Guinovart al seu taller
“Quan pintes, els motius es converteixen en uns altres. És tremenda la pintura, perquè el que mana és el procés. T’aixeques amb una idea i una illusió, però després tot es pot modificar.” Per això mateix, doncs, té sentit una visita al taller del pintor Guinovart, un artista de treball permanent, d’obra continuada i magmàtica. Està instal·lat en una mena de barraca de color verd tropical, a davant de la casa blanca, antiga i de portes blaves on viu el pintor, a can Roca, Castelldefels, mirant a mar, en un turonet en ple procés de conversió al ciment.
Em sorprèn, dels pintors, que no treballin a la llum natural i canviant. Les finestres del taller estan cobertes per una làmina de plàstic blanc, mínimament translúcid. A migdia, que és quan hi entrem, Guinovart ha d’encendre el llum. Té una ràdio connectada a la làmpara, i també s’encén. Llum i notícies: la seva pintura està lligada de manera explícita als conflictes dels nostres temps. Un dels quadres que té a mig fer és un encàrrec sobre els atemptats a Madrid d’ara farà un any. “També és terrorisme la gent que es fot de gana”, em comenta, sense apagar la ràdio, mentre seiem en uns tamburets. “Un altre món és possible? En dubto molt. Fa 20 o 50 anys podíem creure en la ideologia, però ara ja sabem que el que falla no són les idees, sinó l’home. Quan l’home té poder, canvia. Aquest és el problema. L’obrer que s’ha emancipat i ha fet calés, el nou ric, és terrible. En canvi, en una situació d’haver de lluitar, era un tio collonut. El que ja té un estatus no vol que es modifiqui res. Mira què està passant amb ERC.”
Josep Guinovart té 77 anys, va vestit de negre de dalt a baix i camina una mica ranquejant, però parla i es mou amb la concreció i l’energia d’un home de quaranta. El taller no és gaire gran. Hi ha un parell de taules de cavallets al mig, i dotzenes de quadres de totes les mides recolzats a les parets, de cara i d’esquena, a terra, a sobre les taules o disposats com llibres en estanteries. Pots, pinzells i taques de pintura pertot, que contrasten amb la pulcritud del seu vestit. El color predominant dels quadres és el de la terra, dels camps d’Agramunt. Entremig hi esclata, de tant en tant, la força d’una figura o d’una taca de color viu.
De vegades, entre aquests colors terrosos s’hi obre una clariana de llum. És el cas d’una gran pintura, un cel marró en tres plafons de fusta, que ocupa una paret del taller. “Aquest se l’emporten dilluns, cap a Arco, a Madrid.” Que Guinovart ha viatjat, també es veu als colors de les seves pintures. A fora, al jardí, hi ha uns plataners neulits pel fred dels últims dies. Aquesta setmana el pintor serà a Sofia, on s’inaugura una antològica que va dels cinquantes fins a l’actualitat. L’organitza el Ministeri d’Asuntos Exteriores, ha passat per Txecoslovàquia i, després de Bulgària, anirà cap a Polònia. Finalment, la podrem veure a Girona. A Barcelona, mentrestant, a la galeria Tinta Invisible (carrer Lleó, 6), hi té penjada una petita col·lecció de litografies.
El taller d’un artista, l’obra que va fent, l’estat d’inconcreció. “En fi, tot és un caos. La vida i l’obra. El pintor, el poeta, el fet creatiu està dins d’una pràctica on realment totes les contradiccions humanes surten. Però a partir del caos es poden fer coses,” em diu, i jo penso que sí, i que s’ha d’estar molt despert i molt atent, en aquesta obra o en aquest viatge, de no vigilar en excés, si no ens volem perdre el camí.
( 7 de febrer del 2005, El Punt )
