La família sense cap - 1
Ja havia discutit prou, durant anys, ara només escoltava, i, si els veïns sentien crits, eren crits de dona, sense resposta. Si la veia agafar les claus del cotxe per desaparèixer uns dies, no muntava cap persecució per l’escala i el carrer. Potser donava permís al seu fill per no anar a l’institut i passava uns dies amb ell, mirant pel·lícules i jugant a l’ordinador, fins que ella tornava.
Tot ho cobria una capa de plom de dolor. No es podia moure, ni podia veure res. Potser l’altra gent reia, s’alegrava i vivia; però això que podia haver envejat feia anys, que el podia haver fet fins i tot reaccionar, ara el deixava indiferent. El seu món era un altre, el desert dels fracassats, la solitud.
Van passar mesos, abans del suïcidi. Va arribar-hi ben preparat, perquè s’havia imaginat centenars de vegades com aniria. L’havia planejat gairebé amb il·lusió. Havia fet excursions a les vies del tren amb el fill, per buscar el lloc idoni i no deixar res a l’atzar. Després s’estirava al llit, s’ho imaginava tot una vegada i una altra i s’adormia confiat, protegit, com si tingués una pistola carregada al calaix de la tauleta. Al començament dels problemes, s’havia sentit aculat al suïcidi. Però els problemes havien continuat, i havia acabat per valorar-los, perquè li confirmaven la impotència. Va anar canviant la relació amb el suïcidi. Se li va convertir en un consol.
Havien crescut tant, aquelles ciutats, que no es tenia dret ni a la intimitat del suicidi. Era difícil trobar un lloc on no et veiés ningú. Tampoc importava si et veien, però ara imaginem-nos una noia en un balcó, o, encara pitjor, una criatura mirant per la finestra, que s’entreté contemplant l’home que vagareja al voltant de les vies, i llavors arriba el tren, i llavors l’home fa una correguda cap a la via, salta, i el tren s’atura uns metres més endavant i l’home és a darrere, trossejat.
La mica de llàstima per si mateix, va anar-la perdent. Per tenir-se llàstima necessitava sortir a fora seu, mirar-se prou de lluny per arribar a veure el passat més antic, el cul d’ampolla, la infància. I punt. Després ve l’accident, la mort dels pares, la constatació de les ineptituds, desequilibris, el dolor causat als altres. Llàstima pel futur. Però hi havia donat tantes voltes, se l’havia imaginat tant i de tantes maneres possibles, havia intentat de tantes maneres resoldre’l i tenia tan assumit que no n’hi havia cap altre que anar baixant l’espiral de l’infern, patint i fent patir, i era tan tard, ja, perquè valgués la pena refer la situació, perquè res compensés, perquè el resultat final de qualsevol dels seus dies fos mínimament defensable, que la llàstima per si mateix, pel que podria arribar a ser ell mateix, va anar desapareixent fins que no va quedar-ne.
No trobaria un jutge més imparcial que jo amb mi mateix, pensava.
Una nit, després d’una discussió, per tranquil·litzar-se, va agafar el cotxe i se’n va anar fins al túnel del tren. Era el lloc. La carretera hi passava per sobre. En aquell recó de món, entre dos turonets, no hi havia finestres. Posar-se al costat del forat, amb l’esquena a la paret. El conductor del tren no el podria veure. Sentiria venir el tren i s’hi llençaria.
Va estar-s’hi una hora, allà, i durant aquella hora el tren va passar tres vegades. La terra tremolava, i la muntanya a l’esquena.
Va deixar passar el tercer tren, assegut al peu de la muntanya. No hi havia sorpresa, valor, recança, res. Gairebé semblava que no calia el suicidi.
Llavors, el dia que va arribar la carta del banc, va agafar el paper, va deixar-lo a sobre la taula del menjador, va arreglar la cuina, es va rentar les dents i se’n va anar sense agafar les claus del pis ni les del cotxe.
Estava tan tranquil que, a l’últim moment, va improvisar. Per comptes de llençar-s’hi quan el tren venia, va esperar-lo agenollat arran de via, amb la mà sobre l’acer, l’orella a sobre la mà, la boca del túnel al clatell.
