Arrenqueu
L’àngel viu al cel i el dimoni a l’infern, i tot va com una seda mentre no es barregen. És quan som qüestionats, que hauríem de ser uns pollins de raça i no dubtar. Però els dubtes claven unes coces que et mous o t’estaborneixen.
Fa més de quinze anys que no vaig al dentista. Diuen que no hi ha cap dolor com el mal de queixal, i m’ho crec: m’havia de fer molt de mal, l’últim cop, per acabar-hi anant. Vaig resistir el setge durant una setmana d’exercicis espirituals, relativitzant al llit, sense poder dormir, totes les vanitats del món, mentre el dolor se m’expandia cap a l’orella i altres parts de la boca que en principi no tenien res a veure amb la peça afectada. Em vaig regirar i regirar de mal, fins que no vaig poder més i em vaig rendir. Estava fent el segon curs de carrera. Vaig agafar un autobús, sol i claudicat.
Sembla que entre el dolor físic i dolor imaginatiu hagi de guanyar sempre el dolor físic, però no està tan clar. La maquinària obsessiva havia començat a treballar-me, de manera que durant el viatge el mal de queixal va tornar a ser substituït pel mal imaginatiu, que va convertir-se en realitat quan vaig tenir a davant l’instrumental odontològic: el petit garfi d’acer, que va fer-me pensar en els penjadors de carn de les carnisseries; el xerric de la trepadora; l’aspiradoret que et deixa sense saliva ni alè; tot a l’entorn del poltre de tortura. Unes noies amb bata blanca van fer-m’hi estirar. Recordo que es miraven entre elles, tot divertides. I també recordo que en un moment donat van canviar sobtadament de cara, perquè de cop van tenir por que em desmaiés. Van prémer un botó, el peu de la butaca es va aixecar i vaig quedar lleugerament inclinat de cap per avall. Vaig recuperar el color de la cara. Van dir-me: “com ho farem?” Vaig contestar: “Arrenqueu”. I no sé si van actuar del tot professionalment, però sí que sé que no s’hi van pensar dos cops. I ara tinc un buit allà on hauria de tenir-hi un queixal. I ni em sap gens de greu, ni em fa gens de mal. I més m’estimaria que els pròxims queixals m’anessin caient en silenci i totalment resignats, que no pas que em demanin auxili. Se’m deterioraran, naturalment; ja tinc alguna càries superficial, m’he descobert fins i tot una cova petita que visito sovint amb la llengua i que és una part íntima i estimada de la meva persona. Tinc els queixals molt sensibles, haig de vigilar sempre que no els toquin l’alcohol o els sorbets de llimona. Amb la fruita és fatal, els cítrics em martiritzen.
Però sobrevisc perquè no he dubtat més. D’ençà d’aquella vista, el concepte “dentista” s’ha trobat sempre amb respostes del tipus “no t’entenc” o “sento ploure”. No n’hi ha. No existeixen. Potser ho pagaré i potser no. Si mai hi torno, serà a punta de pistola o de mal de queixal. Amb una mica de sort, llavors, ja podré demanar que m’arranquin no un queixal, sinó, posats a fer, un parell de dotzenes, i saltar directament a la dentadura postissa insensible. Un dentista? Què mana? Igual que per tanta gent no existeixen l’alcohol, els iogurts de préssec, els preservatius o l’illa de Nukutavake. Igual que per tanta gent no existeixen els tramvies, les altres dones, Catalunya o el càncer de pulmó. No negaré que cada amputació que ens fem d’una paraula ens encongeix. Però tampoc voldria desconèixer el desconeixement. Total, vaig renunciar a molt més, vaig deixar d’existir jo mateix molt més, fa quinze anys, quan em van arrencar aquell queixal.
( 17 d’octubre del 2005, El Punt )
