Rodin
He anat a veure l’exposició Rodin i la revolució de l’escultura al Caixafòrum. L’home del nas trencat i L’edat de bronze, peces de joventut de la primera sala, ja m’han deixat parat de com Rodin podia fer el que li vingués de gust amb la matèria. Convertir el marbre en una massa d’aigua, farina, llevat i sal, o el bronze en un líquid que raja. Passar al marbre la duresa i la brillantor de la neu glaçada o transfondre al bronze la delicadesa de la seda molla. A La caiguda d’un àngel, a les cames suspeses de l’àngel, el marbre té el pes just de la carn inerta.
Les figures emergeixen d’una cera fosa. “Un art viu no reprodueix el passat,” va escriure Rodin, “el continua.” I el continua tormentadament. A La centaura, el cos de la dona es tira endavant per escapar-se de la seva altra meitat de cavall. La metamorfosi, el part, es produeix davant nostre. No sé si aquest centaure surt de l’infern dantesc: segurament. L’exposició mostra el projecte de La porta de l’infern, la cantera d’on Rodin van anar traient peces tan cèlebres com el Pensador que presideix la portalada, i que en realitat és el propi Dante, l’artista. A la porta, els esperits dels pecadors són arrossegats per la bufera infernal. L’esperit és la matèria; l’esperit tormentat.
Rodin és un escultor molt concorregut, i ja en vida va tenir un gran èxit, però aquestes escultures només són amables si ens les mirem des de lluny. El bes no té res de plàcid o de beatífic. És el bronze crispat d’un bes impossible. A L’etern ídol, l’home, com un pres lligat amb les mans a l’esquena, intenta acostar-se a la dona. El cap del dolor: amb el títol ja fem. Damnades, les escultures s’alliberen del pes de la matèria, però soporten, totes, el pes i la violència d’una càrrega passional que materialment les aixafa. La Cariàtide caiguda duent la seva pedra ha de continuar aguantant aquesta pedra. A Sóc bella l’home carrega el pes d’una dona en posició fetal. És sota el pes de la gana que Ugolino, afeblit i pietós, devorarà els seus propis fills. Són escultures tretes de l’infern de darrere la porta – el forn on van coure’s.
Un punt i a part és el monument a Balzac. Rodin va dir: “El resultat de tota la meva vida!” Potser perquè finalment destapava el poder monstruós de la creació. “És Jesucrist caminant pel desert”, va dir-ne, també. Davant d’això, més val contemplar i callar, admirats i una mica esporuguits.
Rodin va veure que la perfecció era una de les barreres que l’artista ha de superar. Aviat està dit. L’autèntica perfecció no depèn totalment de l’home; ha de travessar, passar per l’atzar; però, com suportar-ne l’efecte devastador? Mutilacions, figures amputades, peces com El tors, en què l’escultura surt de la terracotta o el bronze i es queda a mig camí.
El pretext de l’exposició és veure de quina manera Rodin va revolucionar el món de l’escultura. Només per contemplar-hi La mediterrània de Mallol, la Deessa de Clarà o L’home que camina de Giacometti la visita ja val la pena. Però també és molt aconsellable, per complementar-la, veure al mateix Caixafòrum una retrospectiva sobre Giuseppe Penone, molt tardoral, amb el tema de la metamorfosi també ben present. Rodin treia les formes de la matèria, les seves figures se n’alliberaven. Un segle després, Penone es troba havent de fer el procés a la inversa. Avui l’escultor ha de restituir, tornar-li la forma a la matèria. D’un tauló m’esculpeix un arbre, d’un tros de roca n’esculpeix una pedra de riu.
( 11 de novembre del 2004, El Punt )
