Simenon i els catalans
Els estius són simenonians, tenen aquesta transcendència descordada, de treure teranyines. Torno de l’agost amb algun Simenon llegit i aquest esplèndid llibre que relaciona Simenon amb la nostra cultura, Simenon i la connexió catalana, de Xavier Pla.
Vaig parlar-ne amb l’autor en un cafè de la plaça de la Independència de Girona. «El teu llibre és de molt bon llegir, sembla que estigui escrit des de l’agraïment.» «Algú em va dir que aquest llibre afavoria l’autoestima. Potser sí. És un llibre no acadèmic, de lectures personals, on Simenon és el MacGuffin, perquè jo parlo de tot d’altres coses.» «És un retrat impressionant de tota una època, dóna el to del que va ser el franquisme en la cultura, però també té un aire detectivesc, Canyameres sembla un personatge simenonià…» «És el primer que dic al llibre, que en els grans projectes fallits hi ha una bellesa. La bellesa del fracàs és una de les constants de Simenon. Aquests personatges que ho tenen tot i que no saps per què i una nit agafen el tren i se’n van. Ferran Canyameres, per mi, és un emblema d’això. S’hauria pogut fer milionari editant Simenon i no se’n fa; hauria pogut ser un gran poeta i no n’és; hauria pogut ser un novel·lista, i no. I, finalment, ha acabat passant a l’oblit.» «Potser Simenon va adonar-se’n, d’això?» «El que va passar és molt curiós. Canyameres, l’any 40, està a l’exili. França està ocupada; Catalunya, derrotada; tothom, dispersat; amb els nazis bombardejant el poble on és… I, als vespres, a la vora del foc, Canyameres es posa a llegir Simenon. En tres mesos, llegeix cent simenons. I, al final, diu: el vull conèixer, i l’escriu. I Simenon li diu: vingui. I Canyameres ha d’anar a la Comandatura nazi del poble per poder agafar els trens, i a la Comandatura del Departament, i després es passa tres dies a casa de Simenon. Simenon el convida a sopar, parlen, i l’endemà ja té un contracte en exclusiva per totes les obres, en català i en castellà. És fantàstic, això!» «I després hi ha la presència de Josep Pla, que has estudiat en altres llibres. Pla produeix, aquí, a un ritme simenonià, una literatura igual de desafectada i antipedant…» «Sí, hi ha una manera d’entendre la literatura, antipedant, antiretòrica… Pla és amb en Sentís a Marsella, refugiat, i llegeix Simenon. I fa com Canyamares, diu: me’n vaig a conèixe’l, com un acte reflex. I se’n va a Ile de Porquerolles i se’l troba allà, jugant a petanca amb una sèrie de gent, i, mentre juguen a la petanca, comencen a parlar. Ho explica en un article magistral. Però al cap de tres anys fa un altre article, on la versió és diferent. I després encara en vaig trobar un altre que tots dos són al mateix hotel, fa fred, i a la vora de la llar de foc, mentre Simenon obre el correu, Pla li va fent preguntes.» «En tot cas, l’afinitat amb Simenon és claríssima.» «Hi ha una cosa generacional, i també de cultura. A Madrid no coneixen Simenon i a Catalunya sí. És molt fort. L’any 1932, Esquerra ja en parla a Mirador. Tasis, Gasch, tots tenen simenonitis. I la simenonitis es trasllada a Destino: Luján, Pla, Sagarra… Simenon té una manera de fer que aquí s’entén. Reflexionar sobre els grans temes de l’existència a partir de la cosa quotidiana. Eren una gent que creia en la cultura, però cultura sense restriccions, anava a la boxa, anava al Folies Bergère…»
( 4 de setembre del 2007, El Punt )
