Crist amb crispetes
Els responsables del multicines han enganxat un foli imprès que adverteix: “Pel·lícula en arameu i en llatí subtitulada en castellà.” “La pasión de Cristo” es projecta a la sala u, la més gran del cine.
La fila de la taquilla és una mica indefinida. Hi ha uns adolescents que la deixen i s’hi tornen a posar. S’empenyen a davant de la finestreta. “Què fem?”, pregunta una noia amb pantalons de cintura baixa. “”La pasión de Cristo” o “Cuando menos te lo esperas?” ”Entrem a La pasión”, diu un noi. ”Entrem a “Peter Pan””, proposa un altre. ”La pasión!”, ordena el noi d’abans, intransigent. ”No ratllarà?”, pregunta la noia. Impàvida, la caixera els ven les entrades. “Val el carnet jove?”
La sala es queda a les fosques. Els trailers. “Troya”, amb Brat Pitt. “Van Helsing”; home llop, Frankenstein i Comte Dràcula en una mateixa pel·lícula (del director de “La momia”).
Entra un grupet de senyores d’uns cinquanta anys, amb algun home entremig. Ocupen mitja filera de butaques. Comença la pel·lícula. La gent obre les bossetes de plàstic de caramels. Vasos d’un litre de Coca-Cola. Enormes cartrons de crispetes. La passió als multicines.
“La pasión” arrenca amb un versicle d’Isaies traduït al castellà. Però després, com deia el paper, els jueus parlen en arameu i els romans en llatí. És una pel·lícula realista. Per això no l’han filmada en anglès. Les escenes fortes que han fet parlar i escriure tant i que han fet triomfar la pel·lícula, també es justifiquen així: realisme descarnat. I, en canvi, de seguida comencen les imatges filtrades en verd, en blau, els decorats en la pura tradició del cartró pedra, les escenes pomposes a càmara lenta, els centenars de flash-backs, els milers de mirades d’estampeta, reiteratives i insistents.
Un noi s’ho ha pres a broma i repeteix frases en arameu. Una senyora del grup llegeix pels altres els subtitulats. Narrativament, la pel·lícula és un galimaties. Però, com que la història ja se sap, no hi ha problema. Ni el subtitulat calia. Uns senyora del grup avança l’argument: “Ahora le da un beso! Judas! Judas, ves?”
La pel·lícula es comença a posar dura amb la flagel·lació. “Que animales!”, remuga algú. Una bella carnisseria. Gore absolut. “Ah, aquesta és la verge Maria!”, es desperta una noia del grup d’adolescents. La pantalla és un bassal de sang, però el públic ho aguanta bé. Les crispetes sonen i crispen. Si vas al cine i la religió no forma part de la teva vida, això no passa de ser una pel·lícula de sang i fetge. Una mica passada de voltes, potser. El soldat romà dolent posa a Jesús la corona d’espines i un espectador diu: “Que cabrón!”
“Que béstia! Que béstia!”, repeteix, ara, la noia. Ha començat el via crucis. No defrauda. Una salvatjada. “S’ha passat!”, diu una senyora, “S’ha passat!” No s’arriba a veure el clau enfonsant-se al palmell, però el so de la carn travessada i els ossos trencats és amplificat i en dolby sorround. Un corb picoteja l’ull d’un crucificat. L’ull es rebenta. Sí senyor. Un sadisme blasfem. Una barrabassada. Però per això som aquí. És això, que omple el cine. No farem com aquests turistes estrangers que s’apunten a veure una cursa de braus, que criden i animen el torero i després, quan veuen com ha acabat tot, escridassen el guia, indignats: “pobre toro! Salvajes!”
La gent surt del cine callada. Signes dels temps. La pel·lícula és per majors de divuit anys. Hi ha uns quants matrimonis amb nens d’uns deu anys.
( 10 d’abril del 2004, El Punt )
