Fantasmes

A les quatre de la matinada, després d’una festa entre desconeguts, una noia baixa al metro de Nova York per tornar a casa. Els passadissos són buits, silenciosos i sobreil·luminats. Passa per davant d’un home descabellat que, recolzat a la paret, la segueix amb la mirada. La noia accelera el pas perquè va sola. Al cap de poc, sent, darrere seu, uns crits de pànic. Retrocedeix i veu que l’home està escanyant una dona.

L’assassí era un dement. Quan, en els interrogatoris, se li pregunta per què va escanyar aquella dona i en canvi va respectar la noia que l’havia precedida, contesta que la noia anava acompanyada. Acompanyada? Sí, acompanyada d’un jove que l’hauria protegit.

Aquesta és una història de fantasmes actuals –ara en diem llegendes urbanes–, de la mena del fantasma autoestopista que puges al cotxe, et demana que no corris i, passat el revolt perillós, s’esvaeix. Però els fantasmes amb pedigrí són anglosaxons, amb mansió pròpia i arbre genealògic –si no seus, dels seus senyors–, i amb una bona tradició literària al darrere, ben treballats per la imaginació. Instal·lats en una casa victoriana, entre la boira i el vent udolant, amb una vintena de xemeneies, estores vermelles, quadres d’avantpassats a l’escala i molta fusta. El parquet grinyola sota els peus. Quan passeu per davant d’una vitrina, el servei de porcellana tremola, i un centenar de copes de cristall dringuegen dins. Molt seria que, en aquest planter, no hi hagués algun fantasma.

Al vespre, davant de la llar encesa, Barry m’insisteix tant que ell no creu en fantasmes, que no em convenç. Si vull saber res dels fantasmes, em diu, haig de parlar amb el jardiner, que treballa en aquesta mansió des de molt abans de la mort dels senyors. A algú no li agraden, les històries de fantasmes? Contenen la barreja de fascinació i temor que qualsevol nova presència ens inspira, fantasmal o no, a més de la intimitat que sempre envolta un secret, un privilegi. Donada la possibilitat, qui es negaria a tenir la certesa d’haver vist un fantasma?

Trobo el jardiner a la vora del llac. El fantasma que corre per les habitacions de dalt de la casa, m’explica, és el de Miss Warby, una criada vella i baixeta, amb els cabells blancs lligats en un monyo, sempre acompanyada d’un gosset blanc. Lady Langhorne, la mestressa de la casa, era cega. Miss Warby era forastera. Quan va morir-se, la seva família no en va voler saber res, i menys encara pagar el trasllat de les despulles. Van haver-la d’incinerar. El jardiner m’assenyala on van llençar les cendres, al peu d’un gran roure. L’entorn d’aquest roure no és la part més ben atesa del jardí, precisament. La senyora de la casa no va agafar una altra minyona. Teddy, el jardiner, es pregunta si és que potser no la necessitava.

El fantasma va començar-se a aparèixer després de la mort de Lady Langhorne. És un fantasma passiu, res de portes que s’obren, res d’estirar la roba dels convidats o d’apagar o d’encendre llums o ordinadors. No, i qui sap si això no el fa més espantós. Miss Warby s’apareix asseguda en un llit de qualsevol habitació de dalt, amb el gosset als peus, com esperant que se li encomani feina. No diu res, s’està allà amb les mans a la falda i la mirada perduda. Només el gosset blanc s’inquieta quan intueix la nostra presència, ens borda i ensenya les dents: se sap de sempre que els animals tenen un sisè sentit per detectar presències sobrenaturals.

( 18 de setembre del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant