Aproximació al poll
Baixant a la cala tancada, m’entretinc contemplant les gavines que giravolten per l’embut com gallines aerotransportades. M’afanyo a assenyalar que no són ben bé gavines, sinó gavians argentats de pota rosa (Larus Lachinnans). Gavines, per entendre’ns. Criden a l’amfiteatre, es borden entre elles, es persegueixen rogalloses i afòniques. Una garsa deixa la pineda i travessa la cala; que petita, en comparació! Veig, lluny, tot d’ous sobre la roca enfarinada. No són ous, són gavines. Dues o tres aixequen el vol cap a mar.
Les ombres de les gavines passen per sobre els pins resplendents i s’estimben pel penyal. A la cala no hi ha ni una barca, i això que encara han de posar la frontera de boies. Tampoc passa ningú, tot i els esforços de l’Ajuntament i el Ministeri de Medi Ambient per turistificar-ho tot –ara han arreglat el camí de ronda, hi han posat baranes de fusta: ja em direu, un penyal amb barana, quin penyal és.
Entre les roques nevades d’excrements i de plomes, veig un poll de gavina. No s’està amb el grup de gavines perquè encara no vola; tot just aprèn a caminar entre les roques. És gros i talòs, gris, lleig, i camina capcot, com avergonyit de la pròpia barroeria.
Passo per sota la barana, deixo el camí. Baixo cap a l’abisme, entre atzavares. Segueixo la bèstia. Em fa gràcia veure el poll de més a prop. No sé a què treu cap veure aquest poll de més a prop, però el cas és que em fa gràcia. El persegueixo entre les roques. I, total, per què? Per poder-ho explicar? Que no l’he vist, ja, l’animal? Doncs ja està! Vés-te a banyar, home! Doncs no. M’hi haig d’acabar d’acostar. És lleig com un ànec, se’m mira indiferent i em defuig. Encara acabaré acostant-li la mà, per curiositat tàctil.
De manera que passa el que m’he estat buscant. Una acumulació d’ombres es congria a sobre meu. Se sent un crit de guerra al cel. És la mare. Aixeco la vista. Una gavina baixa en picat. M’ajupo, l’animalot em passa per sobre, em frega el cap i quan torno a aixecar-me ja em veig un bec directe al meu centre, i quan dic el meu centre vull dir exactament la diana de l’ull, la nineta! Però quantes mares té, el poll? N’hi ha un esquadró rondant per sobre meu, fent cercles, excitades com un parvulari! Tanquen un zoom cap a mi, s’engrandeixen! Volen aclarir-me! I si m’arrenquen els ulls? No podré fer aquest article! Però si tanco els ulls puc caure penyal avall i perdre-hi encara més! Torno cap amunt. No es pot reptar la natura. A sota meu, les onades peten enfurides contra les roques, les meduses s’ajunten per fer-me un matalàs i els peixos patrullen com submarins a l’espera. Les gavines criden, les abelles em busquen, la pineda s’encén i les pinyes esclaten.
És això que em repeteix últimament, sobre el pensar. Que el pensar és com aquesta aproximació al poll. Les idees floten pel cel, les veus, les sents, les caces al vol, però, si t’acostes a l’ou, si busques a terra, llavors les idees t’ataquen per totes bandes i et poden desgraciar a pessigades, perquè quan et concentres en la pessigada del braç esquerre ho aprofiten per mossegar-te l’orella dreta, i tot és un desori, i la conclusió és que pensar –o encuriosir-se, o escriure un article– no és una qüestió de quantitat sinó de limitacions ben posades: per això trobem tan intel·ligents persones que no pensen pas més que nosaltres, sinó millor –menys.
( 4 de juliol del 2007, El Punt )
