Setembre del 2005
Aquests dies, els sorolls arriben a vela si l’aire ens ve de cara. Tot persisteix, la remor del setembre i les seves ventades. L’agost pastós de suor i pell salada d’un dia per altre ha obert les fronteres i ha deixat passar la tramuntanada seca i els cels conseqüents, escombrats i fregats. Moltes piscines encara tenen el motor de neteja en marxa. Remoguda pel vent, l’aigua reflecteixen una xarxa de llums a les parets blanques de les urbanitzacions i els hotels. La claror blava de mar s’aplica com un vernís sobre l’anarquia de construccions i carreteres. Acabat el formigueig desendreçat de les vacances, ara cadascú ja torna a ser tancat a la seva feina, i aquesta solitud dels carrers és com una benedicció.
La llum es concreta, però els sons també. El motor d’un avió arriba a terra com si el tinguessis al teu mateix carrer, la sirena tràgica de l’ambulància travess els carrers amb no pas menys regularitat que els trens, arriba entre aquestes parets amb una nitidesa eixordadora. La fressa d’una obra ratlla l’aire metàl·lic. El gos, més que bordar, sembla que apedregui. Es presenten un per un, físics com cireres, olives o raïms, els batalls del campanar. Més molestes que mai, les mosques de setembre es posen entre els cabells.
És el final de la dispersió. El mes de les ombres concretes. Potser perquè després de l’estiu sec la fulla ja ha perdut el greix, l’ombra dels arbres s’ha tornat àgil, meticulosa, i cada arbre ofereix a l’oïda un murmuri de refrecs diferents. Setembre remou el sostre de l’envalat de l’estiu, abans de desmantellament. Tenim el plàtan, que ja ha començat a perdre les primeres fulles, i que és el rei de l’acartronament. Com un buròcrata desficiós, no para de remenar paperassa. Amb les boles penjades igual que pèndols pesats, les fulles com mans de pell resseca, se sent de tant en tant trencar-se una fulla i caure a terra gairebé a plom. D’altres ja pengen com peces d’un mòbil. El cas de la mèlia, oberta i generosa, que, diferent del plàtan, manté al sobre de les petites fulles una lluentor aqüàtica, fa al vent un raig de so sedós, com la remoreta d’una font sense esquitxos. La morera, amb la copa pesada i encara opaca, té la fulla més jove que el plàtan, amb una lluentor platejada, i es manté ferma a les branques, clavada, i no es pot refregar. El xiprer es balanceja com un sempredret, dubitatiu, reflexionant, monacal. La figuera també ha començat a sentir la petrificació, i el verd de les fulles enormes s’ha anat assecant. Les coll de dama que no s’han collit hi pengen podrides. Les altres, verd tendre, comencen a agafar el to. El presseguer té l’orella caiguda. El nisprer, amb unes fulles com pètals de flor, però d’un verd negre a l’anvers i gris al revers, un verd que de verd només en té el nom, gruixut, tèxtil, resisteix quiet. Les fulles dels cítrics tremolen. L’alzina, noble, romànica, impassible, no diu gaire res. Les agulles dels pins, és clar, tampoc aturen el vent; i, com a molt, aconsegueixen el balanceig de les branques més externes. L’ullastre fa igual, arrissant-se com una mar de fulles petites.
Cada arbre fa com un tros de mar, el vent fa onejar una llum diferent en cada capçada. A terra, hi ha un subratllat d’ombres.
