L’art de fer testaments
A ca la vídua, de tant en tant, la fotografia del fill desheretat es despenja d’entre les dels altres fills i cau a terra. El dia que van desnonar el fill, el retrat va aparèixer, misteriosament, al final del passadís. A mitjanit, la vídua es desperta. Sent uns copets a la fusta del capçal de llit, com si el difunt piqués des del taüt. “Ara té remordiments”, em diu aquesta senyora.
“Desheretar”. Tenim el verb, senyal que es practica. Podem donar la notícia en vida o deixar-la embolicada per quan ja no se’ns pugui agrair. N’hi ha que ho avancen, però la majoria deixen les justificacions per escrit, o se les estalvien. El pare deshereta el fill que li va donar tants disgustos. Deshereta la filla que se’l mirava de gairell. Quina gran possibilitat de venjança que ens dóna, la mort! Quines grans alegries d’ultratomba! Però els vius contraataquen. Una vídua, disgustada perquè la meitat del patrimoni del marit havia anat a parar a una desconeguda: “ja ho tinc tot disposat perquè m’enterrin amb els pares. Que s’ho faci amb aquella. A mi, no em tornarà a veure més.” Un fill desheretat: “el meu germà sempre va ser la nineta dels seus ulls. L’hauria fet ballar a sobre un punxó. He esquinçat les fotografies. No vull que els meus néts sàpiguen res d’aquell home”. Una visita secreta al cementiri. Una escopinada a la làpida.
Els testaments promouen depressions i terrabastalls. Germans que no es parlen, negocis que s’enfonsen, fortunes d’advocats. Una bomba inesperada en la quietud d’una casa plena de vells. Ancians terratinents, vidus que rumien, rumien, fan càbales, calculen segons sistemes minuciosos, imaginatius, perfectament justificats. Com distribuirem el patrimoni? On col·locarem les mines? Aquest meu fill tan treballador. Aquell que es va voler casar amb una harpia. Aquell tan bon jan – massa bon jan.
Home i dona enamorats que fan testament l’un a favor de l’altre. Però, amb els anys, entre moltes altres coses, vénen els fills. I si jo em moro i aquest home se’m casa amb una altra? Els meus esforços, pels fills d’un altre? Un test de confiança.
Hi ha pares previsors que ho lleguen tot als néts. N’hi ha de generosos: “aquesta taula de pi, d’un gran valor sentimental, la va comprar el besavi Andreu. Balla una mica, però es pot restaurar. En sabreu valorar l’usdefruit. Això sense comptar l’herència genètica.”
El testament és una de les possibilitats distintives de la nostra espècie, com també ho és l’art de dur la contrària. “L’animal! Qui ens ho havia de dir!” Les desil·lusions es corresponen amb grans alegries. I els vells que moren sense testar? Vam visitar-lo al llit de l’agonia. “Us enterraré a tots”, ens va dir. No vam caçar la indirecta. No era que no tingués previst de morir-se. Un conco carregat de propietats! L’administració se’n farà càrrec. Ens ha deixat un disgust perdurable.
A l’hora de testar, s’ha de tenir tanta fe com sang freda. De les poques coses – o l’única – que podem tenir encesa una estona, quan ja no hi siguem: el record dels més pròxims – dels nostres possibles hereus. Proporcionar felicitat no dóna el mateix rèdit, en intensitat del record, que deixar sembrada una bona rancúnia.
I, si tenim res, com ens ho fem, per deixar en aquest món un oblid indeleble? La preocupació de fer testament. L’herència que ens tramet des del futur el nostre propi cadàver, del cementiri estant.
( 29 de març del 2005, El Punt )
