En taxi verd per la ciutat de Mèxic
Cap de les pors que acompanyen el viatger a la Ciutat de Mèxic és tan efervescent com la dels taxistes segrestadors. La guia Fiodor’s ho adverteix amb severitat: “sobretot, no se li acudeixi aturar un taxi al carrer, sota cap circumstància.”
La ciutat més poblada del món necessita un servei de transport públic que funcioni, i el té. El metro és exhaustiu i lleuger. A les hores punta, homes i dones han de viatjar en vagons separats, de tant que s’apreten a dintre. Els peseros o microbusos són àgils i constants. De taxis, hi ha els tricicles que es mouen pel Zócalo; hi ha els taxis blancs dels hotels, pels turistes; hi ha uns taxis amb una franja taronja; hi ha taxis exclusius de determinats centres comercials; i després hi ha els Volkswagen escarabat, de color verd llima, els més nombrosos i humils, els taxis de la gent que va a treballar.
Aquests són els perillosos. Pot ser que el conductor hagi robat el vehicle o que hagi pintat el seu Volkswagen com si fos un taxi, i que en realitat no ho sigui. Per això, a la finestra, de cara a fora, i al costat mateix del volant, hi ha d’haver l’acreditació del conductor, amb la fotografia del taxista. Abans d’enfilar-t’hi, has de comprovar que la fotografia concordi amb el rostre del conductor.
Quan obres la porta, t’adones que no pots seure a davant. El seient del copilot no hi és. Els passatgers han de seure a darrere i, a darrere, no hi ha portes. Una vegada t’has aclofat al cul del vehicle, el taxista abaixa els pius de la porta i quedes tancat amb ell. És per seguretat. Llavors el taxista es gira, o dóna una llambregada al mirallet d’ull de peix que du al parabrisa, i et pregunta on vols anar.
Fins i tot pels taxistes és difícil orientar-se en una ciutat tan gran. El meu és un home molt corpulent, amb bigoti i ulleres fosques. “Antes había unas placas donde decía el nombre de la calle, pero las robaron para hierro, como las tapas de las alcantarillas”, em diu. “Somos un país raro.” Per conjurar la sort, procurant no ser un mal educat, li comento la qüestió dels segrestos. “Esa propaganda amarillesca nos hace daño. De día es difícil que te atraquen”, i m’aconsella que, abans de pujar a un taxi, miri la pinta que fa el conductor. “Así ya lo ves”.
Els taxis verds es divideixen en tres tipus: els que duen a la matrícula una ela de Libre, que volten per on volen, els que hi porten una essa de Sitio, que tenen parada fixa, i els que, com el seu, porten una matrícula normal, de turisme. Són els taxistes irregulars. Els taxistes irregulars tenen associacions, com els Meteoro o els Grupo 4. M’ensenya el seu carnet de taxista irregular, amb la seva foto. És el número 8611 dels “Taxistas panteras”. “Somos más de catorce mil”, m’assegura.
Que sempre ens haguem de mirar les coses des del nostre cantó. Parlant, parlant, el taxista m’explica les vegades que l’han atracat a ell. El primer cop, va ser una família amb un nen d’uns vuit anys. El nen era l’esquer. Es fan portar cap a un barri perillós. Pel camí, li donen conversa. A l’hora de pagar, el ratero li pregunta al taxista: “y como te ha ido de asaltos?” Ell li contesta que, gràcies a Déu, no n’ha tingut. “Pues ya te tocó, hijo.”
L’últim cop li van posar la pistola al pit. Va ser a la porta d’un restaurant, a davant dels nassos de la policia. Quan el ratero va haver fugit, el taxista es va anar a queixar als policies, que no havien fet res. Resposta: “No: ahorita nos metemos allí y va a ser un matadero de gente.”
( 18 de desembre del 2004, El Punt )
