Saraband
Es projecta a Barcelona l’última pel·lícula d’Ingmar Bergman, Saraband. L’actriu Liv Ullmann hi interpreta el personatge de Marianne, una dona que revisita el seu antic marit, Johan, al cap de trenta anys de no veure’l. Johan és interpretat per Erland Josephson, el mateix actor que havia protagonitzat amb Liv Ullmann, fa trenta anys, Secrets d’un matrimoni, del mateix Bergman. Johan té la mateixa edat que Bergman; Marian, que Ullmann. Ullmann havia estat casada amb Bergman, de qui va tenir una filla.
Johan viu un odi recíproc amb el seu fill, Henrik. La dona de Henrik, Anna, ha mort de càncer. El retrat d’Anna apareix constantment, com una representació de la possibilitat de l’amor (però és morta). De càncer també va morir Ingrid van Rosen, durant 23 anys companya de Bergman, i a qui la pel·lícula està dedicada. En una entrevista d’aquest setembre a The Guardian, Ullmann ha hagut de desmentir que la fotografia d’Anna que surt a la pel·lícula fos en realitat una fotografia de la dona morta de Bergman.
Potser no em calgui ara saltar d’alegria per emfasitzar la recomanació de la millor pel·lícula que he vist en molts de temps. Ni comparar-la amb la més recent del bergmanià que hi comparteix cartellera, Woody Allen, Match Point, per veure la diferència entre una bona pel·lícula i una obra mestra.
Diguem que Saraband és l’estudi sobre un home vell que només pot viure isolat en una casa al mig del bosc. Aquest vell es diu Johan: el seu fill intenta escriure un llibre sobre la Passió segons sant Joan de Bach. El menyspreu que pare i fill es tenen ve d’una diferència entre ells dos, la fortalesa, que difícilment es corregirà - com pots endurir-te, si per fer-ho necessites una força que no tens? Tots dos faran mal, però qui sigui prou fort per acceptar la solitud segurament en farà menys.
Trobar un punt intermedi entre solitud i destrucció només és a mans d’éssers desconeguts o superiors, i no estic gens convençut que la confusió entre aquests dos adjectius sigui un senyal de l’optimisme de Bergman. Per aquest director, defugir els dos extrems només s’aconsegueix a través de la feminitat, la música o Déu ( si la música i Déu no són una mateixa cosa, per més que, a una dona, se li puguin presentar per separat: «Els meus profetes són Bach i Beethoven», ha dit fa poc Bergman, en un congrés dedicat a la seva obra, a l’illa bàltica de Faro, on viu ).
Saraband torna a ser una obra d’art sobre la solitud. Mentre duri l’any de Solitud, no em cansaré de dir que Víctor Català va apoderar-se d’un títol que serviria per a les obres que més han aprofundit. Com a intent de comunicació que és, al fons de qualsevol empresa artística sempre hi ha el tema de la solitud. El resultat final de la visita de Marianne al seu antic marit serà que aconsegueixi comunicar-se amb la seva filla.
«Quan vam acabar de filmar Saraband, Bergman va dir adéu i se’n va anar a la seva illa», explica Ullmann a l’entrevista a The Guardian. «Viu allà, absolutament, completament sol. Vaig ser-hi fa un mes per un parell de dies. Algun fill seu hi va a l’estiu, però no rep visites. Escolta música i llegeix llibres. Vam fer Secrets d’un matrimoni fa trenta anys en un estable que havia convertit en estudi. Ara ha tornat allò en un cine. Veu totes les pel·lícules allà.»
( 29 de novembre del 2005, El Punt )
