Toni Sala

Feia dècades que hi passava, i no era per la crisi que als dos marges d’aquell tros de carretera nacional et trobessis una puta a cada cent metres, perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, només hi havia hagut un encavalcament de circumstàncies. Als anys rics, el sexe pagat s’havia tornat un costum igual que anar de viatge o a sopar al restaurant, però, com que la moral no es mou a la velocitat de les finances, acabats els bons temps les noies havien continuat allà, amb un empitjorament de condicions que els conductors més empàtics podien perfectament afigurar-se. Fos com fos, aquells quinze quilòmetres seguits de carn exposada a la nacional dos eren un bon aparador de la misèria. El Club Venus marcava el quilòmetre zero, a l’entrada de Tordera, i tancava l’exposició el Club Diana, a l’entrada de Vidreres: dos edificis igualment tronats, dos edificis d’habitacions a peu de carretera que de nit semblava que parlessin l’un amb l’altre a quinze quilòmetres de distància, amb les intermitències respectives de l’estructura de neons que cada edifici tenia a sobre la teulada: un gran triangle púbic vermell i una gran fletxa groga que encertava de ple la diana, al Club Diana, i una gran margarida que s’anava desfullant pètal a pètal, al Club Margarita. De dies, els clubs estaven tancats – no ho veies per les persianes, sempre avall, sinó pels pàrquings buits -, però les putes – segurament les mateixes que de nit treballaven als clubs – s’estaven a peu de carretera, una noia a cada camí de terra que donava a la nacional, cadascuna amb la seva cadira de plàstic. Els putaires només havien de posar l’intermitent, deixar l’asfalt, fer preu amb la noia, carregar-la al cotxe i continuar uns metres pel camí de terra, fins a darrere els arbres. La majoria de putes rondaven els vint anys, eren atractives, anaven maquillades, tenien els cabells lluents i ben pentinats, duien roba estreta i alegre i, per poc que fes una mica de sol, anaven del tot despullades de la cintura a les bótes.

Les veia cada dia des del cotxe, a l’hora de dinar, quan tornava de treballar a Vidreres, i els ulls se n’hi anaven. Algunes les devia conèixer tant o més que els putaires, de repassar-les a cada viatge, i quan n’hi havia alguna de nova – perquè els responsables del negoci les canviaven periòdicament de parada -, elles li picaven l’ullet i ell somreia, i si estava d’humor els llençava un petó amb la mà, i llavors es preguntava si amb aquell gest estava aprofitant-se de les noies o si, al contrari, elles ho rebien com el que era, un senyal d’afecte. Elles li tornaven sempre el somriure, però, quan havien vist que no s’aturava, per dintre, no li vomitaven a sobre? Era un gest intranscendent, que durava el que durava el pas del seu cotxe, una reminiscència de l’alegria de la carn, un automatisme, però acabava per retreure-se’l. Què podia voler-ne, ell, d’aquelles noies? Dones com les altres, amb tots els matisos de l’espècie humana però amb unes vides que era una sort tenir al màxim de lluny d’un mateix. Llavors pensava en les seves tres filles i en com, quan encara eren petites i no estava tan clar que tot hagués d’anar bé a totes tres, alguna vegada que havia travessat aquells quinze quilòmetres amb elles al seient de darrere, no havia tingut el valor de desviar ni un segon la mirada de la matrícula del cotxe de davant, no per pudor, sinó per conjurar-se contra les estrebades criminals i salvatges de la vida.

Feia prou anys que treballava a l’oficina del Banc de Santander, al centre de Vidreres, per tenir perfectament pres el pols a la vida ordinària d’un poble d’interior de set mil habitants, força dels quals, a més, vivien dispersos en veïnats. Una teranyina de relacions personals de la qual ell, però, com qualsevol de les noies que treballaven al Club Margarita o arran de les cunetes de la nacional, no formaria mai part, per anys que treballés allà, en contacte amb totes les famílies, infinitament més que el rector. Era capaç fins i tot de contestar amb el deix suau i lent del dialecte local, però treballava de caixer automàtic, un caixer de carn i ossos, però un caixer automàtic: transaccions elementals pels vells i operacions una mica més complicades pels joves: res que no pogués ja fer-se per internet. Per sort, els diners necessitaven la confiança, la persona, el tracte humà.

Aquell dilluns, a Vidreres, en un moment o altre qualsevol s’hauria adonat que la teranyina del poble tremolava. Després d’aixecar la persiana, el seu company d’oficina, un home de cinquanta anys com ell, però del poble, va recollir com cada dia el diari, però aquest cop es va quedar quiet, dret a l’entrada, passant amb rapidesa les pàgines fins a trobar una notícia que buscava.

- Mare meva, com va quedar – va dir, i va fer un xiulet.

A la fotografia es veia un cotxe amb el capot arrugat i el vidre dels parabrises fet miques. La placa del radiador s’havia desprès i el motor estava separat del cotxe, com si amb l’accident hagués caigut i l’haguessin transportat a part fins al dipòsit de vehicles, on havien fet la foto.

- M’estranya que no se’n matin més – va continuar -, van com bojos.

No hauries fet un cometari així si el cotxe hagués estat el d’un teu fill, va pensar ell, i va llegir per sobre de l’espatlla del seu company d’oficina: dos morts i un ferit greu a Vidreres la matinada de dissabte. L’estrebada que només per un miracle d’elasticitat no arrenca de cop la teranyina sencera d’una família o un poble sencer.

La llum del sol triga més o menys uns vuit minuts a arribar fins a nosaltres; la del trio estel·lar que tenim més aprop, Pròxim Centaure, triga més de quatre anys; i l’estrella de Barnard, que és la següent, una nana roja, triga uns sis anys. Qui sap, a la llum del dia, les nits que vivim respecte de les altres estrelles. És interessant com rebem les impressions vingudes del passat –d’estrelles d’uns altres sistemes–, no de cop, sinó a glopades i per sorpresa. Jo em pregunto, mentre escric o rellegeixo aquest article, quins senyals estic enviant mentrestant al meu futur petit, si intensos o febles, de bon o mal rotllo, o si és que n’envio. Potser estem contactant ara mateix en el no-res, lector.

Per sort, els senyals que m’arriben de fa anys acostumen a ser de moments feliços. Els altres es perden a l’abocador còsmic. A veure si, al final, només sobreviurà la felicitat, limitada per llei a edulcorar el present. Com tramitada per un organisme oficial, ple de burocràcia, d’impresos amb formularis carregats de paraules rares i segellats amb símbols estranys, aquesta felicitat triga anys i anys a rebre el certificat que la valida, i que és aquest record descolorit i nostàlgic.

Potser perquè és l’hivern: imagina’t ara, lector, una esplèndida nit d’estiu, la samarreta de cotó pur, una mica folgada, per deixar passar l’aire, i una capa fina de suor a la pell per fer-la més sensitiva. Una nit de màniga curta. Som a la terrassa del millor bar del planeta, amb la millor companyia del món, amb la música que ens agrada més, amb l’olor del nostre perfum preferit, de flors acabades de regar, de l’escalfor suau del quitrà del carrer. Morts de set, ens prenem un refresc, una cervesa, lector, una nit d’estiu aquesta nit mateix, al cor de l’hivern. Aixequem els ulls cap al cel i sembla una placa compacta de granit negre, amb l’espurneig de la mica. És a la mica, segons els últims estudis, on va néixer la vida: d’unes molècules aixoplugades a les exfoliacions de la mica.

Dubto que serveixi de res buscar la felicitat. Hi ha tants impostos! Veuria créixer les dents d’una muralla a l’horitzó… Només em neguiteja una mica pensar on va a parar la felicitat quan la vivim ja de grans.

( 21 de gener del 2012, El Punt Avui )

mesos per ell han sigut molt importants. L’estiu passa volant pel pintor. Continua entrebancat en el projecte que ara pinta, un quadre de la mida d’una finestra corrent – és com vol veure’l, com una finestra, no havia fet mai això: comprar i ja posar un marc a la tela, treballar amb el marc posat, per encledar el bestiar, que no s’escapi, hem de pensar que n’hi ha que ni es veuen, d’aquestes bésties, perquè són microscòpiques o perquè tinguin la mida que tinguin són invisibles, vol un marc que embassi el brou, vol uns murs de sanatori mental pels llampats perillosos, que empresona perquè el poden ferir, contaminar-lo, convènce’l que és ell, el boig, vol una gàbia i una gossera, perquè d’una mossegada no t’encomin la ràbia, tan fidels que són quan volen, però vol un marc sobretot perquè no se li escapin les idees, això encara seria pitjor, la idea que treballa és la d’aquesta finestra, a veure, la idea de la pintura com a finestra està molt gastada, surt a un grapat de quadres de Magritte, però ara no es tracta d’això, no es tracta d’una qüestió filosòfica, racional, que és el problema de Magritte i de tots els surrealistes, que són uns embaucadors i uns porucs, perfectament al cas de l’utilitarisme temporal del que pintaven, simplement feien ponts, entre enginyers i enginyosos, res més, no deixaven de fer ponts, encara que alguns fossin art, també, el mateix Magritte, per exemple, reproduïble com un gravat medieval, però tots feien transicions, per magnífics que fossin alguns dels ponts, i de fet els millors surrealistes són els que van arribar a veure alguna cosa des de la plataforma del pont, mira Miró, que pintava amb un ull a cada riba, i el nostre pintor no és cap ximple, hi ha pensat, no és un teòric però mira d’interpretar la història de les intuïcions artístiques, busca el forat, el tros de paret buit que espera el seu quadre, el clau per penjar-se a la seva galeria ideal, allà que, en un món feliç, la tela emmarcada faria de passera, de baula i fins i tot d’esglaó entre una i altra pintura, perquè el seu ideal és aquest, lligar-se a la cadena humana com t’hi pots lligar fent d’anella carnal entre la carn dels teus pares i la dels teus fills, fills, que, per cert, no ha tingut, o no ha tingut encara, que tampoc no descarta engegar-ho tot a passeig d’un dia per altre, és prou radical per viure d’aquesta idea, un salvavides, un paracaigudes per l’aviador suïcida, una idea, un recurs per si s’acabessin els recursos, i, és clar que no hi seràs a temps de saltar i obrir el paracaigudes abans de l’impacte, però sempre queda aquest consol a l’últim batec del cor, el definitiu, el que compta, la microesperança, que és com dir macroesperança, però ara no estem parlant d’això, sinó d’aquesta finestra, que ell no vol que sigui filosòfica, no es tracta de saber si la finestra és el quadre o si el defora del quadre és la finestra, sinó de capturar la llum d’aquesta finestra, i això és molt més interessant, molt més potent, molt més agosarat i ambiciós que els jocs mentals d’un surrealista, això és vida, i per això necessita el marc, i ha d’evitar al mateix temps que el marc sigui el tema, o encara hauria d’emmarcar-lo. El nostre pintor continua entrebancat, doncs, en aquests pensaments, i els dies van passant, i és terrible veure que no surt res, que és una boira i que les hores van passant, i les tardes, i les setmanes i els mesos. Per fer això, pensa, ja podria haver-me’n anat de vacances com el meu inquilí, a Portbou o on fos, però tampoc pot, té els diners justos per pagar el lloguer, la seva marxant tampoc passa, ella sí que deu haver-se’n anat de vacances. Llavors, un dia, per fer alguna cosa, se’n va a Barcelona a passar la tarda, a veure pintura, i va per galeries, allà que la pintura encara està fresca, i veu que la plaga del figurativisme no afluixa, i tots són iguals, nusos i nusos d’homes i dones i nens, no ho entén, si els cossos només són cadàvers, però els compradors, el país, la cultura… I si és un fenomen global, que per tot el món els pintors ara s’han posat a pintar figures humanes com per reivindicar el pinzell en el moment de la fotografia digital, doncs molt bé, llavors vol dir que vivim en una època de decadència o, encara millor, que ell percep aquesta època com una època de decadència, que és la impressió que han tingut tots els genis, això només vol dir que està viu, que està desencaixat del món de cretins i mitjanies tan ben representat pels pintors que ha vist aquesta tarda. I és al cul d’una galeria, en un recó, que queda parat quan veu tres quadres, un al costat de l’altre, amb un nom que coneix de sobres, Martí Hogal, el noi que comparteix l’estudi amb ell, el cor li fa un salt, es tira enrera, són tres bustos de tres dones, com pot ser, no l’ha pas vist pintant això, últimament feia bodegons, però llavors se n’adona de la firma i la data, hi ha una data al costat de la firma, 1979, i de fet tots els quadres de la galeria són de pintors reconeguts, però, Martí Hogal, no li sona gens, és estrany, és clar que les galeries ja ho fan, de vendre quadres d’autors desconeguts, aquí hi ha el negoci, no vendran pas Velásquez, i, llavors, aquest Martí Hogal, pintat quan el seu amic encara havia de

Per gentilesa d’Edicions 62, penjo aquí el pròleg a les Narracions de Joaquim Ruyra editades per Labutxaca, Lectura de Ruyra.

Diumenge passat llegia a El País, Edición Impresa, gratuïtament, per internet, una dada que em va deixar fregit: que a Espanya hi ha 440.000 lectors digitals, però que en tot el 2011 només es van vendre 180.000 títols en format digital, és a dir, força menys de mig llibre per aparell. En altres paraules, o bé comprem el llibre digital i no el fem servir, que m’estranyaria, o bé el comprem i l’omplim de llibres piratejats.

Dos dies després, dimarts, vaig rebre un mail del comitè d’empresa d’aquest diari que, en el marc de les negociacions que han estat tenint els treballadors amb l’empresa, em demanava d’afegir-me a una vaga de firmes, o, “si l’hi podem suggerir, que n’escrigui un [d'article] titulat Salvem el Punt Avui, parlant de la importància de l’existència del nostre mitjà per al país.” Després vaig llegir l’article d’Imma Merino titulat així. Deia que entre els milers d’articles que ella havia escrit per El Punt, aquest era el més important. També vaig llegir una al·legoria del director, parlant de la crisi general –però era clar de què parlava–, dient que “això més que tempesta és un tsunami”.

La crisi dels diaris té a veure amb el canvi de suport, d’aquí a cinc o deu anys considerarem el paper prediluvià, una excentricitat de vells o, en tot cas, un luxe, com els discos de vinil o els cedés. Però tothom sap que el problema no és aquest, sinó que pel camí d’un suport a l’altre s’ha perdut el costum de pagar. L’accés gratuït a les edicions digitals dels diaris per mi encara és un misteri que em fa arrufar el nas. Regalar és degradar, només es regala el que és prescindible. No es regala la llum, el gas, la benzina. Quan es parla de retallades, es pensa primer de tot en allò més essencial, la sanitat. I en canvi la informació és de franc? No és per desconfiar-ne?

La crisi d’ara ve d’aquesta fantasia dels duros a quatre pessetes. Va dominar els anys de les grues, durant els quals vam degradar coses tan essencials per una cultura com l’ensenyament o la mateixa idea que les coses tenen un preu. Tancar aquest diari seria un cop especialment dramàtic per la moral i la presència cultural catalanes, naturalment, però, per sobreviure, aquest, igual que els altres, haurà de saber fer-se necessari.

( El Punt Avui, 14 de gener del 2011 )

com dic, il·legal, de manera que s’ha de trobar un company per compartir el taller. Doncs, com ho fa: se’n va a la zona universitària, al vestíbul de la facultat de Belles Arts de Barcelona, busca un plafó i hi penja un anunci, “pintor amb experiència busca estudiant per compartir estudi a Badalona”, ell va estudiar aquí mateix, fa vint anys, i se’n recorda que tenia companys amb diners, o almenys companys amb poca consciència del valor, la llibertat que et donen o et treuen els diners, del preu dels diners, perquè vivien amb els i dels seus pares, i molt millor que els seus pares, i a aquella edat fa tanta il·lusió tenir un taller propi i tancar-s’hi, que estava segur que algun picaria – a aquella edat hi ha tantes ganes, pintar fa tanta il·lusió, sembla que et vindrà regalat, que només falta com qui diu l’atrezzo, el vestit de bruixot, el conjur, el cavallet, el llenç, els olis i els pinzells, i, com que tot això aviat ho tens i aviat veus que no funciona sol, doncs llavors penses que és l’ambient, l’estudi, que et falta, però com que fins i tot tenint l’estudi, que et pots haver muntat en una habitació buida de casa els pares o d’algun familiar, o en un garatge d’alguna ciutat de l’àrea metropolitana, però si fins i tot tenint l’estudi et trobes que el pinzell no corre tan fàcilment com t’esperaves, i que fins i tot sembla que estigui encadenat – ets massa inexpert per intuir com costa trencar aquesta cadena -, llavors penses que deu ser un problema d’ambient, de la gent que t’acompanya. Et falta la inspiració, l’espurna, l’agent provocador. Convençut que tenia la clau, doncs, el meu pintor va començar l’anunci amb les paraules “pintor amb experiència”, pensant que a un noi de vint anys li cauria la bava amb la idea de treballar al costat d’un pintor gran, de compartir l’estudi amb un pintor de veritat, un home fet i dret que viu com ell ha decidit que viurà, d’allò que l’estudiant vol viure, els pinzells, i no s’equivoca: l’endemà mateix d’haver penjat l’anunci rep ni més ni menys que tres trucades, i dues més a l’endemà, i al cap de dos dies encara dues més, i després ja cap altra, però set trucades és moltíssim, sobretot perquè des de la segona trucada ha anat pujant el preu, i si al primer li ha demanat dos-cents euros, al segon ja dos-cents cinquanta, i tres-cents al tercer, i així anar pujant, i els ha donat uns dies per decidir-se, els ha dit que no era segur, i després ha triat naturalment el candidat que ha de pagar més, que resulta ser un noi prim i nerviós, amb uns ulls tan sortits que sembla que hagin de tenir un camp de visió molt més ample que la resta d’humans, però tant és, pensa el pintor, perquè, per nerviós que sigui, segur que el veuré poc per aquí, i de fet, si és nerviós, no podrà tancar-se amb mi en aquest tros de nau; els joves no s’han de guanyar la vida, no tenen cap més necessitat que sortir ara amb una ara amb l’altra, i a més han d’anar a classe, i estudiar teoria, història de l’art, els pares pagaran i no li veuré el pèl, pensa, i per això no s’atabala gaire els primers dies, quan el noi instal·la amb tota la il·lusió del món el seu cavallet, els seus llenços – curiosament està al dia, pinta figuratiu, el nen, té tota una sèrie de nus, però, tranquil, li diu, que aquí no portaré models, això va ser una etapa, va ser una diguem-ne amiga que vaig tenir i ho vaig aprofitar -, i es reparteixen el terreny, ja s’ha encarregat, el pintor, de tenir marcada a terra, quan ell arriba el primer dia, una ratlla que divideix en dos el seu taller, aquesta ratlla és el mur de Berlín, li diu, i queda clar que el nen haurà d’informar-se de què és això del mur de Berlín, i no es pot dir que no faci esforços per ser simpàtic ni que no se’n surti, se’l veu intel·ligent, té consciència d’aquesta inquietud nerviosa que se li veu d’una hora lluny, per això mateix tracta el pintor amb un gran respecte, amb distància, una distància simpàtica, des de la seva illa, en silenci tots dos, un d’esquena a l’altre, anar treballant. I els primers dies ve cada tarda, les classes deuen ser al matí, el noi arriba a les tres, saluda, no diu res i es posa a davant del cavallet, i l’altre sap que el de darrere seu no pinta gaire res, no res que valgui la pena, vull dir, gargots, avortaments que les primeres sessions, quan el noi marxa, ell es mira una estona; és com no pintar res, això que fa, pensa, i torna al seu treball. El noi no defalleix, i comença un bodegó de deixalles que ha trobat a les escombraries, i és un nyap, i després es passa una setmana fent unes pintures que semblen boscos, i el pintor es pregunta com es pot pintar, a vint anys, sense cap experiència, sense haver viscut res, però ell també ho feia, ell encara guarda alguna pintura de quan tenia catorze anys, tot just al llindar de la consciència, i doncs, el seu company, per què no ha de fer-ho, al cap i a la fi només pintant podrà fer-se un tou d’experiència, una base. Però el millor és aquest respecte, no el destorba gens, entra cada dia a la mateixa hora, es posa d’esquena a ell i pinta sense dir res, sempre a dos metres de la línia. I al cap de dos mesos continua allà, i després arriben les vacances de la universitat, i el noi li diu que a l’estiu se’n va amb els seus pares a la casa que tenen a Portbou, però que li continuarà pagant el lloguer perquè aquests

La pinya com a pòndol de l’aire, com a pesa, arrel aèria, que pot obrir-se i ensenyar les ungles.

Més endavant, un altre any, vaig descobrir la pinya subterrània: la rabassa. La rabassa és la part enterrada de la soca d’un arbust. El tresor que cada bruc o cirerer assenyala. Les pinyes, lògicament, es troben al voltant d’un tronc. Normalment corren a arreplegar-se juntes a la fossa comuna que l’orografia mateixa determina, segons el partit judicial de cada pi. Els caps verds de les pinyes, joves i dures com bronze, roden del peu de l’arbre cap al reclutament. Allà s’apleguen, i ja comencen a obrir els punys molt lentament, tan lentament que s’hi estan anys, per deixar caure les llavors. Maduren a terra, no a l’arbre. Passen del verd moll al marró torrat d’ala de pardal. El sol les fa florir: si tenen la sort d’haver caigut a solell, al cap d’un parell d’anys, brillen com flors grosses de caoba, obertes i encerades, i cada escata fa la talla d’una flamarada petita, negra a la base, marron al cos, i amb una gota blanca de resina seca a la punta, ensucrada. Si en canvi les pinyes han rodat cap al podrimener d’una obaga humitosa, s’enfonsen a l’humus i allà es descomponen com un cadàver mig enterrat, en un procés també llarguíssim, i amb els anys s’engriseixen, les pestanyes es desfibren, els cosos es desfan.

Les rabasses les trobes en clarianes de bosc artigat, a la vora el camí. Clarianes petites que són ossaris d’animals fantàstics, amb els cranis foscos i les banyes trencades dels troncs trencats de l’arbust. S’han endut l’arbust i han deixat la rabassa, que ha acabat emergint entre la terra remoguda i que, com dic, pot tenir forma de col de terra o de cranc gegant, massís, un cranc subterrani petrificat amb les pinces obertes, o pot tenir la forma de l’os que sigui, de costelles de totes les bèsties, tíbies, fèmurs, pelvis… I de fet són bulbs i tubercles de fusta retorta, són cebes, ais, pastanagues de fusta, mandràgores, ginsengs amb la pell negra d’estar-se podrint, però amb el cor del tot resistent a la terra: bateguen al subsol, sords, tan lents que un batec triguen a fer-lo vint anys. La rabassa més vella, la que ha estat flotant anys a sol i serena sobre la terra remoguda, la que la pluja ha rentat i polit, té el color gris d’elefant.

De vegades una rabassa fa la forma d’un homuncle brut de terra. El cremo a la llar, entre la pila de rabassa. És com si cremessis una talla de nen jesús amb tot un bestiari romànic. I quina olor de molsa que fa la fusta desenterrada i seca. La rabassa crema poc a poc, una pila de cors en flames. I la terra que revesteix la rabassa i que de vegades queda agrumollada a la petita teranyina d’una barba de fusta, aquesta terra guspireja al foc amb una prodigalitat de purpurina d’or, com una pluja microscòpica d’espurnes volcàniques, i és que el foc encara surt de dintre terra, és el foc de la terra mateixa, la lava i el magma de roca fosa, un foc espurnejant de grans i pols de terra incandescents i volàtils, que s’enfilen com bombolletes de llum i prenen la forma de cabelleres brillants. La mar també estén cabelleres de sal sobre l’aigua, els migdies. A casa, la rabassa encén la seva vida daurada i efímera sobre el fons carbonitzat de la paret de la llar.

Remenant amb els molls aquests ossos estranys i contemplant com respira el llit de brasa de sota, sentint crepitar i mirant caure trossos de fusta com trossos de vidre, em sembla que contacto amb totes les generacions d’humans que s’han passat tots els capvespres de totes les tardors i de tots els hiverns de les seves vides enfront d’una llar, mirant-se en silenci les llums líquides de la flama, escoltant el ronc persistent del gat incorpori, arraulit, i de vegades l’esbufec, i el caure, trencar-se, esberlar-se, enfonsar-se de la llenya, cremant les hores en la contemplació del foc, fent part de la foguera atemporal de la mateixa vida dels humans, d’ençà que existeixen.

I, doncs, floquets d’or, espurnes granades, serpentines de puntets, cascades verticals que pugen del fluir encès, eixams ignis que brillen un moment com infinits estels fugaços contra la nit de la paret carbonitzada, mentre, sota seu, la flama líquida acarona la rabassa, la va llepant, la flama espessa com rovell d’ou, amb el so d’una bandera de foc que respira i es rebrega amb l’aire i el vent que la llenya aixeca, al bat del sol. I de vegades l’espurna la dispara una canonada, i és perquè la rabassa ha retingut a dintre petits jaciments de gas, bombolletes a la fusta, càpsules d’aire, el grisú d’aquestes mines de carbó.

La rabassa mor esquarterada en terrossos abatuts, plaques de terra incandescents i crostes de sang viva.

Però tot això, Toni, no té cap interès social, és preciosisme.

Que no, lector, que si no té interès social és perquè ni tu ni jo som societat, ara mateix. N’estem a fora. Som una societat de dos, som la nostra societat. Més aviat ens enfortim en contra els altres. A la merda, l’adreçador. Nosaltres som de la nostra societat asocial. Som asocials. Som amics. Ens ajuntem i ens amaguem aquí i ens escalfem a aquesta llar. I la nostra societat, tan nostra que només som dos, aquesta societat, ara mateix – i l’ara és el que compta, i l’ara és el poder – ho és tot, no hi ha res més. Aquí ho tenim, un embaràs de bessonada.

Havent-me llegit els diaris de començament d’any, havent-me informat a consciència, i després de pensar-hi molt, he deduït que el dos mil dotze serà o bé l’any de la independència de Catalunya, o l’any de la derrota final. Veig que els analistes somriuen per sota el nas, encantats amb la sagacitat de les seves prediccions. Senyors, no hi haurà mitges tintes. Això d’Espanya s’ha acabat, diu un. Finis Cataloniae, titula l’altre. La crisi ha tornat insostenible el model actual: aquesta frase triomfa. O sigui, que qui es pensi que Catalunya i Espanya continuaran eternament com gat i gos – o com el gos famós aquell, que ni menjava ni deixava menjar – està però que molt equivocat. Ha arribat el moment d’un canvi de model.

Sí. Les ganes. Però jo sé perquè ho diuen. Ho diuen per avorriment, perquè alguna cosa s’ha de dir i per no desmoralitzar el personal. No s’atreveixen a pronosticar que la situació continuarà igual, només que ara enfangats en la misèria.

I segurament fan bé, i com que és tan entretingut especular amb les nacions – aquesta benedicció que Déu va deixar caure sobre terres afortunades com la nostra -, doncs, segons la meva opinió, potser sí que els catalans ara tenim una oportunitat, l’oportunitat: aprofitant la confusió general, aixecar bandera blanca i rendir-nos.

Parlem-ne. No és tan animal. Primer, perquè no s’hi perdria tant. A veure, si som seriosos, encara podem viure amb una mica menys. Els que poc o molt van tirant podrien apuntar-se a la jugada per patriotisme, i, francament, als que ja no poden caure més avall tampoc els vindrà d’aquí. Rendim-nos abans que se’ls acudeixi fer-ho a ells. Cremem les banderes. Per comptes de fer el gallet amenaçant amb tancaments de caixes, obertura total i vint-i-quatre hores de caixer automàtic: aquí teniu les claus, quedeu-vos-ho tot, no volem res. Ens hem cansat de ser fenicis, de robar a Espanya i creure’ns el melic del món. S’ha acabat. Tornem competències, tanquem ambaixades, obrim places de toros i ens castellanitzem d’una santa i completa vegada, que tampoco nos costará tanto, carajo.

I quan siguem la regió pobra d’Espanya i el pig entre els pigs, la Carme Chacón que reclami solidaritat amb Catalunya. Vaja, segur que no ens deixen morir de gana.

(El Punt Avui, 6 de gener del 2012 )

amunt… És el seu poble sencer, que se’n va, hi té els fills, els amics, la família… I s’aparten d’ell perquè ell viu obsessionat per la pintura i només la pintura. És un home sol. Té l’estudi en un polígon de Badalona. Treballa en un compartiment que ha llogat a dintre una nau industrial dividida en tallers petits. Fa dos mesos que es queda a dormir cada nit al taller, ja no torna al seu pis. Per què, si no li espera ningú? Això és il·legal, es queda d’amagat a la nau, el farien fora si el descobrissin. Té un matalàs amagat a darrere de les teles murals. Dina al restaurant del polígon, amb els treballadors i els transportistes. Té aquesta obsessió. Un dia a la setmana torna al pis, renta la roba, va a comprar i torna a tancar-se aquí. La idea és que per ell no quedi, la idea és que, ja que la vida és limitada, s’ha d’aprofitar cada hora, cada minut, cada segon. Va deixar la família, fa anys, i els amics, i dels altres pintors només li interessa la relació d’ells amb la pintura. Està obsessionat i no veu res més. Naturalment això li acaba fent molt difícil pintar. Però el pitjor és que no veu que no va enlloc. Per comptes de dedicar-se a la llum s’està dedicant a les maneres de capturar-la i entendre-la. En altres paraules, no li interessa la llum sinó que li interessa la pintura. Viu tan emmaniat amb la captura de la llum que ha acabat per desenvolupar un gust massa exquisit, un gust tan personal i refinat que l’incomunica. S’ha quedat sol. Coneix tan bé la llum, ha après a discernir-ne fins a tal punt els matisos, que per arribar a donar el que vol necessitaria una tècnica tan complicada com la mateixa llum: potser més i tot, perquè ell pretén una duplicació. I s’hi dedica tant que és un expert que discerneix entre les mescles d’olis com costa molt d’imaginar que cap altre pintor hagi aconseguit discernir mai: la manera com es barregen dos o tres colors, la consistència que l’oli pren amb l’aiguarràs, com s’asseca o s’agrumolla l’oli a la paleta o entre els pèls del pinzell, l’olor específic de cada tonalitat, cada color, cada mescla – encerta els colors amb el nas, podria arribar a deduir de què va una pintura amb el nas! -, el refrec dels pèls diferents dels diferents pinzells sobre les diferents teles i el pes diferent de cadascun, i el desgast del pinzell, o com es ressaguen els pèls quan travessen el monticle pastós d’una pinzellada anterior, com si el pinzell arrossegués no els pèls, sinó la cua de marta o turó d’on van ser arrencats, distingeix el procés d’assecat de les pinzellades, el canvi gradual del color, fins i tot la pressió que han de fer els dits al metall de cada tubet i la seva relació amb el cuc de color que surt, els tons que prenen els olis sobre la pell dels dits segons l’hora del dia, segons si té la pell més o menys hidratada, segons si ha begut gaire, fa poc o fa molt, segons si s’ha dutxat, un color tan diferent del que prenen a la tela, i les empremtes de color sobre un objecte tocat amb els dits humits de pintura, tot el procés de pintar se li ha convertit en un món tan ric que li dóna un plaer voluptuós i privat, la infinita intimitat pròpia, exclusiva, la incomunicabilitat de l’erotisme, fins el punt que, com si diguéssim, surfeja sobre l’oli del quadre que pinta, passa, se’n desentén de l’obra mateixa, del que hi ha a sota – per què, què és, l’obra, no? -, tot ell s’ha convertit en una part del procés de pintar, una perllongació del pinzell, s’hi ha fos, ha desaparegut, és un pont, un intermediari entre la llum i el llenç, aconsegueix això, desaparèixer, de vegades, fondre-s’hi, deixar-se xuclar pel remolí de la pintura… I el resultat és un desastre. La desaparició no li fa fer millors quadres – tot i que això podria discutir-se: com que és atemporal, potser algun dia es descobrirà la genialitat de les seves taques -, ni, i aquest és l’autèntic drama, això tampoc l’ajuda a vendre, al contrari. I com que no vol saber res d’amics i familiars més enllà del mínim necessari per sobreviure, que vol dir una trucada setmanal a la família i una de mensual a determinats amics – té una agenda -, tampoc es relaciona amb els marxants i ha quedat en mans d’una galerista sola, que passa una vegada al mes a recollir-li els quadres i que a canvi amb prou feines li dóna el que necessita per pagar el lloguer de l’estudi però que, això sí, cada mes li promet que acabarà trobant-li un client que el traurà de la misèria, un client, diu ella, perquè tampoc és tant el que necessita ell, i sobretot perquè cada pintor té el seu client ideal, només falta tenir la sort de trobar-se amb aquesta mitja taronja. Ell se l’escolta, es posa els diners a la butxaca i se n’alegra quan ella desapareix del taller. Llavors, directament, surt de l’estudi i se’n va al vestíbul de la nau industrial, toca un timbre i entra a una oficina on avança bitllet per bitllet el lloguer del mes que ve. Li queda, llavors, el just per mantenir-se fins a la pròxima visita, si no ha de comprar material. El diner pel material va traient-lo dels estalvis que té d’alguna venda ocasional: en el seu moment, anys enrere, va fer-ne moltes. Exposicions, ja no se les planteja. De vegades, quan ha de comprar material, demana diners a la galerista. A això no diu mai que no. Fins que, un dia, ella deixa caure que no pot pagar tant. Hi ha una crisi, ha tornat el figurativisme. I llavors el meu pintor es troba que no podrà continuar pagant el lloguer del taller. No pot deixar el pis, perquè ho té tot allà i dormir al taller és

aquí. Seguim. Un quilòmetre lluny, remoc uns brucs i m’hi trobo a sota un militar estirat, amb tot l’equip de camuflatge. Què fa, aquí?, pregunto. La guerra, em contesta. La guerra. Quina guerra? Sóc insurgent. Vigilo el camí. Espero l’enemic. Ja vindrà. Vaig preguntar-li qui era l’enemic. Els catalans, va dir. Doncs jo sóc català, i tu també n’ets, vaig dir, parles perfectament el meu idioma. D’acord, em diu: però jo busco catalans morts. Catalans morts que passin pel camí? Catalans morts. I per què? Per matar-los. Com vols matar catalans morts? Amb aquest fusell. Per això estic aquí. Cada vegada que passi un català mort, me’l carregaré. No ho entenc, vaig tornar a dir. Fàcil: matant un mort, el tornes a la vida. És natural. Arrenca un arbre i planta’l de cap per avall i tindràs un altre arbre. Això és igual. Com un ping-pong. D’aquí vénen els nens. Cada cadàver ve d’un nen i cada nen ve d’un cadàver. Els cadàvers estan embarassats, homes i dones i surtin d’on surtin. Alguns vénen d’assassinats, alguns vénen d’accidents, alguns de malalties terminals… Tots vénen de la vida. El baby boom va venir de les guerres mundials. Mort a la mort! Però si la població mundial no para de créixer, vaig dir. T’ho penses tu. Són naixements a crèdit. I va sol?, vaig preguntar. Sol. Vam callar. Jo no gosava tirar endavant perquè tenia por que em disparés per l’esquena. No sé què dir, vaig dir. Jo… Jo no sóc català… Els meus pares, sap… I, a part, ser català… Avui en dia… Oi tant, que ets català!, em va dir, mal que et pesi, capsigrany! Però et salvaràs perquè estàs viu i jo només mato morts. Però no me’n fiava, no em vaig moure. I en passen gaires, de morts, per aquí? De moment, ni un. Sóc l’únic. Ah, estàs mort?, vaig preguntar. I què hi fas, aquí, si estàs mort? No hauries de ser al cementiri? Millor tenir un peu a cada costat, em va dir. Molt bé, doncs, i vaig començar a caminar d’esquenes per no perdre’l de vista, atent a si movia el rifle. Molt bé, vaig passant, ja ens veurem… Alto!, va cridar, de cop. Podria matar-te i després rematar-te. Però, tu vols ser un assassí?, vaig contestar. I no em va quedar més remei que jugar-m’hi la pell. Vaig girar-me i vaig continuar el camí. A partir d’aquesta trobada vaig pintar El soldat. L’ombra de sobre els pantalons del soldat que veus estirat a terra és la meva mateixa ombra, encara que, això, només ho saps tu. De fet, si no fos pel títol, poca gent diria que és un quadre bèl·lic, i difícilment veuria algú el soldat de camuflatge, ni les taques de pintura s’entendrien com explosions, ni les taques vermelles com sang. Jo no considero que els títols dels meus quadres hagin de tenir res a veure amb la pintura, encara que, tu creus que és possible que alguna decisió meva estigui desvinculada en el fons de cap altra decisió? Faci què faci, tot lliga amb mi. Desgraciadament. Per això el nom del quadre se me’n fot. És com si un escriptor donés valor d’obra pròpia a la imatge de la portada d’un seu llibre, per molt que l’hagi triada ell. Un pintor és un pintor. Un pintor és un que pinta. Per això em puc permetre posar els títols que vull, de vegades poso, per exemple, Titànic quan, mentre pintava el quadre, només volia aixecar acta, aclarir-me a mi mateix com vaig viure el naixement de la meva segona filla. Però ara tothom hi veu el mar Àrtic, i la meitat dels que miren el quadre, t’ho juro, i el noranta nou per cent dels crítics hi saben veure el transatlàntic. Allò és la punta de proa, que és l’ultim que es va enfonsar, i aquella ombra diluïda és el Titànic que s’enfonsa, i això és l’aigua remoguda… I res, perquè el nom el vaig pensar molt després d’haver pintat el quadre, un dia que feien un documental a la tele. Justament vaig triar un nom que no tingués res a veure amb el motiu, la capsa d’on sortia el quadre. I és un dels meus quadres més famosos. O sigui, que sóc una estafa. L’autor no sóc jo, sinó els altres. Qui s’equivoca, però? Ells o jo? Només hi ha una realitat, que és el quadre. El quadre és el centre. Els altres som fills seus. La pintura és la mateixa, amb un títol o un altre! La pintura és la que és, i la pintura és llum. Titànic també va néixer com un regal, d’una d’aquestes capses tan difícils d’explicar que necessiten una història que doni un cos a la seva ànima. Però tu em preguntes per aquest altre, de quadre. Molt bé. Aquest, la imatge que em va perseguir durant setmanes és la d’un home sol, un home amb una incommensurable consciència de solitud. Una solitud sense els límits que hi posaria una altra persona més. Una solitud alta i compacta com un gratacels buit al fons de tot de l’Atlàntic, allà no hi ha ni vida ni llum, amb totes les oficines buides, el mobiliari que flota tocant el sostre i el que no flota aturat, les cadires d’acer ben posades a les taules de conglomerat i plàstic, enfonsades. Parlo d’un home sol que està sol perquè el defuig tot. Ho veus, no, darrere seu? Les cases del seu poble s’enfilen a la muntanya. Ni les cases li poden estar a prop. Les flors i tot, veus? Veus com se separen d’ell? Al seu voltant tot és d’aquest lila dels morts. Cap companyia. Són els altres, que el deixen sol? És ell, que repèl els altres? Fixa’t en el ramat de cases que es va enfilant a poc a poc, muntanya