Nicolas de Staël

Nicolas de Staël va indagar obsessivament en la pregunta de per què trobem bell el que és bell. Les seves pintures són la meravellosa expressió d’aquesta recerca, intel·ligent per irresoluble. En una carta de finals del 1954, dos mesos i mig abans de saltar de la terrassa del seu castell, De Staël va escriure al seu marxant: «El que intento és la renovació contínua, contínua de debò, i no és fàcil.» Aquesta renovació el va portar contínuament d’unes formes i colors a unes altres. Està molt bé, així, que dediqués els últims quadres a la permanència inconclusa de la mar, i que l’última obra seva, una pintura de grans dimensions, fos de tema musical.Sí, aquesta ànsia per la renovació va tornar l’obra de De Staël una matèria viva, cel·lular, efímera i seguida, sempre en regeneració. Els que ens agrada la pintura ens hem fixat en l’evanescència pausada de la fruita i en l’evanescència vertiginosa de les papallones: tot plegat, evanescència de la llum. Si els clàssics pintaven bodegons, la pintura innovadora de De Staël té una fugacitat, una concentració vital, que un passeig per entremig dels seus quadres pot fer-nos un efecte molt semblant al d’un passeig pel mig d’un camp tot ple de papallones. Els moviments són civilitzats, evocatius i molt difícils de caçar amb paraules. Parlant de com definir la seva pintura, De Staël deia que «quan es fiquen adjectius en capsetes, la pintura se n’escapa amb més força.» És exacte.

Però intentem-ho igualment. Aquesta pintura és tota conciliació. Les formes geomètriques regulars es descomponen; l’abstracció es torna figurativa, i a l’inrevés, naturalment. Orgànic i inorgànic s’intercanvien; unes pomes semblen uns gerros; i uns gerros semblen vius, a la manera de Morandi. Les formes i els colors es confonen; la muntanya és una piràmide; el cel, un tros de fusta; la gespa, de color vermell; i no hi ha cap problema, en això, al contrari; tot se’ns presenta sense estranyesa ni violència. Algunes pintures, sobretot al començament, semblen esculpides a cops de destral; més endavant, els contorns es tornaran sedosos, difuminats. Als nus –als nus inoblidables, s’ha de dir, si es vol ser just–, els cossos es fantasmagoritzen; la carn es torna una aparició. Quina meravella, el Nu-Jeanne! Si pinta un cos, en pinta l’esperit; si pinta unes flors, són de color negre.

La llum aplacadora de Sicília és del color i la duresa dels rostolls, però és perquè d’una vegada el paisatge es torni pintura i la pintura paisatge; el marc del quadre s’ha convertit en un lloc de pas, una porta entre pintura i natura, entre interior i exterior, i no se sap ben bé a quin costat queda cada cosa. Per això també pintarà el seu taller; aquí el quadre és la realització del quadre; allò fet és allò que s’està fent; i l’espai de dintre el quadre és l’espai de fora el quadre; espai i temps transiten per sobre aquestes teles, s’hi fonen.

La complitud de les marines finals potser és la complitud de l’esperit, però, fins i tot així, la pintura de Nicolas de Staël s’aquieta i se suspèn, dura, perquè tradueix a colors el trànsit, la melodia, l’interrogant, i aconsegueix la cosa impossible, si no és en l’art, de no punxar, de no assecar la papallona, però d’oferir-nos-la igualment. Va sortir-se’n en la intenció que tenia i que expressava insistint sempre en la dificultat que hi trobava: «He d’acostar-me a l’acabar, però sense acabar. No és pas gens fàcil.»

( 26 de juny del 2007, El Punt )

 

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant