Actualització ocasional (2)

 

Ara fa molta impressió veure l’única estàtua que Pujol té, a Premià de Dalt, una escultura terrorífica estèticament, i pensar en els centenars, milers d’escultures, plaques, carrers que ja no duran el seu nom.

 

Pels que estem lluny de la possibilitat d’unes temptacions mínimament proporcionals, és impossible fer-se una idea de fins quin punt, tenint-ne l’ocasió, un home pot sentir la necessitat de materialitzar, d’arrossegar fins a aquest món l’arpó del pecat espiritual que segons el cristianisme portem només de nèixer.

 

Ara bé, sentir ahir per la televisió pública a Jaume Sobrequés comparant Jordi Pujol amb Jesucrist a la creu m’ha fet tornar a veure en la capacitat d’autoengany de l’independentisme la millor arma pels que hi estan en contra, i fins a quin punt pot arribar a ser de perillosa la inconsciència comuna pel col·lectiu mateix.

 

Actualització ocasional

 

““Li dius al teu amic que oposar-se als corrents dominants no és tan fàcil. De vegades no es té tant de poder com sembla. En Cuyàs va fer un article, Pujol ens va enganyar. No ho vas llegir?” Quedo de pedra. “Llavors, què?”, pregunto: “Era un miratge?”, i el President em contesta: “No. El miratge també forma part de la realitat.”” Una conversa amb Jordi Pujol, El Punt, Juliol del 2005

 

Juliol del 2014

 

Solem pensar que el passat ens explica el present, però el present encara ens explica amb més força el passat.

Gaziel escriu que els catalans anem per la història com una ànima en pena buscant en qui reencarnar-nos. Afegim-hi que quan aquesta ànima troba algú en qui reconèixer-se, l’agraïment és tan gran que s’hi implica emocionalment. Llavors és molt fàcil, pràcticament inevitable, que l’ensarronin.

Hi ha un discurs que ha funcionat respecte el franquisme: els catalans que van ajudar a la seva victòria (Cambó) no s’esperaven quina seria la seva brutalitat. Això, que és un demèrit, sol passar com a atenuant. Mirem però com va acabar el mateix Gaziel, amb un consell de guerra i abandonat pels que l’havien aixecat. Mirem com acaba Pla – que per cert va escriure poc sobre Pujol, però va deixar la cèlebre frase: “”El Sr. Pujol tractà d’ensibornar el país i guanyar els vots i governar perquè aquest milhomes té una ambició terrible”: Pla ja era gat escaldat.

Cap escriptor parla per parlar, i quan l’any 1947 Gaziel es lamentava de “la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui”, no era perquè sí, ni aquesta prostitució va ser espontània. Ara mateix l’única sortida raonable seria la dimissió de Mas, que no passarà. I no passarà perquè el país no la demana. Ahir Esquerra ni va recolzar una investigació parlamentària.

Davant d’això, quines perspectives té l’independentisme? Les de sempre, el desengany. La consciència de la seva feblesa, que, després de les fantasies dels últims anys, no és pas dolenta. D’aquesta consciència surten els millors escrits de Gaziel o de Pla. Tant de bo que, a sobre, ens estalviï mals pitjors.

La Marxa de Radetzky (fragment)

“El capità Jelacich separava completament Hongria d’Àustria, de Viena i de l’emperador Francesc Josep. A Sarajevo, molt a prop de la seva pàtria, potser fins i tot a mans d’un eslovè – com el mateix capità Jelacich – havia estat mort el successor del tron. Quan el capità va començar a defensar el príncep assassinat, en resposta a les maledicències dels hongaresos – perquè nomes ell en aquella reunió entenia el seu idioma – li van conestar que els assassins havien estat compatriotes d’ell. De fet, ell mateix, i sense saber ben bé per què, se’n sentia mig culpable. Feia cent cinquanta anys que la seva família servia amb rectitud i noblesa la dinastia dels Habsburg. Els seus dos fills, però, tot i que no eren més que un parell de barbamecs, ja parlaven de la independència dels eslaus del sud i li amagaven revistes i llibres que devien rebre de l’enemiga Belgrad. Ell estimava els seus fills, naturalment! Cada dia, quan el seu regiment passava per davant de l’Institut on els nois estudiaven, aquests es precipitaven cap a ell, travessaven volant el gran portal de color fosc de l’escola, amb els caps escabellats i les boques rialleres. La tendresa paterna l’obligava a descavalcar i a abraçar els fills. Tancava els ulls quan veia que llegien revistes o escrits sospitosos i fingia no sentir les converses antipatriòtiques que tenien entre ells. Era prou intel·ligent per comprenre que es trobava sense forces entre els seus avantpassats i els seus successors, el destí dels quals era convertir-se en fundadors d’un nou llinatge. La cara, el color dels cabells i dels ulls, podien ser els mateixos del pare, però els cors bategaven amb un ritme nou, els seus cervells amuntegaven pensaments estranys, les seves gorges cantaven cançons estranyes, que ell no coneixia.

Només amb quaranta anys, el capità ja se sentia envellit i els fills li semblaven besnéts que ja no podria recobrar. “Tant me fot!”, pensava en aquell moment i apropant-se a la taula, hi va donar un cop amb la mà plana i va dir:

– Preguem els senors que vulguin continuar la seva conversa en alemany.

Benkyö, que justament estava parlant en aquell moment, s’aturà i va respondre:

– Us ho diré en alemany. Els meus companys i jo estem d’acord en això: podem alegrar-nos que el porc hagi begut oli!”

L’amnistia

Peça per peça, hem anat veient caure l’edifici. Polítics, jutges, banquers, monarquia. Tot, incloent-hi diaris. Ara la qüestió és saber si, sota la runa, hi ha algun fonament, i fa por que no n’hi hagi, vista l’enfonsada, i que haguem estat pensant –parlo almenys pels de la meva generació, sobre els quaranta anys– que hi havia alguna certesa, algun ordre, seny o sentit. La crisi, per això és una crisi, ens vol demostrar, dia rere dia, que no. I és molt convincent. Aquí només hi ha hagut el pur atzar de la llei del més fort, ens diu: regna el caos.

Ara aquest diari engegarà la temporada d’estiu i aquesta crònica setmanal desapareixerà i ja veurem en quines condicions ens retrobarem al setembre. Sap greu no poder acabar la temporada amb un cant a l’estiu i el seu deixatament, el seu període de sana llibertat provisional. Tot al contrari, les notícies de les últimes setmanes ens han saturat d’anarquia i és un cant que ja no es pot fer. Vull remarcar, en això, que no hi ha hagut diferència entre Catalunya i Espanya: veniu-nos després a parlar de fets diferencials. La lliçó és la mateixa. Es pot banalitzar l’educació i la sanitat. Es pot tirar tranquil·lament contra el cimal d’humanitat que és una llengua. Es pot apostar sense vergonya per l’emblema de l’atzar i prostitucions de tota mena que és Eurovegas. Es pot amnistiar el delicte fiscal, escarni suprem per als contribuents més desemparats. Tot es pot fer, i és igual. Puja la prima de risc? Encara poc. Qui voleu que cregui en un país així?

Com un got més de vi a favor de la borratxera, ara llegeixo la intenció de l’Estat d’aprovar aquest juliol una reforma de la llei del sòl, que regularitzi les construccions il·legals, incloent-hi les que ja tenen sentència d’enderroc. Dit d’una altra manera, una amnistia immobiliària. Ens sobren edificis pertot arreu, i ara protegirem els il·legals.

Premiar el delicte. Com se’n diu, d’això? Regna el caos. Regna el joc, el futbol i l’atzar. I sí, és veritat, hi ha ple de sibarites de l’esport que saben veure la bellesa del bon futbol. Però últimament m’ha vingut sovint al cap, quan jo anava a col·legi, quina mena d’alumnes eren els que brillaven més en el futbol.

Molt bon estiu a tothom.

( El Punt Avui, 7 de juliol del 2012 )

Joan Flores

La literatura és fonamental. No serveix per guanyar diners, això no, però, una vida sense literatura, en el camp de l’alimentació, seria com una vida on et nodrissis només amb unes pastilles que tinguessin els components bàsics necessaris per sobreviure. Una vida amb literatura és una vida amb cuina i plats que necessiten elaboració. No hi ha un substitut d’això. O llegeixes Henry James, per dir un cas extrem, o aquest exercici no el pots fer. La literatura ens forma com a persones. Incorpores com a pròpies experiències alienes. M’emprenya molt ser apocalíptic. El llibre de paper té els dies comptats. També em podria equivocar, però crec que no. Des de fa 4.000 anys llegim igual. El canvi d’ara és que una pantalla connectada a internet ja és una altra cosa, els nous mitjans ens canvien la manera de llegir. Això d’arribar a casa, posar la llum tènue i passar dues hores sense que res et molesti s’està acabant, perquè al mateix dispositiu hi tens correu electrònic, música, Google, t’embrancaràs per l’hiperespai… El que em preocupa de veritat és que la manera de llegir està canviant. Això és el que portarà a la finalització del llibre.

El percentatge de literatura de veritat és molt petit. Sovint mires les taules de novetats i fan pena. Darrerament m’ha agafat la dèria dels grecs i llatins, i tinc la sensació que al segle V ja s’havia escrit tot i ja es podia donar la literatura per acabada… La gent que llegeix conscientment continuarà llegint, i en suport paper. Però hi ha molt de lector ocasional. I aquest tipus està en procés de desaparició. I en un país en què la meitat de gent no llegeix més d’un llibre l’any, perdre’ls és important. Però no hi ha cap voluntat política de fomentar la cultura. Quan sento a parlar d’indústria cultural ja em poso la mà a la cartera. Ara potser tocaran l’IVA dels llibres. Sempre anem a igualar-nos a Europa només en el pitjor.

Les llibreries desapareixen a marxes forçades. Quan han de renegociar el lloguer del local, tanquen, perquè Loewe o Dior paguen molt més. Se’n tanquen més que no pas se n’obren. Jo crec en el paper de les llibreries. Són la darrera baula, i la més dèbil. Els editors i els escriptors d’una manera o altra sobreviuran. Però la veritable democratització de la cultura escrita és a les llibreries.

 

(El Punt Avui, 30 de juny del 2012)

Montserrat

Ja sé per què feia trenta anys que no pujava a Montserrat.

A baix, l’anunci avisava que l’aparcament ja estava complet. En altres paraules, el cremallera són nou euros per cap –i a casa som tres. A dalt, em va semblar que arribava a un aeroport. Ramats de gent amunt i avall, turistes adolescents amb pantalons curts –feia un dia ideal per anar a la platja– que qui sap com havien embarcat a l’autocar i anaven en grup amunt i avall com ànimes en pena, sense entendre-hi gaire més que els japonesos, que també n’hi havia, desesperats per tirar una altra foto o per fer una hora de cua i besar la Moreneta.

No sé què dir-ne. Saltant-me els objectes religiosos (imatges, rosaris, creus) i les joies (penjolls, medalles), pròpiament souvenirs, em vaig passar mitja hora a la botiga de queviures, fascinat: mel de Montserrat, pol·len de Montserrat, oli de Montserrat, carquinyolis de Montserrat, ametllats de Montserrat, xocolata de Montserrat i, lògicament, galetes maria de Montserrat; melmelada d’olives negres amb poma de Montserrat, melmelada d’olives verdes amb pera de Montserrat, totes les melmelades possibles de Montserrat; infusió d’herbes de Montserrat, caramels amb crema d’Aromes de Montserrat, te negre d’Aromes de Montserrat, bombons amb Aromes de Montserrat… Per no parlar dels licors i ratafies famosos, la coca, el mató o el ja no tan conegut gel de dutxa de Montserrat. És a dir, tot allò que t’encolomen quan ets en un lloc, despistat, i, mort d’avorriment, abaixes la guàrdia. En això consisteix bàsicament el turisme.

Hi havia més coses, a part de botigues i restaurants. Per exemple, el sepulcre renaixentista de Bernat II de Vilamarí, o, sobretot, un museu extraordinari, amb una selecció de la millor pintura catalana, que va justificar del tot la pujada. Un museu amb la mida que han de tenir els museus, ni gran ni petit, i, per contrast amb el formiguer de fora, ben poc concorregut. El que sí que va estar concorregut, dramàticament concorregut, van ser les vespres a la basílica, amb aquest cor infantil que és de les millors coses del país, però que, amb tant de turista, tant de badoc maleducat i tanta gent filmant-lo amb el mòbil per comptes de parar-hi l’orella, no sé si vaig arribar a sentir, o si me’l vaig imaginar.

( El Punt Avui, 23 de juny del 2012 )

L’obvietat impositiva

Potser és que els temps van tan escurats de certeses que necessitem fingir-les i tot. Últimament m’he estat trobant força persones que, quan dic alguna cosa, allà on jo poso un punt i seguit, elles m’hi afegeixen un: correcte. Són persones acostumades a tenir subordinats, i podria ser que inconscientment es pensessin que m’afalaguen.

L’altre dia vaig tenir una reunió en un despatx important. L’home que em va rebre em va caure bé, duia una camisa elegant, va fer un acudit abans de començar l’entrevista i tot va anar molt bé fins que va començar a deixar caure aquests: correcte.

Jo li dic: trobo que la vostra empresa hi guanyaria molt si s’obrís una mica més al mercat exterior. Resposta d’ell: correcte. Continuo: ben mirat, el no, ja el tenim. Resposta: correcte. Dic: vivim moments difícils, la crisi és una evidència. Diu: correcte. Dic: quan el semàfor es posa verd, pots avançar. Correcte. Dos més dos, tota la vida seran quatre. Correcte.

Vaig sospesar aquest correcte. Podia haver anat pitjor, n’hi ha que et diuen: afirmatiu. Correcte. Era un correcte concís, d’ofici, sense ni la necessitat de remarcar-lo assentint amb el cap. Correcte. Invariable i reiteratiu, ni un cop sol va dir: suficient, adequat, o ben dit, o està bé… No, sempre la mateixa paraula, com si, repetint-se, s’aprovés a si mateixa. Ni somiar-ho de sentir-li dir algun molt bé, algun brillant, extraordinari… No. Sempre igual. Correcte. La pura aprovació pelada i gasiva, l’assentiment desèrtic.

Temeràriament, amb risc de perdre el fil de la conversa i acabar donant una imatge incorrecta de mi mateix, jo anava pensant: però, per què em punteges? No m’avaluïs. Tu no ets ningú per avaluar-me i, si ho ets, no tens perquè fer-me sentir avaluat. Encara que me’ls pugui imaginar, jo no conec els teus criteris, no sé com és la teva vara de mesurar. Correcte. I el que jo he dit, ja ho he dit; no em cal el segell validador: no em ratifiquis, home, no em sancionis. Correcte.

Com que avaluant ens avaluem, també patia per ell. Pensava: i si s’equivoca? Subscriuria el seu propi error. També vaig pensar: quina cosa més delicada i fràgil que és la bona educació, que de seguida que es perd. D’acord.

 

(El Punt Avui, 16 de juny del 2012)

Benvolguda Europa

Sóc el català de baix. Us escric perquè últimament sento dir molt als meus que tant de bo que Europa ens intervingui ja d’una punyetera vegada.

Deveu estar al cas que, als catalans, això d’Europa ens inspira molt. Ens ve de temps de Carlemany. Per nosaltres sou com la solució de tots els mals. N’hem sortit escaldats unes quantes vegades, però la nostra fe és irreductible.

No sé com explicar-vos què passa per aquí. Un congressista americà, un tal W.J. Bryan, va dir fa molts anys que “ningú pot guanyar un milió de dòlars honestament”. L’home va perdre tres vegades la cursa a la presidència dels EUA. No estic d’acord amb la cita, però, aquests dies, amb l’escàndol de les indemnitzacions als directius de Bankia, molts per aquí baix hem trobat ajustada la frase, adaptant-la una mica: “Ningú pot guanyar uns milions d’euros de cop honestament.”

No és que no trobem bé que els banquers s’enriqueixin. Són els que hi entenen, malament aniríem si no ho fessin, seria com un escriptor sense biblioteca pròpia o un ciclista sense unes quantes bicicletes. El problema és diferent. El problema és que aquí ningú fa la seva feina. Els banquers haurien de ser conservadors, i tiren la casa per la finestra. El banquer malgasta, el malgastador fa de polític, el polític fa de jutge i el jutge fa de policia, el policia fa de contrabandista, el contrabandista fa d’home públic, l’home públic fa de presentador de tele, el presentador de tele fa d’escriptor, l’escriptor fa de tertulià, el tertulià fa d’expert, l’expert fa de contractista, el contractista fa de manobre i el manobre, de banquer.

Aquí baix, un tren no és un tren, una escola no és una escola, un banc no és un banc i un jutjat no és un jutjat. Els patriotes no són patriotes, les autopistes no són autopistes. Ni Europa és Europa –vigileu. Nosaltres mateixos ens hi perdem.

I així ens prova. Per això, ara sentireu catalans demanant que ens intervingueu i poseu una mica d’ordre. Ho diem amb la boca petita perquè, si a Madrid ens senten, altre cop tindran un disgust de mort per culpa nostra. Com que sé que les coses no vénen soles de París sinó que s’hi ha d’anar expressament a buscar-les, he decidit escriure-us aquestes ratlles a títol personal: si heu d’esperar una petició formal de la Generalitat, ja us podeu ben asseure.

 (El Punt Avui, 2 de juny del 2012)

Divagacions banals sobre literatura i ficció, i 10

És veritat que des de fa ja molts anys es parla d’una tornada a la no ficció, però aquesta cantarella només indica el cansament d’uns models literaris, de la retòrica gastada, i és permanent.

El mateix Joan Alcover, que va ser capaç d’escriure això, una dotzena de poemes bons, va dictar una conferència l’any 1904, La humanització de l’art (vint anys abans de la famosa deshumanització orteguiana), on diu un parell de frases que vull remarcar. Primera, que “l‘art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa, sense més finalitat que contemplar-se.” És allò que he dit de la consciència. I l’altra és que “tota forma prestablerta és antiartística, perquè suprimeix el problema de la forma, que és el problema a resoldre.”

“Tota forma prestablerta és antiartística” i per tant no hi ha receptes. Ni realisme, ni ficció. Algun cop m’han demanat consells per gent que vol escriure. La meva resposta és que no n’hi ha, de consells. De cap mena. Som al món de la creació i justament perquè és creació no hi ha, no hi poden haver receptes. Personalment, cada dia desconfio més d’una literatura realista, una literatura documental que jo mateix he practicat i que parteix de la pura descripció notarial de la realitat. És la literatura crítica, incident, realista, naturalista. Per què en desconfio? Doncs segurament perquè acaba anat en contra de la imaginació. I em sembla que al final, als escriptors, se’ns demana per imaginar. Una altra cosa és el periodisme. Imaginar, com no pot ser diferent, partint d’una capacitat indagatòria interior, és a dir, moral.

(Olot, 13 d’abril del 2012, dins el cicle Literatura de No Ficció-Olot Temps de Paraules, Biblioteca Marià Vayreda-Institut de Cultura d’Olot)

Divagacions banals sobre literatura i ficció,9

 

Un llibre després, vaig publicar el meu volum més exitós, que potser algú ha llegit, el relat de la meva experiència com a professor. Aquest llibre va sortir en el moment adequat – quan justament hi havia encara una ficció sobre el món de l’ensenyament, una ficció política, que s’entestava a mantenir que teníem una bona instrucció pública. És un procés que després hem viscut amb la corrupció; tots recordem els polítics renyant, literalment renyant la gent que els gosava criticar, amb l’argument estúpid de dir que eren escollits pel poble – com si fossin escollits per Déu – i que per tant no se’ls podia criticar, perquè era com criticar els votants: ara que s’ha vist que tot el sistema està corcat, ja no s’atreveixen a dir-ho, i tendeixen a abaixar el cap.

És interessant que fos un llibre que es diu a si mateix “crònica” el que tingués més èxit. Això què volia dir: doncs que hi havia un desig de realitat literària. I per què? Doncs perquè la realitat neteja, és un corrosiu contra aquella mentida que distingeix les males obres literàries. La literatura, l’art, té tendència a anul·lar-se a si mateixa perquè requereix creativitat. I ella mateixa es devora a si mateixa. Cada obra de creació va posant una capa; la primera és nova, però allò que en un moment donat és nou, a base de repetir-se, es va retoritzant, i llavors la creació demana això, creativitat, i si no hi ha un talent renovador, l’art es torna una repetició de fórmules. La manera de netejar la retòrica és amb un bany de realitat. Perquè la retòrica és una mentida, i la realitat és la veritat. Per això es diu sempre, i és així, que el periodisme és una bona escola d’escriptura, perquè et fa estar en contacte amb la realitat, no permet tancar-se.

Aquest llibre em va ensenyar la incidència que la literatura pot tenir sobre la mateixa realitat. Hi ha un donar i rebre entre literatura i realitat. No hi ha la realitat per una banda i la literatura per l’altra, tot el contrari, està entreteixit, i la literatura té un efecte sobre la realitat – per exemple, les conductes amoroses que vénen del romanticisme, amb l’epidèmia de suïcidis per amor que va comportar el Werter, o avui mateix, les conductes amoroses que hi repliquen intentant deixar de banda els sentiments; ara hi ha una pel·lícula que parla d’això, Shame -, la literatura té un efecte sobre la realitat que és com una manera de tornar a la realitat el que li ha pres.

Jo vaig quedar admirat de com a partir d’un llibre escrit per algú que comptava amb una relativa experiència docent i no pas més interessat ni expert que distingits pedagogs era cridat com a expert per televisions i ràdios, i com es confonia la capacitat d’explicar una realitat amb l’expertesa. Tot i que, ben mirat, potser no sigui tan diferent. Però jo deia: no sóc un expert en pedagogia, l’únic que he fet és escriure un llibre explicant com vaig viure personalment l’enfonsada de l’ensenyament públic.

Diré una anècdota, també, que pot acabar de fer veure la complicació de la veritat i la ficció. En aquest llibre, els noms són inventats. Però les conductes són reals. L’únic que faig és canviar els noms, i potser el sexe dels personatges. Doncs la sorpresa va ser veure que els professors retratats no se n’adonaven que eren ells, els retratats. I fins i tot em deien: aquest, és tal, no? I jo pensava: però si ets tu, burro! La relació amb la realitat és molt i molt complicada, fins i tot en fets objectius.

Després de la Crònica, i per l’èxit que havia tingut, l’editorial va fer-me un encàrrec. Se sabia que en Floquet de Neu era molt gran, i que no duraria gaire. Llavors em van encarregar escriure una biografia del goril·la.

Vaig acceptar aquest encàrrec pensant que la literatura pot dignificar qualsevol tema, i que en tot cas era problema meu, i no d’en Floquet, fer-se matèria literària. Hi va haver una part de la crítica que ho va entendre, i hi va haver una part – la més refistolada – que no, perquè els va semblar que retratar la vida d’un goril·la famós era una concessió, era rebaixar-se. Bé. El que m’interessa dir és que vaig escriure aquest llibre en primera persona. Primera persona, de qui? Del goril·la, o meva? Ah. En principi són les memòries d’en Floquet de Neu. Però els goril·les no parlen, i encara menys escriuen. Però si hi ha un animal pròxim a l’home – i jo sóc dels que pensen que les fronteres entre l’home i la béstia no estan gens clares, la prova és que l’home ha d’esforçar-se constantment per fer-se digne de la seva condició -, si hi ha animals pròxims a l’home, són l’orangutan, el ximpancè, el monobo i el goril·la. I vaig escriure el llibre en primera persona.

Amb tanta fortuna que el llibre Goril·la blanc. Memòries de Floquet de Neu va sortir en una col·lecció d’Edicions 62 que du per títol No Ficció. De la mateixa manera que pocs anys després, un altre llibre meu sobre tres artistes catalans vius, Perejaume, Comelade, Casasses, va sortir en una coneguda col·lecció de ficció de la mateixa editorial, El balancí – la que publica Paul Auster, Andrea Camileri o Pere Calders.

S'actualitza de tant en tant