caritatius. Alguna cosa en donaran com a ferralla.

Fa dies que passo per davant d’un d’aquests cartells, retocat a la catalana: amb quatre folis enganxats a baix de tot, de mala manera, amb cinta adhesiva, escrits a mà amb retolador, que amb el sol i la pluja han anat quedant descolorits i que aviat ja no es veuran. Encara s’hi llegeix “Menys rètols de Madrid: torneu-nos les peles.” Ningú s’ha molestat ni a arrencar els folis.

( El Punt, 27 de juny del 2009 )

Parlem del “dolent de la pel·lícula” volent dir que hi ha un malvat que és l’altra cara del protagonista bo, que de seguida identifiquem. Steven Berkoff ha interpretat al cine aquesta mena de personatges, al moll de l’os de la convenció, per exemple a Octopussy, de la sèrie James Bond. Després de treballar-ne l’arquetip, ha dut a l’escenari les reflexions.

Shakespeare ja no és Shakespeare sinó la tradició que ha generat; sobre aquesta idea hem vist alguns dels millors espectacles shakespearians. A Shakespeare’s Villains, Berkoff presenta una lectura d’aquests dolents de la pel·lícula passant-los per la història de la interpretació de cadascun, en teatre i cinema i des del punt de vista de l’actor shakespearià, per qui el fantasma de Laurence Olivier té tant de pes com el del pare de Hamlet. L’intèrpret, ens diu Berkoff, ha de trobar-hi sempre alguna cosa nova: “la imaginació del públic és com una balena, i tu ets el capità Ahab.”

Sobre l’escenari nu, doncs, vestit de dalt a baix de negre, Berkoff dicta una masterclass divertidíssima sobre els malvats shakesperians més eminents, recorrent al comentari de text, la nota erudita i l’acudit. Amb profusió d’idees, d’intel·ligència, de picades d’ullet, i amb un recurs constant a la mímica, situa, caracteritza i vesteix gestualment els dolents de la pel·lícula. Excitada la imaginació visual, revisitem Iago, Ricard III, Shylock, el matrimoni Macbeth, Hamlett mateix – un serial killer! –, Coriolà – un nen mimat que després compara amb Clinton – i Oberon. Berkoff fa disseccions concomitants amb la caricatura, una barreja de dibuixos animats i del Dario Fo més bufonesc. Desplega a l’escenari una mena de Shakespeare abreujat. Ens explica els arguments des del punt de vista del malvat i, sobretot, de l’actor que ha d’interpretar-los. En dóna monòlegs, diàlegs i accions, sempre amb una suavitat i un “tu ja m’entens” que vénen de tota una carrera d’actor, amb un espectacle molt rodat, i acabes amb la sensació d’haver tingut la fabulosa sort de coincidir a la barra del bar d’un hotel de Santa Susanna amb un Falstaff que t’ha explicat els seus coneixements de gat vell al món del teatre shakesperià, amb tanta anècdota, proximitat i seducció que te’n tornes a casa del tot satisfet i admirat.

(24 de juliol del 2007, El Punt )

Va tornar a ser un privilegi sentir de nou Enrique Morente a Cap Roig, aquesta vegada amb la seva filla, que tampoc hi actuava per primer cop. Enrique Morente ja no és un mestre, sinó el mestre en el seu moment dolç, i dissabte semblava trobar-se molt a gust amb ell mateix i amb l’escenari. La narrativitat, la maduresa del cantaor van entusiasmar com de costum, tant en els moments d’intimitat com en l’espectacularitat del quadre flamenc. Enrique Morente s’eixampla fins a ocupar-ho tot, s’obre tant que tot ell queda a fora i nosaltres a dintre. Dedica un expressivitat il·limitada a explicar la solitud a través dels pals més ortodoxos i la poesia popular, de la soleá a la meravellosa alegría que ens va interpretar, tot ell comprensió i pietat per si mateix i l’auditori. Costa molt d’explicar l’amplitud emocional que aconsegueix aquest artista. Potser podria resumir-se en la seriositat, més que no severitat, la seriositat escrupulosa que li ve de la maduresa i que ho sosté tot.

Després del seu cant magistral, Morente va presentar la seva filla: “estamos emocionados de poder presentar la que ya empiezan a llamar la voz del Mediterráneo, Estrella Morente.” Entre l’ovació del públic, Estrella sortir a l’escenari ballant la zambra del seu últim disc, elegant i majestuosa, actoral i un punt desafiant, com li correspon per edat, buscant el protagonisme sovint a davant de tot de l’escenari, a primera línia amb una manera de fer pròpia - lògicament, per evitar l’enorme gravitació paterna -, més atansada a la copla i la cançó, amb gitanos, mores i toreros, que va agradar molt al públic. En la taranta i el joc tradicional, tot i els adorns, s’hi va veure que el cant li ve naturalment de família, com el ball: pare cantaor, mare bailaora i marit torero. De totes maneres, tot i els grans aplaudiments, la versió del Volver no va ser el millor del seu recital. Si no ho és ja, Estrella Morente es convertirà en una gran i molt respectable cantant popular.

Finalment, pare i filla van interpretar junts les Canciones de la romería de Yerma i un tema de l’últim disc d’Enrique Morente, Sueña la Alhambra. Era molt agradable sentir que les veus s’acordaven, com qui diu, per genètica. Estrella era del tot conscient de qui tenia al costat, i es pot dir que més aviat acompanyava Enrique. El mestre ho omplia tot però ella brillava per si mateixa com més s’acoblava al pare. Ja es començava a notar el caliu familiar. Després de la insistència d’un públic aplaudint dempeus, vam tenir un final dels que es recorden, amb totes les complicitats i tot el pes d’una reunió i festa familiar, agombolada pel públic en part encara dret, satisfet i feliç. Entre els músics del cuadre, havia destacat la veu matisada d’un jove, “José Enrique Morente júnior”, va dir Enrique, “cantaor del futuro.”

( Juliol del 2007, El Punt )

David Chipperfield, l’arquitecte de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, diu, comentant Palladio, que hem estat vivint uns temps de grandiloqüència arquitectònica. Hem aixecat edificis de nou ric, fets per autopromocionar-se (mireu la T1, hi afegiria jo). Palladio tenia una gran rellevància social, diu, s’ajustava a uns interessos comuns i no feia icones.

Pot recolzar-ho el fet que se sàpiga tan poc de la vida personal de l’arquitecte més imitat de la història. Va imitar els antics models clàssics, va prendre com a mestre i guia Vitrubi i la fórmula de les parts que concorden en un tot, mil cinc-cents anys després. I ara que s’estan celebrant els cinc-cents anys del naixement de Palladio, Arata Isozaki, l’arquitecte del Palau Sant Jordi, diu que de la mateixa manera que Palladio al seu moment va estudiar Vitrubi, ell ara estudia Palladio. Dit d’una altra manera, Palladio és tan imprescindible i discret com una baula. Va ser tan copiat al XVIII pels nobles anglesos i els grans terratinents americans, que efectivament van reblar-li la gràcia d’esfumar-se. Si la Casa Blanca, al centre del món, no té una absoluta discreció com a edifici, és perquè no va fer-la directament ell. Palladio, les seves peces, ens envolten per tot arreu, i en cases adossades d’urbanitzacions fetes a corre-cuita encara hi trobem columnes toscanes de sèrie que aguanten pèrgoles malgirbades.

Palladio treballa en el moment que els nobles venecians s’emporten terra endins el bon gust i la civilització de la capital del comerç. Es fan aquestes vil·les serenes, discretes per fora i que deixen per dintre la coloraina i l’exuberància. Exteriorment són austeres, greus i pageses, lligades al Veneto com les masies al nostre país. L’arquitecte desapareix gràcies als motius reiterats, la combinació d’unes mateixes estructures, la simetria hipnòtica i la frase famosa del seu Segon Llibre d’Arquitectura: «que la ciutat no sigui diferent d’una gran casa, ni la casa, d’una ciutat petita.» En cada vil·la hi havia una ciutat, com passava a les vil·les romanes. L’arquitectura havia de confondre’s amb el paisatge, a camp i a ciutat, perquè l’arquitectura, com totes les arts, era una imitació de la naturalesa, era camuflatge pur.

I així de naturalment va imitar el panteó per la Villa Rotonda, o, al final de tot de la seva vida, va traslladar el model dels teatres romans al Teatro Olimpico, la màxima manifestació d’aquest desaparèixer. Si les cases s’abocaven a través de finestrals i porxos acolumnats a la llum de fora, al teatre s’aboca al forat negre de l’escenari, cap al rovell de l’ou de l’edifici mateix.

Com se’n surt és la qüestió. Com s’ho arregla perquè la racionalitat no sigui matemàtica ni cantelluda, ni cap dels angles agressiu, i que la perfecció no sigui despectiva. Les simetries no tenen la falsedat del calidoscopi, la regularitat no és gasiva, és generosa. Aquest és un altre misteri, com en són d’acollidors aquests edificis, que sembla que ens esperin. Deu ser per aquestes mesures al punt just d’eixamplament, que respiren com volen però que mai són balderes. Per la rodonesa d’unes columnes que ni tan sols són d’una peça sinó que estan fetes de maons, la dolçor de les cúpules, l’amplitud espiritual de l’espai, la calma clàssica, l’humanisme que fa desaparèixer l’home justament perquè és l’home en ell mateix, en el millor de si mateix, que està posat per tot arreu, i llavors ni el veiem.

( 20 de juny del 2008, El Punt )

“Que un escriptor posi les seves pròpies meditacions intel·lectuals, que podria vendre per un preu baix com a assajos, en boca de personatges construïts artificialment, i que són més remuneratives quan les diu la gent en una novel·la, potser sigui una bona jugada financera, però no és literatura.”

Em ronda el cap aquest tros de Cyril Connolly.

No pas per parlar dels personatges, perquè a la ficció tot és personatge. El que trobo interessant és aquesta idea del preu.

Potser per aquí baix som més mentiders que per les terres i cultura de Connolly, perquè jo diria que al voltant meu l’assaig és més car que la ficció. De ficció n’estem saturats, i no crec que sigui per un nivell superior de la prosa d’assaig.

En el fons no deu ser ben bé així, perquè la ficció, de ficció, no en té res, i en canvi l’assaig sí que respon al que entenem per assaig. No sé si m’explico: l’assaig és provisional i la ficció és definitiva, i per això l’assaig és ple d’afirmacions i negacions i frases taxatives, i en canvi la ficció té sempre un nucli d’ambigüitat. No se m’acud cap més prova que el temps, per mesurar una veritat. La veritat és pretèrita, nosaltres li anem sempre a davant i no ens atrapa. Per això diem la paraula ficció, ficció de veritat.

L’assaig no hauria de ser més car que la ficció. El nostre cas potser demostra que estem acostumats a viure en la provisionalitat, o sigui en precari.

( També hauríem d’assegurar-nos que aquest microassaig no sigui una microficció. )

El Circ Gran Fele, un circ valencià, familiar i amb gairebé cinquanta anys d’història, va oficiar una universalització del text de La tempesta amb els colors i emocions del seu ofici. Hierofantes segueix La tempesta una mica per sobre, però tampoc li cal més. Vam tenir una Ariel trapezista i un parell de Calibans equilibristes que van donar un monstre meravellós de dos cossos i un sol cap; vam tenir el vol impecable de Miranda i Ferran arrapats a la xarxa de l’amor – però sense xarxa protectora a sota, o no seria amor -, un dels moments més depurats, feliços i aplaudits de l’espectacle, i un Trínculo malabarista que va donar un altre gran moment de virtuosisme. El final de l’espectacle, amb tots els artistes a la pista, podia entendre’s com una acceleració de l’interludi màgic de Ceres i Juno, amb nimfes i segadors.

El Circ Gran Fele treballa amb la potència i l’alegria del circ tradicional. Els artistes et reben a la porta i t’acomiaden quan te’n vas. Tot és així de familiar; hi ha la contorsionista de goma, el joc amb el públic, l’acordió, el foc i l’illa màgica que és una pista de circ, aquest territori en què la fascinació i la bellesa es confonen i que La tempesta explora a cada nova interpretació que se’n fa.

Deixem córrer el comentari de Pròsper – “sóc bilingüe” – per justificar que aquest circ valencià actuï en castellà, que no acabéssim pensant que aquesta gent tenen el català per una cosa de circ. El Circ Gran Fele no martiritza animals, però no renuncia al número eqüestre, amb un cavallet de carrusel muntat sobre una bicicleta. No representa una Tempesta intel·lectual i terrible sinó sensorial i vitalista, però no renuncia a moments tan profundament shakespearians com el transvestiment i la confusió de personatges o el teatre a dintre el teatre, en números portats pel pallasso-bufó, un personatge tan essencial i característic de Shakespeare i del circ. Com allò de l’ou i la gallina, els onze artistassos del Gran Fele gairebé que plantegen si va ser primer Shakespeare o el circ.

( Juliol del 2006, Festival Shakespeare a Santa Susanna, El Punt )