L’amistat a sota les pedres
Em va trucar un amic i em va dir: “en Joan, aquell taxista que et vaig presentar una vegada… L’hem perdut… No tenia ni quaranta anys… Ha estat fulminant. Ara recopilo fotografies seves que tinc a l’ordinador, per fer-ne un àlbum. Això em distreu… Els nostres pares ja es coneixien. Regalaré l’àlbum als amics… Amb l’enterrament he recuperat amistats que feia anys que no veia.”
De retruc, també era el meu cas. Feia més de mig any que no tenia notícies del meu amic de dol. Ara havia sentit la necessitat de trucar-me i ho havia fet. Vaig pensar que l’amistat és poca cosa més i gens de cosa menys que una presència.
Aquest estiu he llegit Dickens. Cada vegada que obria el llibre, allò era un bany de bona gent. Als escrits de Dickens l’amistat és explícita i desbordant. Però d’amor, d’amistat, de companyia – com d’odi, d’enemistat, de solitud -, no només en tenim a la nostra disposició en determinats llibres. Hi ha determinades pintures, especialment retrats, i músiques, paisatges, i animals, de la meva gossa al peix de l’estany o a l’ocell invisible, i hi ha els mateixos morts que arrosseguem amb nosaltres.
Feia més de mig any que no tenia notícies del meu amic de dol, i estic per dir que l’amor, sempre, millor com més subterrani. Fa vent. El cel és net. El pes de tanta fruita sembla que ancori el mandariner. I això ens regala la vista, d’acord. Però són les arrels, la xarxa de protecció, les que treballen. Tan amagadament, que ni sabem fins on arriben.
També no fa gaire, en un dinar laboral, em va tocar seure al costat d’un antic company d’escola. Vint anys sense veure’l, aquest – vint anys, la xifra encara m’impressiona, i entenc que això farà somriure als grans, però què hi farem, si la sorpresa d’haver viscut en pròpia pell el pas del temps és tan pueril com inevitable, i sospito que recurrent: potser per prudència, no havíem previst arribar fins on som.
El cas és que no l’hauria conegut si no se m’hagués presentat. El meu antic company de classe havia perdut fins a l’últim cabell. També duia ulleres, i anava vestit segons el seu ofici, director d’oficina bancària. Amb una mica de sort, l’hauria confós amb el seu pare. A classe havíem estat indiferents l’un envers l’altre, però així i tot vam poder reconstruir com se’ns feien de llargues les hores que passàvem al pati, al migdia, perquè ens quedàvem a dinar al menjador de l’escola; vam reconstruir les vegades que ens escapàvem i travessàvem el poble per sota els carrers, seguint la riera coberta, fins a mar; i les vegades que havíem estat l’un a casa de l’altre. Jo recordava detalls de casa seva. “Tens raó que hi havia un test vermell. El va trencar un meu nebot.” Vam recordar el millor mestre que vam tenir, un mestre d’abans de la guerra, i vam considerar tot el bé que ens havia fet ensopegar-lo, i va ser el millor homenatge que se li pugui fer a un mestre, el que se li fa al cap dels anys. Després va explicar-me que s’havia casat i havia tingut dos fills amb una companya de classe. També la vaig recordar, encara en forma de nena – no era l’únic, ell, que se la mirava.
Vaig sortir del dinar convençut de la conveniència de ser molt prolífic en amics i coneguts. Al cap dels anys, se t’han convertit en una mena de rebost de tu mateix, i encara més si els has deixat de veure. Van pel món plens de peces del nostre trencaclosques orgànic.
( 1 d’octubre del 2005, El Punt )
