La família sense cap - 2
No passava mai, però suposo que aquella vegada, per més que tothom va anar a dormir a l’hora i que el pare es va aixecar, com de costum, de matinada – la majoria de feines que trobava començaven de matinada, si no eren nocturnes, i quedar-se despert al llit, pensant, era el pitjor que li podia passar -, aquella vegada potser la mateixa serenitat amb què el pare assumia el que havia de fer era massa serena, massa quieta per l’ambient d’aquell pis. Potser havia dormit tan profundament que havia roncat més fort, o potser no havia roncat, i en definitiva no era normal que fes la cuina.
El cas és que el fill va sentir la porta del pis que es tancava. Va aixecar-se, va entrar a la cuina, va treure el nas a la galeria i va veure el seu pare que marxava a peu, amb les mans a les butxaques.
Va veure’l fumar-se un cigarro allà al túnel, però no va entendre què passava fins que no el va veure agenollar-se amb el cap a sobre la via, i de fet encara va trigar un moment, perquè va pensar-se que hi posava l’orella per sentir si venia el tren; no se li va acudir que no l’hi posava per sentir si venia, sinó per sentir que venia.
Quan ho va entendre va fer un crit, i l’home va reconèixer la veu a l’instant. L’hauria reconeguda encara que el seu fill hagués cridat en el moment culminant d’un partit, en un camp de futbol ple.
Darrere seu tenia el tren i, al voral de la carretera que passava per sobre del túnel, la veu del seu fill. Ni se li va acudir que pogués ser una imaginació, una estratagema de la vida per mantenir-lo en aquest món.
Va veure el noi un moment, i llavors van passar, un per un, els vagons del tren.
