El problema de la llargada de la vida
Una de les glòries de la infantesa és que encara no hi ha el temps. Les terribles protestes d’un nen que s’avorreix s’expliquen perquè el nen no entén que aquell moment passarà. El temps comença a detectar-se a l’adolescència. La majoria d’edat imposa la primera experiència dura amb el temps, que de fet les resumeix totes: que no té marxa enrera.
D’entrada és un plat ple; embafa i tens ganes de tornar-lo a la cuina. Per això la fantasia del suicidi és més freqüent en els joves. Després aquest plat ple es converteix, per art metafòric barat, en una carretera de muntanya, tota plena de revolts. Se’ns fa estrany tant l’anar-los passant com la magnitud del temps que ens espera a l’altre costat de cada revolt. Només per experiència es pot saber que, el trajecte fins al pròxim revolt, de llarg, només ho sembla.
És llei de vida que, si l’univers de coetanis es manté – descomptem-hi les baixes inevitables -, l’univers de les persones que ens superen en edat va minvant. I que, per sota nostre, l’univers de les persones joves creix en mesura directament proporcional als anys que fem. Això té alguns efectes. Per exemple, els homes ens trobem que, sexualment, “ens agraden joves.” La natura mai menysprea cap possibilitat procreativa, i hi ha l’atracció pel vigor energètic del jove, i el misteri d’una edat forastera, sí: però, tant costa d’entendre que la qüestió purament estadística és molt determinant?
Passar per un terreny hauria d’ajudar a entendre’l. Hauríem de comprendre millor els joves que els grans. Doncs, no: trepitjat el terreny, ve que l’oblidem. Finalment no hi ha cap diferència, quan la distància és la mateixa, entre el que sabem de les edats passades i el que sabem de les que encara han de venir.
I ara la pregunta: com és que m’embolico, jo, amb aquestes elocubracions banals? Doncs bé: resulta que, caminant per un carrer estret del meu poble, he sentit unes rialles. He aixecat el cap i he vist la paret lateral d’un hotel, amb tovalloles vermelles treient la llengua de calor per les finestres esbatanades. En una d’aquestes finestres, un parell d’estrangeretes em somreien. Una m’ha saludat i l’altra m’ha fet una fotografia amb flash. Jo he somrigut, saludat i continuat endavant. No tenien ni idea del problema de la llargada de la vida, ni falta que els feia.
Perquè el temps no té marxa enrera, però: i cap endavant? “Avui una dona de seixanta anys és una dona jove,” em diu, quan arribo a casa, la meva àvia, que en té vuitanta-cinc. Quan la meva àvia parla d’“aquelles noies”, no està parlant de les seves nétes petites: està parlant de les seves amigues. Però, si una senyora de vuitanta-cinc anys és una noia, aquelles turistes de divuit o dinou anys què devien ser? Espermatozous?
És el problema de la llargada de la vida. Quan tenim vint anys, un home de trenta ens sembla un iaio. Quan en tenim quaranta, aquest mateix home de trenta ens sembla una criatura. Els nostres fills sempre ens semblaran joveníssims.
A hores d’ara les turistes ja deuen haver esborrat la meva fotografia. Imaginem, però, que se n’obliden. Imaginem que, d’aquí quaranta anys, una d’aquelles semiadolescents, ja amb seixanta anys a l’esquena – “una dona jove”, diria la meva àvia - obre la carpeta d’arxius oblidats d’unes boiroses vacances del 2006 a la Costa Brava. Apareix aquest desconegut autòcton, amb cara de ximplet, que saluda. Mare meva, dirà: quin noi més jove! Segur que no tenia ni idea del problema de…
(18 de juliol del 2006, El Punt )
