Actualització ocasional (28)

Un conegut m’escriu: “Una setmana abans de la ‘confessió’ m’havia estat parlant de llistes de titulars de comptes bancaris a Suïssa en què, ho deia amb orgull, ell no figurava.”

Les possibilitats de desdoblament. La capacitat de mentir a un món que ens inclou a nosaltres mateixos. La mentida perfecta suplanta la realitat, la mentida perfecta s’autodestrueix i es converteix en veritat. No és això, l’art, sinó, al contrari, la veritat convertida en una cosa més profunda, la veritat que s’autodestrueix perquè no es troba a si mateixa però que tampoc acaba convertint-se en mentida, sinó en ambigüitat honesta, còsmicament més subtil, espiritual i orgànica que la mentida – la mentida està morta, la veritat és mortal, l’ambigüitat és la vida i això són les antípodes del cinisme.

Pujol va confessar la mentida. Però hi ha tants interessos i tan grans que mai sabrem del cert l’assumpte. Se’ns dirà de tot: en un extrem, Pujol venut a l’estat espanyol; a l’altre, Pujol recollint fons per la independència catalana. N’hi haurà per tots els gustos, però en el fons tant és, el que compta és l’engany en què això s’aguantava, el mitjà i no la fi, que tenia enfangat en la mentida un país sencer, i el fet que aquesta mentida no hagués tingut la força de convertir-se en veritat: que s’hagi delatat com a mentida.

El vaig anar a veure al seu despatx amb la idea de treure’n un article, però no m’havia preparat res. No duia preguntes escrites, ni en vaig pensar cap, ho vaig deixar a l’atzar – el que es guanya en preparació es perd en espontaneïtat, i un article de diari més val que sigui un flash que no un tractat: tampoc és que Pujol, llavors, m’interessés com avui. Quan va dir: “digue’m ara què vols saber, que hi aniré pensant”, vaig improvitzar qualsevol cosa, el primer que em va venir al cap.

I el primer que em va venir al cap va ser la qüestió cultural.

“Quina opinió té dels intel·lectuals?”, vaig preguntar-li, perquè havia sentit tocar campanes de la seva mala relació amb la intel·lectualitat – cosa que no seria gens sospitosa, en un polític, si no fos que aquest polític concret actuava com a intel·lectual.

“El catalanisme sempre ha tingut un component intel·lectual”, em contesta. I bé, suposo que a hores d’ara ja ha quedat clar és el tema d’aquesta sèrie: la utilització, la venda de la cultura, que representa que és el nucli – aquí ho rebaixa a “un component”, però el fet és que ho entenia com a essencial – de la catalanitat: estem parlant de vendre’s el país. Pujol continua: “Jo sóc fill del noucentisme, perquè és l’última onada que hi ha hagut.” Això pot semblar desconeixement, i potser ho és: no tinc tan clar que sigui erroni. El noucentisme va ser el cim de la identificació de cultura i catalanitat perquè va convertir aquesta cultura en una qüestio de futur. Ens va encarar cap endavant. La renaixença, corrent romàntic, mirava enrere. Verdaguer posa els ulls i els peus al present, i al seu darrere els modernistes. Però el noucentisme mira endavant: és el planter del que vindrà de bo, és a dir, una civilitzat més refinada. És una base de vol. I les bases de vol han de ser netes i planes. Ho explico d’una manera molt simplificadora, molt, d’acord, però jo també penso que va ser l’última onada. Última en el sentit de definitiva – si hi pot haver res definitiu: potser hauria de dir l’última possibilitat. S’haurà de veure com sobreviurem a aquest engany els catalanistes. S’haurà de veure com es posiciona aquest país respecte a Pujol d’aquí vint anys. Ara és massa aviat, som en plena batalla. Però deixem-lo continuar-se explicant. “Sóc guanyat de molt jove pel catalanisme per unes quantes lectures, i una és Maragall, un modernista. Llegeixo Prat de la Riba, Almirall, Rovira i Virgili, Torres i Bages, el doctor Cardó i tota la literatura noucentista dels anys vint i trenta. Per tant, tinc una forta empremta intel·lectual. Però ve un moment que el moviment dominant del món intel·lectual agafa una orientació que respecto, que ha fet aportacions molt positives a Catalunya, però que en determinades formulacions no hi estic d’acord (…)”. Aquests punts suspensius són moments de la conversa gravada que vaig eliminar per qüestions d’espai o perquè no els vaig trobar interessants. Continuem: “En el terreny intel·lectual, hem badat en alguna cosa, com en la tendència que diu que no hi ha drets col·lectius, que només hi ha drets individuals. A Espanya, els populars ens embesteixen amb arguments més tradicionals, més del XVI-XVII, i els socialistes amb els drets de l’home. Què em diu, vostè, de Catalunya? Els drets són individuals. Aquesta sembla una batalla perduda, però ara la recuperarem.” Fixem-nos en l’apel·lació al poble. Com podia, un home que veu la feblesa en l’individualisme, actuar personalment de sotamà? Les paraules cauen mortes de la pantalla. “El pensament dominant està esgotat. Sobre Europa, el meu pensament ve dels cinquanta i està esgotat, o, almenys, derrotat: s’ha vist els últims anys, i al referèndum francès. Però el pensament individualista i jacobí també està derrotat, perquè, quan guanya, fa recular Europa (…).” I llavors diu aquestes frases: “L’articulisme d’avui, comparat amb el de fa cinc anys, no està tant en la línia del pensament políticament dominant. Et diria ara vint o vint-i-cinc noms d’articulistes: no editorialistes, ni directors de diari (…). “ Vint o vint-i-cinc noms d’articulistes políticament crítics. Si hi sumava els que no eren crítics, segur que n’hauria pogut dir almenys un centenar.

El 8 d’agost, Ricard Torrents, prestigiós expert en Verdaguer, va publicar al 9Nou una carta oberta – Perdre o no perdre Jordi Pujol - on, si la interpreto bé, d’una manera molt sentida i educada, demanava comptes a l’expresident. El 27 d’agost, Torrents torna a reflexionar al seu bloc sobre la confessió de Pujol, i a mig apunt escriu:

“Arribat aquí, veig que al correu de l’ordinador m’ha entrat una carta del president Jordi Pujol, datada l’11 d’agost, per a agrair-me, en breu resposta, el meu article en forma de carta oberta que va publicar el 9Nou. És ell, és ben bé ell, el Pujol de sempre, i ho celebro.”

El dia 27 d’agost, doncs, Torrents veu un mail d’agraïment de Pujol datat l’11 d’agost, sobre un seu article publicat al 9 Nou tres dies abans, el 8. Pujol devia llegir l’article al diari comarcal el mateix dia de la publicació, a dues setmanes justes de l’escàndol, en plena tempesta, i escriu un mail – personalment: no crec que ho porti una secretària – al seu autor, però Torrents el rep al cap de setze dies més. Potser Torrents no va obrir el correu fins al 27 – cosa estranya – o potser Pujol va enviar-lo al cap d’uns dies d’haver-lo escrit, això és igual. El que és interessant és que Pujol escriu l’autor per donar gràcies. També a mi em va agrair l’article, però a això ja hi arribarem.

No estic dient que el tracte personal sigui dolent. Només m’imagino la feinada d’estar al cas de cada article que surt sobre tu, i agrair-lo.

Matem ja d’una vegada la conversa-entrevista. Pujol: “Ara veig que la Generalitat impulsa una universitat d’estiu anomenada progressista, molt en la línia del políticament correcte. Però aquest pensament està en crisi. El Fòrum va poder semblar un èxit, perquè van fer venir tothom, però el missatge deixava fred: antiglobalització, sostenibilitat, antiamericanisme, individualisme a ultrança. Molt bé. Ja saps com se surt.”

Actualització ocasional (27)

Primers de juliol, turistes, gent amb bosses de les rebaixes al Passeig de Gràcia. Torno al cap d’una hora. Se’l sent. Torna a ser al telèfon. El nou estatut. Les meves preguntes seran una pura excusa per continuar la conversa, més aviat entrevista: costa Déu i ajut interrompre’l. Afabilitat distant, familiar, i el petit deix de murrieria inevitable. “En una part molt important, Catalunya és una identitat d’arrels, que en alguns moments també ho ha estat de resistència.” “I ara no?,” li pregunto. “Ara també. Hem de conviure de cara a un projecte que inclogui tot el que forma part de Catalunya, i on entren moltes aportacions noves. Tot això viscut d’una manera potser no plenament conscient, però sí real. Això s’havia anat aconseguint. Era molt important salvar la cohesió social. Per fer això es necessita passar de puntetes, de vegades, sobre les coses. Ara al país s’hi ha introduït un punt de barroeria. Però no es pot permetre un menysteniment dels components de Catalunya, ni tampoc del component històric, basat en la llengua i la cultura: sense això tot se’n va en orris. Necessitem poder integrar aquesta immigració tan forta dels últims sis o set anys, i no és fàcil.”

Pujol és un idioma. En això, la seva essència és literària. Egotista i autoindulgent, sovint descurat, però un idioma. Comentant obres d’art, faltats d’arguments més precisos, de vegades recorrem a la paraula “perfecció” i és un error, perquè l’obra d’art mai és perfecta, està per altres coses, una de les quals és tenir prou energia – adjectius com “potent” o “energètic” s’hi ajusten més, i parlo naturalment en termes morals, no n’hi ha d’altres – per convertir les imperfeccions en valedores importants de la seva virtut. Tampoc podia ser diferent, sent la màxima expressió humana, perquè són les limitacions, que ens fan humans. Ara bé: el que l’idioma, l’art o la virtut no poden és basar-se en la imperfecció.

Pujol és un idioma, un idioma que cus la retòrica política amb els recursos populars: les paraules característiques del poder – “aportacions”, “cohesió social”, “components”… – prestigien el llenguatge popular – “passar de puntetes”, “anar-se’n en orris”… -, alhora que el llenguatge popular vivifica i omple d’aparent veritat el vocabulari del poder. A l’article en dic afabilitat distant. És un idioma per sobre de les formes discursives habituals de la política, plenes d’obvietats, de paraules buides i d’imprecisions. El llenguatge de Pujol és molt més afilat, infinitament més intel·ligent. És l’idioma d’un lector, un idioma conscient – fixem-nos bé en la seva referència a la consciència, en els nivells de consciència que la vida permet: “viscut d’una manera no plenament conscient”, diu, “però sí real.” No puc deixar d’imaginar-me en aquest precís moment Pujol llegint els articles dels seus admiradors i valorant quin grau de consciència tenen a partir dels elogis o les disculpes que li dediquen, i en quina mesura la seva realitat – la veritat, l’autoengany des d’on aquests admiradors parlen – ajuden a la seva… Mentida.

Ara es veu molt clar, per exemple, d’on ve la tendència de Pujol al monòleg – “conversa, més aviat entrevista: costa Déu i ajut interrompre’l”, dic a l’article. L’idioma de Pujol – la seva moral – es basa en la imposició. Suposo que totes les morals s’hi basen en una o altra mesura i d’una manera o altra, però qualsevol moral, si falla el cor, s’enfonsa tota. L’idioma de Pujol es basava en el silenci de l’interlocutor – l’”ara no toca” que ja vaig comentar. Era un idioma solitari – tot el contrari, doncs, d’un idioma: l’idioma que només parla amb si mateix, un idioma nihilista. Que s’imposés no volia pas dir que no convencés, i en converses, entrevistes, discursos, intervencions i conferències aconseguia el convenciment de l’interlocutor perquè aquest idioma – reitero, molt per sobre dels idiomes contrincants – era també l’idioma del poder. Per un nacionalista català, Pujol era la màxima autoritat del país. Per un nacionalista castellà, mal que li pesés, també ho era.

Per això quan ara un amic em diu “no entenc que Pujol, després de la confessió, no es retirés a un monestir a fer vot de silenci”, la meva resposta és: no ho ha fet perquè ha de defensar el que pugui defensar – encara avui, a menys de dues setmanes per l’onze de setembre, no excloc que sigui capaç de presentar-se a la manifestació -; però sobretot no ho ha fet perquè el primer motor de la seva defensa és ell mateix: necessita parlar, personalment o fent de ventríloc. D’una altra manera li passaria com a les cases mortes, que l’heura se les menja i les acaba enderrocant.

Això també vol dir que el dia que Pujol es mori, serà molt difícil continuar sostenint la seva figura. Hi haurà qui defensarà els seus primers anys de govern, lògicament, però, tocada la persona, costarà molt no pensar que, donades les circumstàncies – unes institucions noves de trinca, un país assedegat de reconeixement –, una persona amb una moral més resistent podia haver-ho fet molt millor. Són les tristeses del personalisme. No serà el primer cas de la història, ni l’últim.

Actualització ocasional (26)

L’escriptura sempre és pensament, però a internet el pensament surt pel broc gros, normalment sense edició, la gent menys avesada a l’escriptura s’hi delata, confonen escriure i parlar però scripta manent, encara que sigui amb una captura de pantalla a traició.

L’actualització contínua i pública a què ens ha avesat internet fa que les pàgines abandonades – com aquesta mateixa durant els últims gairebé dos anys – agafin un cert aire sepulcral.

La pàgina del Centre d’Estudis Jordi Pujol – amb el lema Pensament i acció – presenta a primera pàgina articles, butlletí, vídeo, convocatòria d’un premi i calendari d’activitats. El calendari s’acaba el disset de juliol passat, amb l’anunci de la participació de l’expresident a la presentació de El consell de guerra a Jordi Pujol, editat per DOGC (o sigui, la Generalitat). A partir d’aquí, el calendari emmudeix, no hi ha res programat, ben bé com si s’hagués acabat el món.

Et passeges per la web com per una casa abandonada. Remenes conferències, taules rodones, presentacions, seminaris, esmorzars… Tot és d’una gran energia, els mesos previs a la confessió estan carregats d’actes personals de Pujol, a un ritme fabulós, si comptem la seva edat. La pàgina informa de beques, projectes, butlletins, publicacions… No sé si es podia esperar menys d’un home tan important, però deixa tots els altres – presidents de govern espanyol inclosos – a molta distància.

Faig un cop d’ull a la secció Conferències i Discursos. Me’n llegeixo algunes. Hi ha, per exemple, Josep Pla, escriptor d’un país, una conferència donada el 2006, amb Porcel present, força desguitarrada. Hi ha una altra conferència, més impressionant i sobretot més preparada, el discurs donat el 2007 en rebre el premi Samuel Toledano ni més ni menys que al Parlament Israelià: davant del president d’Israel, Pujol defensa la creació de l’estat palestí.

Però, per aquesta meva sèrie, la part més interessant són les reflexions que fa sobre política i moral. La política és la part col·lectiva d’una ètica, em sembla, però finalment l’ètica és sempre personal, perquè les decisions ho són.

Em fixo en dues conferències: Defensa i Elogi de la política. Grandesa i misèria de la política (2002) i, una dècada després, Ètica i política. Un binomi necessari i difícil (2012).

Algun dia els historiadors estudiaran aquestes dues conferències. Les analitzaran, les compararan i en treuran conclusions. La conferència del 2002 és una senzilla i previsible defensa de la política. Pujol hi parla del coratge, l’abnegació i la responsabilitat del polític.

Quan parla de la corrupció diu: “Però de corrupció n’hi ha hagut sempre. Sempre s’ha dit «el poder corromp». Més, o menys que ara? Jo crec que menys perquè ara hi ha molt més control. [És clar que Pujol vol dir “Jo crec que més perquè ara hi ha molt més control”, però és un error que no veuen ni els editors del llibret que va fer-ne la Generalitat, dintre de la col·lecció Missatges.] De l’oposició, dels mitjans de comunicació, de la societat en general. La corrupció era menys esventada als quatre vents. I era més assumida per la gent.”

Alguna cosa devia passar entre la primera conferència i la segona. Ja des del títol, Ètica i política. Un binomi necessari i difícil és tota una altra cosa. Aquí tenim un Pujol que fa temps que no està al capdavant de la Generalitat i que reflexiona amb cruesa sobre els límits morals de la política. Després de l’escàndol, llegir-ho fa amb una mica d’angúnia. Però l’esforç val la pena. Fixem-nos per començar en la doble vara.

“L’honestedat que se li ha d’exigir a un polític de vegades no és la mateixa que se li ha d’exigir a un ciutadà ras. I no s’escandalitzin, perquè tots vostès són testimonis d’operacions molt mal portades i d’actuacions que no sempre poden ser aplaudides d’una manera positiva. Aquesta és la realitat. Naturalment vostès ara poden posar-se les mans al cap. Però quan un polític arriba a tenir certa responsabilitat ha d’actuar d’acord amb unes normes segons les quals el bé comú sigui primordial. Però no sempre tothom pot considerar que és la bona manera de fer.”

No crec que hi hagi gaire a dir. El polític ha d’avantposar el bé comú al bé particular, seu o d’algun grup menor de la comunitat, i avantposar el bé general – a la llarga – al bé particular – del moment.

A continuació, Pujol posa Édouard Balladur com a exemple de polític cinic que defensa que el polític no ha de creure el que predica. “Mai ningú no sap fins a quin punt ha fet les coses bé o malament”, diu Pujol, i posa alguns exemples de polítics que diu que admira però que en un o altre moment van considerar que la fi justificava els mitjans. Comença per Lincoln, que gràcies a una corruptela va aconseguir l’abolició de l’esclavitud. El paràgraf que ara citaré és d’un realisme implacable.

“Hi ha una escola de pensament que en el món de la reflexió ètica i en el món religiós considera que això és inacceptable. També n’hi ha que diuen que el fi justifica els mitjans. Els polítics i la majoria de nosaltres sovint ens movem entre aquestes dues afirmacions. No només en el terreny polític, també en el terreny familiar, en el dels negocis, en el de les relacions amb els col·legues.”

En literatura, la discussió entre la forma i el fons està més que superada. No hi ha una forma i un fons, sinó que tot és fons. No sóc cap catedràtic d’ètica, no en tinc ni idea, però ja vaig dir que em sembla que els mitjans són la fi. O sigui: si jo clavo una nata a un nen perquè aprengui que no ha de fer alguna cosa que posa en perill la seva vida, la nata – el mitjà – no és la mateixa nata que si un dia clavo una nata al nen per pur sadisme.

Però fixem-nos bé en el paràgraf citat. “Els polítics i la majoria de nosaltres ens movem…” Nosaltres, ens diu – implicant-nos-hi -, polítics o no, de vegades justifiquem els mitjans per la fi. És veritat: és l’exemple de la nata justificada al nen. Però fixem-nos en un detall. Pujol diu que això ens passa no només en el terreny polític, sinó també en el terreny familiar i en el terreny de “les relacions amb els col·legues” – no gosa dir “els amics”, però podria dir-ho sense problema. El detall és a l’altre cas que cita explícitament: el dels negocis. Però: des de quan les males arts en els negocis són justificables? En virtut de què? Amb quina finalitat? Quina és l’alta finalitat de qualsevol negoci?

Pujol posa a continuació com a exemple de fi que justifica els mitjans el cas d’Alcide de Gasperi – quan “màfia i església van ordenar votar la DC” – i de Togliatti: “Cada vegada hi ha més gent que pensa que hi va haver un altre polític italià que també va fer un joc estrany. Que va ser Togliatti, el secretari general del Partit Comunista Italià. Diuen que volia perdre. Podria ser, perquè Togliatti probablement sabia que tal com estava la cosa (Alemanya dividida, Iugoslàvia no se sap a on, tota la resta comunista, Grècia amenaçada, etc.) si Itàlia basculava cap al camp comunista el desequilibri europeu hauria estat molt fort, i això de cara als nord-americans era absolutament inassumible i per als demòcrates europeus també, naturalment. Alguns sostenen que Togliatti va fer un pacte per sota la taula amb la democràcia cristiana perquè els deixés el sottogoverno italià, les cooperatives, uns quants ajuntaments, unes quantes diputacions, etc., a canvi que durant una pila d’anys no aspirarien a governar Itàlia. Bé, la política de vegades funciona d’aquesta manera.Vostès es poden escandalitzar, però han de saber que això passa.”

Pujol parla després de Helmut Kohl, que decideix la reunificació alemanya malgrat els esforços que haurà de fer el país, parla de tripijocs polítics per aprovar lleis d’avortament i parla de Mitterrand. Fixem-nos en el llenguatge que ara farà servir.

“[Miterrand] No va ser un polític exemplar, però sí un bon polític. Era cínic, també. Mitterrand li diu un dia a Jacques Delors: «tu no serà mai president de la República». Per què? Perquè Delors era cristià, era un catòlic que venia de la JOC, un catòlic de parròquia. Un dia m’ho explicava en Delors. Què devia voler dir això? Que no seria un killer. És a dir, aquest tipus de polític que va a matar l’adversari. Delors era un bona fe, d’acció catòlica, que jugava a bàsquet a la parròquia, no servia per a ser president de la República. Servia per a moltes coses, però no per dirigir els serveis secrets de la República.”

També en aquesta conferència la forma, les paraules utilitzades, són el fons. Després d’algunes consideracions interessants, Pujol cita una conferència de Joan Reventós, i “una frase molt important del discurs d’en Reventós, que resumeix tot el que els he estat dient fins ara. El polític ha d’estar disposat a assumir un determinat grau d’incertesa moral i ser-ne conseqüent. No sempre un polític anirà a dormir pensant que la decisió que ha pres era bona o era justa.”

En moral hi ha sempre l’aposta, en això estem d’acord. Però hi ha nivells de risc, en les apostes, perquè, com a apostes que són, no tenen sempre les de guanyar.

Confiar que la teva aposta és bona, deixar la decisió final en mans de Déu i rentar-se’n les mans pot tranquil·litzar molt la consciència, però no em sembla precisament responsable amb els altres.

El camí de l’infern està empedrat de bones intencions. Només falta que encara les justifiquem.

La conferència acaba amb una autocrítica admirable. La conferència és del desembre del 2012, tot just fa un any i mig. Abans de llegir-ne el final, pensem un moment en la corrupció generalitzada dels últims anys i recordem quin era el tema de fons de la conferència: si la fi justifica o no justifica els mitjans.

“Un polític ha de respectar les generacions futures. Una cosa que a Europa, a Catalunya i encara més a Espanya, no hem fet durant aquests últims anys. No s’han tingut en compte les generacions futures.(…) Helmut Schmidt diu que hi una falla molt greu, moral, que és malbaratar el patrimoni de les generacions futures. Que és el que hem fet nosaltres. Si vostès miren la política europea dels últims deu, quinze o vints anys, i la política espanyola, no cal dir-ho, dels últims quinze anys aproximadament veuran que és així. I a Catalunya també, tot i que es fa difícil de precisar els anys amb exactitud, però seria interessant fer-ho. Però ja fa anys que es veia que ens estàvem polint ja no els estalvis, sinó els guanys dels qui aleshores tenien deu anys. Hem tingut una actitud de fer coses que no podíem pagar al moment, que havíem de pagar en quaranta anys. Però això no és veritat. Pagar una cosa en quaranta anys vol dir que la deus. I t’acaben cobrant interessos i t’arruïnen. No t’arruïnen. Ens hem arruïnat nosaltres. I això també és un problema moral.”

 

Actualització ocasional (25)

Després d’aquesta excursió per ministeris i conselleries, tornem altra vegada al despatx de l’expresident. Sembla mentida com dóna de si Una conversa amb Jordi Pujol. És com mirar la fotografia antiga d’un mateix, la mateixa vida regirant-se sobre si mateixa, com una onada o un animal, com el tambor d’una rentadora plena o com les voltes de campana que fa un cotxe accidentat.

Acabat el resum del monòleg-conversa referit a l’educació, l’article fa un altre punt i apart i continua.

“Durant la conversa, detecto dues desconfiances: que la Generalitat no perdi la imatge de solidesa guanyada mentre ell la presidia – un temor exagerat, potser, considerant el que ha aguantat últimament la institució -, i que ERC no estigui al cas, badi.”

Llegida ara, la preocupació per la imatge de la Generalitat sona a sarcasme. És la preocupació que més d’un ha fet notar que Pujol sentia pel judici que la història pogués fer dels seus governs. Què buscava, preocupant-se’n? Redimir el seu pecat amb l’obra realitzada malgrat el pecat mateix? La fi justificaria els mitjans, llavors? No. No passa mai, perquè els pecats porten en si la penitència.  Els mitjans són la fi. Efectivament: són el missatge.

Però recordem on som. Juliol del 2005. Primer govern tripartit. Tot just fa un mes, el mateix conseller de Governació, Joan Carretero, ha comparat el tripartit amb el Dragon Khan, que va “pujant i baixant”, diu, a cops de “merder mediàtic.” L’expressió ha fet fortuna i és a això que em refereixo quan a l’article parlo del que “ha aguantat últimament la institució.” Feia també un mes de la pallassada de la corona d’espines de Carod durant una visita al Sant Sepulcre.

La por de Pujol al que pugui fer ERC l’entenc en termes de competència nacionalista. És, de fet, una crítica. Continuem l’article.

“Per acabar, em diu: “Si en res et puc ser útil…” És un formalisme, naturalment, però jo m’hi agafo: “Li puc fer unes preguntes?” “Molt bé. Però torna d’aquí una hora. Digue’m ara què vols saber, que hi aniré pensant.” I s’ho apunta. “Molt bé. Fins després. Ja saps com se surt.”

Escarmentat de reunionetes gratis et amore, he anat a l’entrevista amb una càmera que a més fa de gravadora. Amb aquesta càmera vaig fer-li algunes fotografies, una de les quals va servir per il·lustrar l’article. Anava preparat. Si no s’hagués ofert a ser-me útil, l’hi hauria demanat igualment, a canvi de la conversa, que em concedís una entrevista per El Punt. Però se’m va avançar, i ara aquest oferiment – “Si en res et puc ser útil…” – em demana una actualització.

Els músics, els artistes plàstics, els actors mateixos, sembla que tinguin més possibilitats d’amagar la seva llibertat, però tard o d’hora també són descoberts. Els escriptors poden mirar d’amagar-la igualment, però, com que no paren de xerrar per escrit, acaben delatant-se abans. Fet i fet, l’autodelació és part de la feina.

Músic pagat no fa bon so perquè qui paga mana, d’acord, però sobreviure d’escriure tampoc és fàcil. “Si en res et puc ser útil…” Érem encara en temps de les vaques grasses, així i tot li hauria pogut demanar si necessitava algun article per alguna de les fundacions convergents, començant per la seva pròpia.

Potser m’hauria pogut agafar per escriure articles a la Fundació Catalunya Oberta. Vull aturar-m’hi un moment, en aquesta fundació, per motius generacionals, una mica per entendre la meva situació mateixa. L’any 2001, sol o acompanyat, Lluís Prenafeta va crear la FCO, amb una web on una colla de joves escriuen articles, sospito que mal pagats – però qui sap els motius pels quals s’escriu, en el fons: el 2003 vindria el primer tripartit i finalment la gran novetat de poder ser crític amb el govern des de Convergència. Aquesta colla de joves, en un moment donat – ara ja no – troben també aixoplug a la pàgina web de Salvador Sostres, el més escandalós d’entre ells. Sostres, aquests dies, ha estat dels pocs periodistes a l’altura de la circumstància, mantenint una entrada diària al seu blog i donant un punt de vista intel·ligent i radical sobre la situació. Sostres té l’avantatge de conèixer una mica el món convergent, i una altivesa i facilitat de paraula que fan pensar en Sagarra. La FCO va néixer un any després de Libertad Digital. Any 2000, Libertad Digital; any 2002, FAES; any 2003, Jiménez Losantos a la COPE. Són aquests anys. El to frívol i agressiu de Sostres surt d’aquí, per això no desentona a El Mundo.

L’estil és l’home, i tant, però l’estil també és el país. Aquests joves vinculats en un moment o altre a la FCO ara tenen uns quaranta anys – són, m’imagino, la generació immediatament posterior a la meva. Es van trobar fa cinc anys amb el cas Prenafeta i ara els ha vingut el cas Pujol – no els deu haver agafat del tot de nou. N’hi ha que han tingut l’actitud valenta que els correspon per edat.

En conjunt, però, el que trobo a faltar aquests dies, mirant al voltant meu – i estic segur que és el cas de moltíssima gent – és algun, un sol referent moral cap on girar els ulls i reposar la vista. A banda de l’article que vaig citar de Sáez i d’alguna moralització generalista, l’erm s’ho va menjant tot.

Actualització ocasional (24)

Tristesa sobre tristesa, la mort, avui, de Jaume Vallcorba. Quan de vegades penso que val la pena pertànyer a la cultura catalana, penso en obres com la seva.

No crec que gaire gent es pugui imaginar que aquestes actualitzacions són agradables d’escriure. Ahir mateix, un lector, després de posar el meu enllaç a Twitter, piulava: “cada dia una mica més desolat per tot el que llegeixo.” Ja vaig dir que entre llegir i escriure poca diferència hi ha. I avui m’espera un escrit trist. La sensació de rebolcar-me en el fang – al fang de la teva terra, per si fos poc – ja dura massa dies i la veritat és que tinc ganes d’acabar i de no pensar-hi més. Compto que em queden, tirant llarg, una desena d’actualitzacions. Podria fer coincidir el final de la sèrie amb la compareixença de Pujol al Parlament. Ja ho veurem, no tinc tot el temps del món, també m’haig de guanyar la vida. Després vindrà la Diada, el nou de novembre, les eleccions… Acabi com acabi tot això – i només un ximple s’atreviria a aventurar-ho -, els catalans ens haurem retrobat a nosaltres mateixos – per bé o per mal, ens haurem retratat, ningú s’escapa de la història.

Sentint aquest dies gent que crida tant, t’adones d’una cosa que sabies: que la feina es fa sobretot en silenci.

Xavier Pomés va ser el primer Conseller d’Interior de la Generalitat, un càrrec creat el 1999. Havia sigut Conseller de Governació entre Maria Eugènia Cuenca i Josep Antoni Duran i Lleida, que vol dir que era un senyor important, i de la conselleria d’Interior va passar, el 2002, a la conselleria de Sanitat.

De totes les persones que fins ara han desfilat per aquestes actualitzacions, Pomés em va semblar la més convincent – segur que hi va pesar, però no va ser només per contrast amb l’arrogància de la consellera d’Ensenyament. Cinquanta-pocs anys, elegant i seriós, educat i xarmant, convincentment afalagador. Molt del meu gust. La seducció és una de les eines, de les expressions més elevades de la intel·ligència. Pujol també va ser un gran seductor. És el recurs de què es val qui, per una o altra raó, vol ser estimat. El poder té en aquest sentit totes les facilitats del món. Potser aquí ho practiquem una mica més, perquè no es pot dir pas que els catalans, com a poble, ens haguem sentit especialment estimats per la història dels últims segles. Els catalans, i m’hi incloc jo mateix, podem ser molt seductors.

La meva economia no em permet freqüentar restaurants, però aquell – ja m’agradaria recordar-me’n del nom – va semblar-me de categoria. Potser m’equivoco, però un menú de deu euros no ho era, i en qualsevol cas aquest és un detall molt poc important. Diria que Pomés va arribar acompanyat d’homes amb tratjo. Vam saludar-nos, un cambrer ens va acompanyar a una taula reservada, vam seure i el primer que vaig dir van ser una frase que m’havia preparat:

- Moltes gràcies per la invitació, però em sembla que no és amb vostè que jo hauria de dinar ara mateix, sinó amb la consellera d’Ensenyament.

Pomés va somriure i va contestar:

- Això deixem-ho de banda. T’he convidat jo i dines amb mi.

Va ser un dinar molt agradable, vaig tenir la impressió que a la Generalitat algú es preocupava – un conseller, no pas qualsevol – per saber d’una manera directa què estava passant als instituts del país. Pomés em va estar fent preguntes relacionades amb la seva conselleria, recordo per exemple que es va interessar pels conflictes que hi podia haver als patis dels instituts, i problemes a l’aula relacionats amb la immigració – el meu llibre havia sortit el 2001, l’any dels atemptats a les Torres Bessones.

Vist avui, però, també haig d’actualitzar la conversa.

He estat mirant què se’n va fer de Pomés. Després d’Interior, va passar a la Conselleria de Sanitat. Després van venir els dos governs tripartits i, després, amb Mas, Pomés va tornar a convertir-se en un home important de la salut pública. El 2012 se’l va nomenar President de la Junta del Patronat de l’Hospital de Sant Pau.

Entre el 2010 i el 2013, l’Hospital de Sant Pau va acumular 57 milions de dèficit. L’abril del 2013, el comitè d’empresa dels treballadors del Sant Pau envia una carta a l’Administració de l’hospital i a la Junta del Patronat, amb còpia a Artur Mas i a Xavier Trias, protestant contra la presidència de Pomés: “Des del dia que va arribar al Sant Pau, l’any 2012, no ens consta que el Dr Pomés hagi fet res per millorar el finançament del Sant Pau. No ha fet res per depurar responsabilitats, acabar amb les bosses d’ineficàcia i millorar la gestió. No ha fet res per millorar les condicions dels professionals, ans el contrari, estem pitjor que abans que arribés. En tot aquest temps no ha fet cap intent de diàleg amb els treballadors per tal de trobar solucions als greus problemes que patim. I el més important: no ha presentat cap pla de viabilitat per l’hospital, ni a curt, ni a mitjà, ni a llarg termini.”

Un mes després d’aquesta carta, El País fa saltar la polèmica. Ho copio de El triangle:

“Nou escàndol a la sanitat pública catalana. L’exconseller Xavier Pomés no només és president dels dos majors hospitals públics del Principat, el Clínic i el Sant Pau, sinó que a més a més és conseller de dos grups privats amb grans interessos sanitaris a Catalunya (…) La ingent activitat de Pomés en l’àmbit sanitari coincideix amb l’arribada a la presidència de la Generalitat d’Artur Mas (…) Segons El País, que cita dades del registre mercantil, Pomés s’embutxaca uns 200.000 euros anuals per seure als consells d’E-Center i d’MGO, en canvi la presidència dels hospitals són càrrecs no remunerats.

Al Clínic Pomés és l’encarregat de tirar endavant la privatització de la gestió sanitària del centre, un projecte ideat per Boi Ruiz i fermament rebutjat pels professionals. Al Sant Pau, Pomés ja s’ha enfrontat amb el comitè d’empresa, que ha denunciat les reiterades retallades a un centre que disposa d’un enorme patrimoni immobiliari que enriqueix l’Església però no afavoreix l’assistència mèdica (…) El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha defensat la compatibilitat dels càrrecs de Pomés a la sanitat pública i privada. El conseller de presidència ha esgrimit que existeix un règim d’incompatibilitats que, segons li han informat, respecta Xavier Pomés.”

Pomés va acabar dimitint del seu càrrec a l’Hospital de Sant Pau.

Per què, fa més d’una dècada, Pomés va convidar-me a dinar? Per què no va fer-ho la consellera? Pomés actuava com a conseller d’Interior i es preocupava, com havia de ser, del seu càrrec. Però: i Pujol? Com és que em conviden Pomés i Pujol i no ho fa ningú d’ensenyament? Evidentment va ser pel caràcter de Gil, i la mala sort de l’accident que va frustrar la reunió prevista. El que em pregunto és si, fins i tot comptant amb el caràcter, fins i tot havent-hi hagut l’accident, no hauria sigut més normal i més sa que ara pogués parlar de tres reunions i no de dues.

A banda del seu principal problema, que és la vocació autodestructiva, la corrupció genera dos tipus de ciutadans: els temorosos i els innocents. D’innocents n’hi ha pocs, el que abunda és el fals innocent, l’innocent acomodatici – l’hipòcrita.

Però això no és tot. Del temor en surt la paranoia, que multiplica l’efectivitat del control per part del poder.

Tornem a una altra història personal meva. Del desembre del 2003 al juliol del 2012 vaig escriure un article setmanal – quan no es presentava l’ocasió de fer-ne a més algun més – al diari El Punt - després El Punt Avui. Els articles sortien a l’edició barcelonina, durant la majoria de temps ocupant la contracoberta del diari, en diumenge i amb una fotografia en colors referida al tema que tocaven.

El 2011 el diari es va fondre amb l’Avui i va començar a sobrar-hi gent, però jo hi vaig continuar. Va arribar l’estiu del 2012, amb l’habitual pausa que fan els diaris a l’estiu – com si a l’estiu, quan la gent té més temps, la gent no llegís. Al setembre, vaig comptar que m’hi reincorporaria com cada any. Em van dir que m’esperés i em van donar allargues. Vaig decidir llavors trucar el director, Xevi Xirgu, i em vaig trobar amb una de les sorpreses que he tingut en aquesta vida: no em despenjava el telèfon. A veure, hi devia trucar tres o quatre cops, perquè era una mica humiliant, i la misèria que pagaven per article ja ho era prou, d’humiliant, però: de veritat no li van dir que jo havia estat trucant? Nou anys escrivint en un diari i ni “ho sento molt, adéu siau”?

Tant se val. Al cap i a la fi els meus soferts lectors ja saben que només cal obrir un diari per qualsevol pàgina per veure que el meu nivell està per sota de la mitjana del que es llegeix a la premsa catalana i que no em mereixia ni que em despengés el telèfon.

No és això, el que ara em preocupa. Em preocupa el que deia de la paranoia. A principis d’agost, l’examant de Jordi Pujol Ferrusola va explicar que el primogènit “considerava Felip Puig el seu únic amic. I em preguntava per què havia de quedar amb altres persones si no hi havia benefici econòmic”. Felip Puig va dir: «Que jo he sigut amic de Jordi Pujol Ferrusola i que he tingut una relació intensa amb ell és evident, però això no ha tingut cap implicació en les meves responsabilitats polítiques ni en els seus negocis, que no conec». Felip Puig: un altre exconseller d’Interior. La Conselleria d’Interior. El control de les pistoles del país, dels mossos d’esquadra.

Tot és molt trist. Quan parlo de paranoia vull dir coses com aquesta: l’avantpenúltim article que vaig escriure al El Punt Avui es titulava Montserrat i era la petita crònica d’una visita que per circumstàncies familiars vaig fer-hi. Hi criticava la mercantilització del santuari: altra vegada el turisme, a la manera que aquest país l’entén, tal com precisament veiem aquests mateixos dies: pura depredació.

Pocs dies després de publicar l’article, vaig rebre una trucada de Montserrat. Algú que s’ocupava de la premsa, i, suposo, de fer trucades d’aquestes. Vaig pensar: però que no ho veuen, que jo ara podria escriure un altre article explicant aquesta trucada? De bona fe – innocència acomodatícia – vaig pensar que la persona que m’havia trucat per convidar-me, després de llegir l’article, a tornar a pujar al santuari, a dinar amb ell i a sortir de l’error del meu punt de vista, s’havia excedit trucant-me personalment, i que no havia pensat que coses així es poden malinterpretar.

Estic vinculant la meva sortida de El Punt Avui amb l’article sobre Montserrat? No. De cap manera. Estic segur que va ser una altra casualitat. L’únic que em serveix és d’exemple de com el tuf de corrupció arriba a afectar-ho tot. Vull dir que el cas Pujol, com qualsevol cas de corrupció, té uns efectes devastadors en termes de paranoia, que, hi insisteixo, multiplica l’efectivitat del control.

Fins que Pujol no va confessar, ni havia pensat més en aquell dinar amb el conseller Pomés, i havia trobat fins i tot divertit que des del santuari es dediquessin a trucar periodistes.

Actualització ocasional (23)

Només culturalment té sentit la catalanitat, i l’educació és la clau de volta de la cultura. Som al cor del problema i m’hi aturaré encara un moment, abans de passar de la conselleria d’ensenyament a la d’interior.

Tant és l’escola la pedra de toc del catalanisme, que el deteriorament educatiu hauria d’haver disparat les alarmes i fet córrer els bombers. Però no, no es va creure – com no es creu – que fos tan important. Hi ha mil seduccions espirituals perquè tanquem els ulls. Ja he parlat del bombardeig institucional a l’ensenyament. El 1933 – un any abans d’haver de marxar d’Alemanya -, Werner Jaeger ja va advertir que va lligat, que no hi pot haver bon ensenyament amb mal govern. “A l’estabilitat de les normes vàlides hi correspon la solidesa dels fonaments de l’educació. De la dissolució i la destrucció de les normes en resulta la debilitat, la falta de seguretat i fins i tot la impossibilitat absoluta de tota acció educadora.”

Ara l’aigua ha baixat i el país obre els ulls a la devastació.

La patacada ha sigut frontal i creure en una solució ràpida és creure en miracles – no ho serà, és impossible, i tant de bo que no acabem pitjor.

Ara les persones que, en la mesura del possible, van escapar-se de vendre’s aixequen el dit. Hi tenen tot el dret, i em sembla que és bo que ho facin.

Em trobo per exemple a la xarxa el cas de Martí Teixidó.

Fa quinze dies va publicar una entrada al seu bloc Educació ComunicActiva. En citaré un fragment una mica llarg.

“Sóc entre els que he defensat Jordi Pujol.(…) El 8 de febrer de 1976 reclamant amnistia corríem per la plaça de Tetuán encalçats per la policia i Jordi Pujol corria al meu costat.

El 1981 vaig tenir la responsabilitat d’Ordenació Educativa al Departament d’Ensenyament. Jordi Pujol inaugurà uns tallers de ciència al Saló de la Infància, que jo havia impulsat, on hi havia els seus fills Oriol i Oleguer.

Vaig deixar per voluntat pròpia el càrrec d’Ordenació Educativa perquè el president havia decidit que s’enviava un àlbum de cromos en català del mundial de futbol 1982 a totes les escoles de Catalunya; perquè havíem de fer el currículum escolar com demanaven les editorials preferents de Catalunya, Teide i Vicens Vives, en llibres separats; perquè ja hi havia un acord amb Sony de compra dels primers magnetoscopis vídeo per a les escoles sense haver decidit amb criteri pedagògic. El responsable de pedagogia a la Direcció General era jo, pensava i consultava però no em podia sotmetre a interessos i vaig marxar perdent el complement de sou.

El 1982 Ramon Juncosa va ocupar el càrrec que jo havia deixat. El 1988 ja era el director general. Era el cap de la sectorial d’ensenyament de Convergència. El 1992 va anar amb Pujol com a director general de coordinació interdepartamental. Un home que feia tot el què li deien, per Catalunya, això sempre als llavis. (…)

Vaig escriure força vegades a Jordi Pujol, president. El 1982 per explicar-li que deixava el Departament d’Ensenyament doncs actuava com a departament d’editorials, d’empreses com Sony o editores de cromos de futbol. També per explicar-li que algunes necessitats de l’ensenyament que no s’atenien, entre altres la falta de direcció pedagògica a escoles i instituts. Quan en el discurs de l’Onze de Setembre va fer el gran elogi de l’arquitectura escolar de Catalunya li vaig explicar que era aparença i esteticisme dels arquitectes però que no era una arquitectura funcional ni per als alumnes, ni per manteniment i neteja.(…)

Pujol ha tingut molt d’interès en parlar de pedagogia. Què sap ell de pedagogia, ciència de l’educació? Per a ell fer pedagogia és convèncer. I ha tingut més audiència ell que jo, ja veieu! El nostre sistema escolar funciona sense direcció pedagogica i aixi ens va. Ara, Pujol retirat crea edu21 al seu centre d’estudis. Ara vol contribuir a resoldre (a la seva manera) el que no va resoldre en educació durant 23 anys.(…)”

El post acaba negant-li explicitament el perdó. “Qui ha faltat, ha de reparar. Ara Pujol podria donar una fortuna als ciutadans més trinxats del país”, escriu.

Fixem-nos en la seva primera frase: “Sóc entre els que he defensat Jordi Pujol.” Fixem-nos també en el títol del post: Ai! Jordi Pujol. Tants que et vàrem honorar! Sentim vergonya, això no és fer país. No és pas l’escrit d’un antipujolista.

D’històries com aquesta n’hi ha d’haver a gavadals i en tots els àmbits, petites històries que no surten als diaris, minúcies com el missatge al meu Facebook d’un professor, ahir: “Hauria estat molt bé que fa nou anys haguessis escrit això d’en Pujol i de la Carme Laura Gil. L’hem patida molt, també ho saps.”

És veritat que els vells antipujolistes ara tornen a aixecar el cap. Però només faltaria, no? Ho dic per un article d’ahir, Vosaltres, els antipujolistes, d’Agustí Colomines, director vora sis anys de CatDem, la fundació de Convergència. És l’article d’un convergent que vol deslliurar-se de Pujol a favor de Mas, com si Mas hagués baixat del cel, però que, segona paradoxa, ataca els antipujolistes. Segurament la tensió d’aquestes paradoxes explica la virulència de l’article – llavors ens sabrà greu que se’ns parli de la màfia. Els seus enemics podran fàcilment desmuntar-lo perquè s’embolcalla en la bandera, però la part que m’interessa és quan diu: “Mai aleshores ni ara em sento en la necessitat de passar comptes amb ningú.”

Un altre lector m’escriu: “veure antics pujolistes – no és el teu cas – parlant malament de Pujol em produeix aquests dies una certa repugnància.” Això ho entenc molt millor. Són els vells pujolistes, que han de fer-nos patir, i no els vells antipujolistes. Naturalment, qui m’ho diu no es refereix als petits pujolistes, votants o no de Convergència, sinó a la gent important del partit que ara se l’espolsen i l’ataquen per treure-se’l de sobre i no haver d’acceptar responsabilitats. No pas a la gent decebuda com l’autor del blog d’abans. Es refereix a gent com l’alcalde de Barcelona, m’imagino, que ha reclamat a Pujol la medalla d’or de la ciutat.

I a Sant Quirze, per cert? Li reclamaran el Premi Mussol?

Un mussol també és el nom que rep una inflamació que surt a la pestanya, un gra molt molest que sol venir als nens, lleig i desagradable. No m’hi deturaria si no fos que al meu poble – i en general a la meva zona – hi ha una superstició que de petit vaig practicar alguna vegada. Llavors t’ho creies tot. La manera de curar el mussol era anar a trucar a una casa i, quan et venien a obrir, cridar: aquí el teniu! Aquí us el deixo! I arrencar-te a córrer. D’aquesta manera et treies de sobre el mussol, passant-li a un altre. Gaire edificant no era.

O potser sí. S’entén que un nen s’ho pogués creure, perquè el mussol és un gra que marxa sol al cap de pocs dies tal com ha vingut, i perquè, efectivament, és contagiós. Però l’ensenyament que se’n treu – i segurament el sentit d’aquesta tradició – és que el mussol, el mal, és compartit: és una qüestió que no afecta un de sol, és un assumpte social. Perquè hi hagi un criminal de talla gran, algú l’ha de deixar fer. Això ho podem dir de dintre nosaltres mateixos – imaginem que jo em permeto, per exemple, robar un bitllet en el moment que es despista la caixera -, o ho podem dir d’una societat. El mal és de tots, d’uns més que dels altres, això no cal dir-ho, però el que no pots és pensar que el mussol només afecta els altres. En qualsevol moment te’l pot encolomar algú.

Aquest dies no he sigut l’únic que ha actualitzat les idees, poc o molt ho ha fet tot el país, perquè del cas Pujol en som tots responsables, pràcticament fins a l’últim mico. Si jo me’n sento responsable, que dec haver votat el seu partit un parell de vegades, com pot l’exdirector del CatDem trobar que ell no ha de passar comptes amb ningú? Ni amb si mateix? Potser no. Potser jo sóc un pobre infeliç.

L’altre dia un amic em deia que els països tenim dret a equivocar-nos. La resposta és que no: tenim dret a haver-nos equivocat, que és molt diferent. Perdonar-se un mateix d’avançada no val, em sap greu. Per això jo, que em sento una baula d’aquesta cultura, podria abjurar-ne si pensés que el seu comportament va contra la meva moral. Abans que ramat som persones. Hi ha un ramat, l’home és social, però pot triar el seu grau d’implicació amb el ramat. Jo no puc girar la cara al que tinc davant dels nassos perquè no m’agrada. Ho torno a dir d’entrada: déu me’n guard de relacionar res ni ningú amb el nazisme. Però el nazisme, com a experiència històrica, existeix, i només podem treballar amb l’experiència. Més d’un cop he pensat que encara que els revisionistes tinguessin raó – i la història és massa plena de revolts per excloure del tot que amb “arguments científics i estadístiques” un dia algú no pugui arribar a negar els camps -, vist que el relat, que la literatura que han donat els camps és creïble, encara que jo no els hagi vist en persona, haig de conviure provisionalment – mentre visqui en aquest món – amb la possibilitat que haguessin existit. I si els morts van ser tres i no quatre, més val pecar per defecte. Com a home, duc a dintre la possibilitat d’haver-hi participat. D’haver-me equivocat. Això va en contra de la veritat!, dirà algú. Això seria vendre’s! Això seria tallar les ales als homes! Pot ser. No ho crec. Però prevenir-se té un preu. En moral hi ha sempre l’aposta. No jutgem a Pujol com a persona sinó com a representant nostre. El problema del seu cas – de l’enriquiment estratosfèric dels fills, o sigui la conxorxa estatal per collar l’independentisme – és que és espantosament creïble. I l’altre problema, igualment greu, igualment espantós, és que en aquest país costa molt creure en la justícia. Són dues cares d’una mateixa moneda.

Actualització ocasional (22)

Hi ha un moment de la conversa que no vaig recollir a Una conversa amb Jordi Pujol. No ho vaig fer no perquè no fos remarcable – ho era, i per això al cap de nou anys me’n recordo -, sinó perquè llavors jo tenia un respecte per la seva persona.

El respecte ho és tot. De l’amor en dic respecte. Amb respecte et poden dir de tot, et poden fins i tot trencar la cara i no hi ha res a dir.

Jo li he perdut el respecte, a Pujol, i per això ara puc explicar que, després de la diem-ne conversa sobre ensenyament que vaig descriure a l’article, em va dir que sí, que en educació segurament s’havien equivocat, però que no volia criticar la Carme Laura. Va introduir, aquí i només aquí, l’element íntim. Carme Laura és Carme Laura Gil, exconsellera d’ensenyament.

Em va convèncer de no fer sortir a l’article la frase sense demanar-m’ho explícitament. N’hi va haver prou amb el to amb què va pronunciar “Carme Laura”. Més i tot que referir-s’hi pel seu nom – no pas “la Gil”, com hauria dit de mi “en Sala”, o, suposo, “en Mas”, de l’actual president -, més que no la familiaritat del nom, va ser el to amb què va pronunciar-lo, un to que significava proximitat, comprensió, afecte, condescendència, un to gens innocent, diria avui, un lleuger xantatge emocional que tots ens permetem de tant en tant per fer-ne avia – “no t’ho explicaré perquè no cal, confia en mi, la Carme Laura és com és, potser es va equivocar i ara estem com estem, però és bona persona, em doldria…” Em doldria! I tant! Ara em ve a la memòria aquesta paraula, sí, segur, la va dir, és fascinant com escrivint un record les mateixes paraules regiren per tots els racons del crani buscant com fures les altres paraules, i com se’n surten, com tornen després a la consciència amb la presa a la boca: “em doldria per la Carme Laura”, va dir-ho amb aquestes paraules i jo vaig acceptar-les perquè el respectava a ell, i per tant les persones que li eren pròximes.

Penso ara en les declaracions del cunyat de Pujol, Francesc Cabana, els primers dies després de l’escàndol, als mitjans, explicant que ell, que vivia al pis del costat, no havia sabut res de la pretesa herència, i que sempre havia confiat en Pujol: l’havia respectat, l’havia estimat. Pot sorprendre’m que Cabana no sospités de la vida que portaven els seus nebots, costa de pensar, però: no era un tant per cent molt alt de catalans, que respectaven, i per tant estimaven, Pujol, i per tant els seus fills? Hi ha un aspecte emocional al cor de tota aquesta història i que es comunica en línia directa amb una de les paraules més dures que es puguin escriure: traïció. Traïció malaltissa, traïció regalada. Com la soportaries, si no? No hi ha punt neutre, en moral. De gust per la traïció no en té ni Macbeth. “El fracàs del sentit comú, com una vareta màgica, apunta el lloc en què es va produir l’enfonsada.” Tothom ha comparat el cas de Cabana amb el famós convit de noces del germà petit de Pujol, Millet, que va fer pagar la meitat del lloguer del Palau de la Música al seu consogre, tal com Pujol va fer pagar a la seva germana la meitat de l’assistència a la vellesa de la mare – van haver de demanar un crèdit i tot. No és una simple qüestió d’amagar el frau. Hi ha la traïció. Salvant distàncies siderals, en el meu cas, per defensar la consellera – que ell havia posat, i, doncs, per salvar-se ell -, Pujol es va servir del seu pretès amor a ella. Hi havia en joc la utilització dels sentiments, la deshumanització de l’altre, que és l’essència de la traïció.

No dubto pas que l’exconsellera sigui una gran persona, només faltaria, però fa tretze anys, pel professor pelat de secundària que era jo, la paraula que millor me la resumia era aquesta: arrogància. Arrogància en el tracte amb els professors, arrogància envers el professorat, falta de respecte, qui sap fins a quin punt inevitable en el poder. En un debat a BTV, ella, que ja no era a l’institut, va arribar a dir-me que jo què sabia, si era un professor jove. Et treia estadístiques, naturalment, però no hi havia res a fer amb l’experiència directa a les aules. I reaccionava amb indignació a les crítiques – aquesta indignació tan catalana, tan útil per mirar cap a una altra banda, tan desarmant amb el contrari perquè es situa en el terreny sagrat, irracional, del “tot o res”, “amb mi o contra mi”; la mateixa indignació que el pujolisme feia servir amb tant d’èxit, indignació que només ens hauria hagut d’indicar fins a quin punt estava a la defensiva: “qui s’han cregut que som?” Indignació arrogant, que explica anècdotes com les que explicava Francesc Valls en un article a El País en el moment que la van fer consellera, el 1999: Carme Laura Gil. Una republicana en Enseñanza. En l’etapa prèvia com a directora general de batxillerats, “no entendía lo que ella denominaba “formas groseras” del profesorado de enseñanza secundaria. “Si un día invito al presidente de la Generalitat a una inauguración sois capaces de no levantaros cuando Pujol entre”, reprochó en más de una ocasión a unos docentes marcados por la resistencia antifranquista. Pero ella no estaba libre de ese estigma. Durante una gala solemne del Liceo, la ahora consejera permaneció sentada a la entrada del Rey, aconsejada seguramente por su espíritu nacionalista y su laicidad republicana.” Hi ha altres anècdotes en aquesta línia, però aquesta ja dóna el to.

Així com vaig reunir-me amb la ministra, no vaig arribar-ho a fer amb la consellera de qui depenia. No és que em morís de ganes de reunir-me amb els responsables de les aules, però el llibre havia tingut prou repercussió com perquè em semblés lògic que una veu que sortia directament de les aules en uns moments crítics despertés l’interés de qui manava. Si em va convocar fins i tot el conseller d’interior. Per què no havia de fer-ho ella? Hi va haver finalment una cita i vaig anar fins a Barcelona, però aquell matí va passar un accident desgraciat en un centre educatiu, em sembla que es va negar un nen en una piscina, i a última hora la reunió es va haver de cancel·lar. Ja no vaig tornar a ser convocat.

Tot just tres dies després de la confessió de Pujol, el dilluns següent, Gil va publicar al seu blog una carta oberta al President. L’honora la celeritat amb què va penjar el post, mentre la majoria d’excàrrecs convergents esperava a veure-les a venir. És una carta que expressa molt bé el que devien sentir una gran part dels votants de Convergència, fins i tot votants d’altres partits: aquella sensació que s’expressa amb tot el seu dramatisme en les paraules d’un vell pujolista que recollia l’altre dia Jaume Claret: “ara entenc què van sentir els japonesos quan el seu emperador, derrotat, els va reconèixer que no era Déu”.

És una carta digna d’una catedràtica de llatí, i val la pena llegir-la sencera.

“Benvolgut President,

aquest escrit és difícil i dolorós. T’he respectat tant…, mai no he dubtat de la teva integritat moral, en els anys que t´he conegut mai no hi hagué un símptoma de feblesa en el teu concepte ètic de la política i el polític. Quan he conegut la declaració que has fet pública, per a mi inesperada, he sentit desolació. Potser d’altres, he pensat, però no pas tu, President, tu no podies haver conviscut trenta-quatre anys amb la mentida, amb el frau. No ho entenc, no puc entendre-ho, perquè parlem de tu, President, que des de sempre saberes que series l’home que faria renéixer la nació, que ens retornaries l’orgull i que ens prepararies per a sentir la necessitat de la independència.

Com has pogut embrutar la teva història?, t’he escoltat afirmar mantes vegades que estimaves amb passió Catalunya i malgrat ésser veritat l’has ferida, i això, n’estic segura, és el que avui et fa mal. I a nosaltres, President, ens doldrà, bé ho saps, el dolor i la humiliació amb què has de conviure els anys venidors; has trencat quelcom més que la teva imatge, has fet miques la confiança en la sinceritat dels teus principis i has enfosquit el lloc que t’havia reservat la història quan ja no hi ha temps per a escriure’n una altra. Has d’haver patit molt, l’ocultació era allí dins teu, que no moriria amb tu ho sabies i temies.

Tens 84 anys, en tenies 50 quan vas cometre el gran error o el pecat que es podia rectificar o confessar al 1984 quan t’esperaven molts anys per a escriure la teva història que a tu especialment se’t podia exigir sense màcula. Potser l’amor a la família o al poder foren més forts que l’amor a tu mateix. Ja està fet, no pots caminar enrere, n’ets plenament conscient. Ets fort, ferri, els anys que viuràs són, com has dit tan cruament, d’expiació del pecat que vas cometre contra tu, contra el país, contra CDC, contra la teva pròpia història; però també d’aquesta teva culpa n’aprendrem i la nova Catalunya que ara neix i que tu cimentares serà neta i exemplar i un lenitiu per a la teva tristor.

I malgrat la duresa dels fets, malgrat el pecat, sempre seràs per a mi el nostre President, benvolgut i estimat President i no permetré que davant meu se’t vulgui humiliar i s’intenti esborrar la teva obra política ingent, seré com aquella amiga, filla o germana que segueix estimant i respectant el pare, el germà, l’home just que defallí.

Amb respecte.”

La carta fa honor a la sinceritat i el valor humanista d’expressar-la. Però també és una carta equivocada. On és, ara, la indignació que Gil feia servir amb els professors de la resistència franquista que no s’aixecaven quan Pujol visitava el seu institut? No es mereixerien, aquí, un record i una disculpa per part de qui els renyava?

Però, sobretot, on és aquí la racionalitat dels clàssics? “Has d’haver patit molt”, diu. Veient com Pujol ara es passeja per Queralbs, veient com planta cara, encara ho diria? No he vist cap escrit al seu blog, en aquest sentit. En una entrevista, el 31 de juliol, diu, de la carta, que “no la canviaria.”

Tornem, doncs, al text. “Potser l’amor a la família o al poder foren més forts que l’amor a tu mateix,” li diu a Pujol. Torna a ser l’intent de carregar el mort a la família – o al poder, al desig de poder, un matís intel·ligent de veritat, de llarg el millor de la carta -, com si la família fos un cos extraterrestre a Pujol, com si qui l’ha creada pogués rentar-se’n les mans.

L’error de la carta és, altra vegada, en el perdó. Fixem-nos com Gil, després de carregar “el gran error o el pecat” potser – un “potser” que, reitero, l’honora – a la família, diu que ella sempre serà “com aquella amiga, filla o germana que segueix estimant i respectant el pare, el germà, l’home just que defallí”. Es defineix a si mateixa en termes de família, aquesta família “potser” culpable. No em sembla gaire humanista, la veritat, aquesta apel·lació sanguínia.

A tothom li agrada perdonar. A tothom i a mi el primer. Vaig dir fa uns dies que en el noranta per cent dels casos el perdó és perdó a un mateix. Després, pensant-hi, m’ha semblat que m’havia quedat curt. El perdó és sempre, d’una manera o altra, perdó a un mateix. D’aquí la seva transcendència. Disculpar Pujol, no jutjar-lo, és disculpar Catalunya, no jutjar-la. És debilitar-nos, i serà per debilitar-nos si l’estat el perdona.

Tal com es veia a venir, Pujol no s’ha retirat a fer contrició. Tot el contrari, ha posat la família – ell mateix – per davant del seu país – perquè anteriorment es va permetre incompatibilitzar les dues coses, família i país: se’l va vendre. Jo crec que beneficiaria el procés que, si una vegada se’ns va animar amb raó a manifestar-nos amb banderes europees al costat de les catalanes, la mateixa ANC o qui fos convidés ara els catalans a assistir a l’onze de setembre amb un llacet de dol pel que ha passat amb el President d’un quart de segle de la Generalitat, i l’home més important del catalanisme de l’últim mig segle. Naturalment que no seria cap obligació dur aquest llacet, però sí que seria obligat pels que no se’l posessin comportar el dol dels altres.

Actualització ocasional (21)

Si Pujol aconsegueix invalidar les proves de la tinença de diners a Andorra, la justícia no s’aplicarà sobre la seva persona – la justícia no se’ns aplicarà.

Aquest matí em revenia la tristesa de l’article que ahir vaig comentar. Pensava en la dignitat dels escriptors. Però he tingut una alegria, un dels comptats articles d’opinió seriosos que s’han imprès aquest estiu per aquí – anava a dir l’únic, però, com va veure’s ahir, no segueixo prou la premsa, no puc, no sóc un periodista, no en visc, i un cert dejuni mediàtic, que n’hi ha que troben bo per l’esperit – per més que impliqui mirar cap a una altra banda -, en el meu cas és obligat. Potser millor no veure segons què? El mateix diumenge de l’article que vaig comentar i de la foto – i peu de foto – de Duran, La Vanguardia, aquell diari català aixecat per Gaziel, dedicava el principal titular i la principal foto de portada a aquesta notícia: Matanzas y bombardeos agudizan la crisi iraquí, edició castellana, Matances i bombardejos aguditzen la crisi iraniana, edició catalana. Per internet encara riuen. Deixant a part que sempre rep el mateix idioma, potser el dejuni mediàtic no haurien de fer-lo els directors adjunts d’un diari. Ja es veu que no l’ha fet últimament el director adjunt de El Periódico, Albert Sáez, que en un article de fons explica avui al seu diari, amb coratge i claredat, com hem arribat fins aquí.

Economia i moral van sempre lligades. Arendt: “A cada crisi es destrueix una part del món, alguna cosa que ens pertany a tots. El fracàs del sentit comú, com una vareta màgica, apunta el lloc en què es va produir l’enfonsada.”

Als seguidors d’aquesta sèrie els pot semblar que últimament parlo molt de mi. No en sé més – en el sentit que no tinc més informació fiable: només la que filtro per mi mateix, com una simple ostra, sotmesa, però, als mateixos corrents marins que els altres.

Ara tenim per ministre de cultura José Ignacio Wert. Recordant aquest nom ja faríem, però tinc dos noms més que em fan caure els mitjons per terra. Són els dos ministres de cultura que van precedir en el càrrec Pilar del Castillo. Puc provar-ho. Esperanza Aguirre i, després, Mariano Rajoy.

No duc un dietari i no retinc en quin moment exacte, entre el 2002 i el 2004, em van trucar des del ministeri de Madrid. Vaig tenir trucades d’altres bandes: no vaig parlar directament amb elles, però Carme Chacón o Carina Mejías són noms que ara em vénen al cap i que en aquells moments devien tocar d’una manera o altra el tema de l’ensenyament. També em recordo anant a unes oficines d’Unió i un possible encàrrec seu que no es va arribar a concretar, per escriure un informe sobre ensenyament. No dic que això hagués pogut obrir-me una carrera política. Només confirmo un fet que té a veure amb el que va dir-me Bassas: quan fas qualsevol cosa pública – respirar mateix, i no diguem escriure llibres -, allò és susceptible de ser utilitzat, i és natural. Per això mateix has de vigilar què tens entre mans. En aquest cas Pujol, per exemple, i ara parlo de després de la confessió, la utilització de les firmes ha sigut històrica.

No sé qui em va trucar, doncs, ni les vegades. Segurament algú del ministeri que volia fer punts amb la ministra Del Castillo. I em van citar per un dia que la ministra viatjava a Barcelona, en un hotel de la Rambla Catalunya, no ho puc assegurar del tot, diria que el Calderón.

El dia de la reunió, vaig agafar el cotxe i vaig anar-me-n’hi. Arribo a l’hotel a l’hora indicada, em presento a recepció, em rep algú del ministeri, segurament la mateixa persona que m’havia estat trucant des de feia temps. Em diu que la ministra està a punt d’arribar. Seiem al hall a esperar-la.

Al cap d’uns minuts, arriba la ministra. És una escena difícil d’oblidar. Arriba la ministra amb algunes persones del seguici, carregades de bosses. Venien de comprar, segurament del Passeig de Gràcia.

Seiem quatre o cinc persones en butaques, allà mateix al hall. Els seus assessors em presenten – “señora ministra” per aquí, “señora ministra” per allà. Es fan uns segons de silenci i finalment la ministra, tan víctima de la situació com jo mateix, obre la boca i em diu:

- Bueno, a ver, ¿tú cómo arreglarías todo esto?

- ¿Yo?

Vaig haver de somriure. Vaig dir quatre vaguetats per sortir del pas – vaig defensar els que em semblava que havien de ser els més escoltats i respectats d’aquesta crisi educativa, els professors -, res, cinc minuts, i es va acabar la reunió.

Potser algú del ministeri es va penjar una medalla, però és més probable que es pengés una corda al coll, molestant inútilment la ministra. Fos com fos, hi ha un detall. La tendència d’un país a suposar que la feina intel·lectual es practica de franc és un indicador vàlid per saber en quina mesura la valora. Anys endavant, m’hi trobaria amb la visita a Pujol – amb ell, que ha mirat tant pels calés -, però ja estava escarmentat i almenys en vaig treure un article. Santa innocència. No em van pagar res: ni la benzina, ni l’autopista, ni l’aparcament. Ni se’ls va acudir que per mi allò fossin despeses.

Actualització ocasional (20)

La política no és ben bé el meu terreny, de manera que, de moment, des de fa un temps, com passa a molta gent, m’estalvio llegir La Vanguardia. Amb això només vull excusar-me als lectors, i sobretot a una seguidora d’aquesta sèrie, Marina, que m’ha escrit un comentari advertint-me que Juliana ahir mateix va remprendre el seu Quadern de Madrid. M’he proveït del diari i, efectivament, l’article es titula La brigada Pomorska, de nuevo – el citaré en castellà perquè l’exemplar de què disposo és en aquest idioma. L’article és una rentrada discreta, prou diferent de la de Cuyàs, en l’habitual pàgina parell i sense anunci a portada. Haig de dir que unes pàgines abans d’arribar a l’article m’he quedat una estona fascinat per la fotografia – aquesta sí, en pàgina imparell – de Duran amb la seva barca, i encara més amb el peu de foto: “Josep Antoni Duran Lleida, a bordo de la menorquina Ítaca, fotografiado por su esposa Marta.” Si m’ha semblat entranyable que no calgués enviar-li un fotògraf, què haig de dir de gentilesa del redactor del peu de foto, que hagi volgut publicitar-nos el nom de la barca.

D’acord, parlo massa de Juliana, però em sembla que li dec a un meu conciutadà. La brigada Pomorska, de nuevo remprèn una comparació coneguda pels lectors habituals de Juliana, l’atac inútil d’una brigada de cavalleria polonesa contra tancs alemanys amb l’intent de les institucions catalanes d’una fugida endavant per contrarestar la seva eliminació progressiva per part de Madrid. Però, com vols fer-ho?, penso jo. La història és una matèria viva, sempre en una o altra direcció, a favor o en contra teu. Quedar-se quiet? Com? Juliana cita Gaziel, és clar, “el mejor periodista catalán del siglo XX”, es posa al costat seu, i després, amb un gir curiós, justifica el seu silenci. “Acabo de pasar un mes en Sudamérica, sin ordenador, ni teléfono móvil (…)” Ja és mala sort, realment, en uns moments així. “Un mes sumergido en la Guerra del fin del mundo [sic, sense l'article], la mejor novela de Vargas Llosa (…) Regreso a Madrid y encuentro a Jordi Pujol destruido por su familia y vendido por la banca Andorrana (…)” I bé, aquí ho tenim, tal com feia preveure la cita de Gramsci: el pobre Pujol, víctima dels seus i víctima dels de fora. Encara que fos com a homenatge a la intel·ligència d’articles passats, me n’esperava força més. La frase que tanca l’article, “los fuera de serie siempre hay un dia que se equivocan”, em sap greu, però no em val.

El Sant Jordi del 2008, es va presentar a Madrid la traducció castellana de les Meditacions en el desert. La Generalitat va pagar-me el viatge i la mica de ponència. Només haig de copiar aquí sota el que, pocs dies després, jo mateix vaig publicar al diari El Punt.

“Aquest Sant Jordi, el Centre Cultural Blanquerna de Madrid –Alcalá 44, exactament on tenia la seu la Secretaría General del Movimiento– va presentar les Meditaciones en el desierto de Gaziel. És un dels llibres més importants del vint català, il·localitzable [el 2008] en idioma original. Inesperadament, va comparèixer el nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, amb seguici i escorta. Va prendre una copa de cava, va retratar-se amb els presentadors – Enric Juliana i jo mateix–, i va anar-se’n. Potser ens hauria fet un favor quedant-se ell i seguici, perquè, a banda dels periodistes i els organitzadors, vam tenir per tot públic una sola i misteriosa persona. Però el nou ministre devia haver vingut per retratar-se i saludar Juliana. Per conèixer Madrid, el ministre català havia anat a veure el periodista català més destacat que ara hi escriu.”

Deu ser el segon ministre, si no m’equivoco, que he vist mai en persona. Espero, demà, poder continuar amb el fil d’aquestes actualitzacions i explicar com va ser i com va anar la meva trobada amb una ministra de cultura espanyola, i quines conclusions en vaig treure a favor del que fins ara he anat avançant.

Actualització ocasional (19)

Un lector dels que m’honoren va escriure’m ahir per assegurar-me que Juliana estava viu i que al FB apareixia de tant en tant com a connectat. També m’avisava que fa tres dies va fer un retuït que no vaig veure – per tant, rectifico i actualitzo les dades d’ahir: últims 33 dies, 1 dia actiu i 1 retuït.

( Se m’acut ara, entre parèntesis, que actualitzar és un neologisme que significa assumir la provisionalitat amb eines actuals.)

El retuït era una frase de Gramsci: “ El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense arribar a desil·lusionar-se.” Descontextualitzada, és una frase que no va enlloc, sisplau, si vius sense il·lusions no et pots desil·lusionar. Entenc però que el sentit té a veure amb el desengany – tema central del cas Pujol: fer de la necessitat virtut -, el desengany frenat a temps per no caure en el macbethisme. En algun punt entre el desengany i el cinisme hi fa vida la intel·ligència. Posats a citar Gramsci avui, em sembla més adequada una altra frase: “En política es podrà parlar de reserva, no de mentida en el sentit mesquí que molts pensen: en la política de masses, dir la veritat és una necessitat política, precisament.”

Veig però que mentre escric el Twitter de Juliana ha fet un parell de piulades – sempre retuïts -, que vol dir que tot comença a tornar a la normalitat. Enric, no ens coneixem sinó de coincidir, em sap greu si he malentès el teu cas, de tot cor, no hi entenc, la política no és ben bé el meu terreny. Serà molt interessant llegir-te de nou a La Vanguardia. Una abraçada.

Continuem amb la petita història del meu llibre, que m’interessa per les pistes que em dóna si me la miro amb la llum nova d’avui. Em van fer moltes entrevistes. Antoni Bassas em va convidar a Catalunya Ràdio. Però en aquell moment jo ja n’estava tip. Em va trucar l’equip del programa i vaig dir que no hi volia anar. No sóc un entès en pedagogia com no ho sóc en política, intento només ser un entès en la cosa d’escriure, la gent ho confon. Em va trucar Bassas personalment. Em va dir que una vegada has sortit a la plaça pública, tens unes obligacions. D’alguna manera jo m’havia servit de la gent amb el llibre i que era just que els tornés el favor. Ho dic de memòria, però no crec que les paraules fossin gaire diferents. Vaig pensar que potser tenia raó i vaig anar-hi.

Va ser un dels últims cops, sinó l’últim. A partir d’un cert moment em vaig negar a parlar sobre temes educatius als mitjans. M’havia anat convertint – si més no davant del meu mirall – en una mena de pare Apel·les de l’ensenyament – si encara algú se’n recorda: aquell capellà jove i cerós que anava a les tertúlies – i a les discoteques! – amb l’hàbit de capellà, com un avís d’on ens acabarien portant aquestes tertúlies. Cada dia hi havia una noticia o altra referida a l’ensenyament sobre la qual se’m podia demanar una opinió. Un dia van convidar-me a participar en una tertúlia radiofònica generalista. Vaig dir que no. Va ser una de les decisions més felices de la meva vida.

A la llarga també vaig deixar l’institut. No crec que no valgués per professor, però vaig pensar – com deu haver-ho pensat tanta gent més capacitada per les aules que jo – que les condicions en què em tocava treballar no eren les que m’havia pensat – parlo en termes educatius. Vaig pensar, també, que no podia continuar escrivint i fent de professor a secundària simultàniament, perquè són dos oficis molt exigents si es volen fer bé – són creatius, que vol dir que, portats amb dignitat, no tenen caps de setmana -, de manera que, vistes les meves possibilitats personals, més valia fer-ne una de bé que dues de mal fetes – en el millor dels casos. Hi havia el problema de la subsistència econòmica, però això va ser fa més de deu anys, quan les vaques ja havien guanyat molt de pes i jo podia més o menys anar tirant amb llibres, premis, pròlegs, encàrrecs com aquell dels Premis Mussol, articles, xerrades en biblioteques, conferències.

No cal dir que les condicions a secundària s’han continuat agreujant – no parlo de les econòmiques, que també, sinó de les que permeten fer classe dignament: s’ha anat degradant els professors, sotmetent-los cada vegada més al programa, collant-los amb horaris i ràtios, subordinant-los cada vegada més als directors dels centres, o sigui a la conselleria. Ja tothom veu per què serveix l’ensenyament avui Espanya, és la pilota que els governs es passen l’un a l’altre a cops de peu. Igual que amb la cultura, el millor que li podria passar a l’ensenyament seria que l’estat se n’oblidés per una bona temporada. Només somio. Però als meus quaranta-cinc anys només l’he vist tocar per desgraciar-lo una mica més, per instrumentalitzar-lo i, doncs, prostituir-lo. És de les coses tristes que m’ha tocat viure, la hipocresia amb què es porqueja una qüestió tan delicada com és l’ensenyament. Parlo sobretot de l’ensenyament públic, però estic segur que la mateixa tendència afecta l’educació en conjunt, encara que la llibertat i els diners puguin jugar a favor d’alguns centres privats, a curt termini. I això val també per la sanitat, és clar. L’enquesta clarificadora de veritat hauria de mostrar-nos en uns gràfics, els últims vint-i-cinc anys, l’increment o la disminució de polítics que porten els seus fills a l’escola i a la sanitat públiques.

S'actualitza de tant en tant