Matí litúrgic a Dublín
Ni jo mateix sé gaire com, diumenge passat, era a Dublín, no tenia res a fer i vaig decidir voltar esglésies. La Christ Church Cathedral i la St. Patrick’s Cathedral, però, estaven corcades de turistes. Gent fa gent: pagues perquè els altres passerells et confirmin que la pica baptismal mereix els cinc euros de l’entrada i el temps que hi perds. Qualsevol diria que hi ha un gran interès pels capitells gòtics o les tombes dels bisbes: l’únic interès és amortitzar l’entrada.
Vaig anar a parar a St. Audoen’s, tan plena que els últims feligresos s’havien quedat sense reclinatori i havien d’agenollar-se a terra. La missa era en polonès. Irlanda, el país de l’emigració, avui es planteja regularitzacions d’immigrants sense papers. A l’entrada hi havia anuncis en polonès, músics, habitacions. Un avi amb corbata i un pin del trèvol esperava la missa de les onze, en llatí i segons l’antic ritu, que el Papa ara permet. «Em recorda quan era petit», va dir-me.
Vaig emigrar. St. Augustine estava plena. Ja es donaven la mà. Vaig encaixar amb un senyor de l’última fila.
A St. Catherine, un home despenjava un anunci vermell de la porta que deia: «Aquesta nit no hi ha bingo.» Vaig felicitar mentalment el bromista i vaig entrar. Hi havia una gran pantalla de vídeo a cada costat de l’altar i, a dalt, un micro de peu, una guitarra acústica i una d’elèctrica, una bateria i un orgue electrònic davant de la creu. Era una església protestant. Perfecte: et plantes a Irlanda i acabes fent cap a una església protestant. Moqueta blava a terra, cadires acotxades, sacerdot amb micròfon sense fil, faristol de metacrilat. L’ambient era distès, els nens pintaven papers. Van sortir els músics. Les pantalles anaven donant la lletra de les cançons, com un karaoke. No era pas música lenta, els feligresos ballaven amb els braços en creu i picaven de mans. Un parell de files davant meu, una noia amb un vestit vermell semitransparent –roba interior negra– em va recordar Sant Antoni.
Quan van fer fora els nens, ja vaig suposar que allò es complicaria. El sacerdot va fer sortir una dona del públic. Es deia Louise i se li estava morint el pare d’un càncer. Van sortir quatre dones a confortar-la. Li van posar la mà a l’esquena. Louise plorava i plorava. A fora, se sentien els nens. Tots vam resar per la Louise.
Hi va haver més cançons, i vaig entendre que allò del bingo no era cap broma. Els polonesos s’agenollen, els avis dublinesos senten la missa en llatí, els altres es donen la mà. Res de comparable amb aquell predicador anant d’una banda a l’altra: «Per Déu tots som herois. Tu ets un heroi, John. Tu ets un heroi, George. I tu, Bill!» Va donar un bitllet de cinc euros a una senyora de la tercera fila: «Queda-te’l. Així de generós és Déu.» La senyora es va posar el bitllet a la butxaca. Un parell de nois van explicar experiències edificants. Era una comunió a través del sentiment extremat, intens, d’històries concretes. El predicador va comentar un passatge bíblic i després va dir que parléssim els uns amb els altres. Una senyora molt expansiva em va començar a fer preguntes. Vaig contraatacar i vaig saber que estava envoltat d’americans, anglesos, zimbabuesos, sud-africans. Ve’t aquí la necessitat de confortar-se mútuament, en terra estrangera i alliberada. Quan li vaig dir que escrivia, la cara va resplendir-li, em va contestar que ella també, i va convidar-me a dinar. Va ser quan vaig decidir evaporar-me, en favor d’una Guinness.
( 12 de setembre del 2007, El Punt )
