El rellotge no va a l’hora
Al meu despatx hi ha dues finestres. Una dóna a un costat del jardí, amb un taronger ple de fulles malaltes, sense cap fruita. Des de l’altra finestra es veu de lluny la mar, que aquest matí és llisa i platejada.
Al vidre que dóna al taronger pansit, s’hi reflecteix la llum que entra per l’altra finestra. Tot al voltant del taronger hi brilla una mar metàl·lica preciosa. L’efecte, si em distrec, em sorprèn: què hi fa, la mar, en aquesta finestra?
Però això és a fora. A dintre meu hi passen coses semblants. La meva existència es sobreposa a l’existència meva.
No sóc completament aquí al despatx. Que hi sóc, no en tinc cap dubte - i va quedant-ne el rastre de l’escriptura -, però jo m’observo des d’un altre temps. Com podria ser diferent? De la mateixa manera que per poder-me veure en l’espai hauria d’estar separat de mi mateix, també en el temps necessito una distància. Si tinc consciència d’aquest temps, és perquè no sóc d’aquest temps.
D’on m’ha sortit, llavors, aquesta idea? Del passat, o del futur? La persona que sento en mi, és la de d’aquí un moment o la de fa un moment, una hora, un any? Essent com és de curta la vida i d’immensurablement llarg el cosmos, és seguríssim que m’observo des de fora de la vida. D’abans de néixer, o de després de morir.
M’estic contemplant des de la meva mort? Estic veient el que seré?
En tot cas, ho faig des d’una vida que algú viu en un desplaçament temporal de la meva. Algú que va fent al marge meu, que no sóc jo, algú per a qui sóc una ombra que entreveu de tant en tant, com en aquest moment, un fantasma de si mateix. Algú que segurament se’m vol treure de sobre, com jo voldria treure-me’l de sobre a ell.
( 2001 )
