El corb que adverteix
En aquest estany d’Annaghmakerig, al sud del comtat fronterer de Monaghan, Irlanda, diu que fa uns anys van negar-s’hi un pare i un fill. Que m’hi banyi, però amb compte, i no m’especifiquen res més. Un estany no té gaire a veure amb el mar, que és el que conec. Amb compte amb què? Què hi ha, sota l’aigua muda i opaca? Remolins? Xucladors?
Quatre pescadors de canya s’estan en silenci entre la vegetació. El bosc de l’altra riba es repeteix a la planxa de sota com una postal. De tant en tant, amb un xop, l’estany s’empassa el plom i l’esquer d’una canya. Surto, m’asseco, em vesteixo i continuo el camí entre turonets i granges. Quilòmetres a peu sense trobar ningú, per carreteretes que més aviat són caminets asfaltats. De tant en tant, un altre estany entre les ondulacions grasses, madures d’aquest verd dels camps i dels arbres. Irlanda és com una illa inundada, entre la mar, sobre els rius i llacs subterranis, sota la pluja que segur que caurà en un o altre moment. Al mig de l’asfalt hi creix molsa, i els gossos i tot semblen de color verd.
Tres s’afegeixen a l’excursió. Aquí, al setembre, les tardes s’acaben molt tard, i aquests tres gossos no tenen res més a fer que acompanyar un desconegut. Em precedeixen contents, remenant la cua. Que fàcilment que es detecta, la felicitat d’un gos. A l’altre costat de les tanques, els xais pasturen indiferents. Les vaques i els cavalls s’acosten a veure’m. Entre aquesta monotomia, uns xais comencen a córrer pel camp emmoquetat, fugint de no sé què. Ara ho veig: un xai ha sortit del camp i el gos més jove li corre a darrere. El xai topa contra la tanca, s’aixeca i, desesperat per tornar al camp, cau a la cuneta. El gos borda sobre la béstia estimbada i en estat de xoc, immòbil i de panxa enlaire. Qui sap què li diu. El xai em mira des de la seva animalitat. És massa gran perquè pugui aixecar-lo.
Camino fins a la pròxima granja, que no serà pas a la vora, a donar la notícia. La primera casa que trobo està abandonada, tota menjada per la vegetació, heures i arbustos, i un tros de teulada enfonsada. Pensant que potser hi haurà algú, m’acosto a la tanca atapeïda de plantes. El que m’hi trobo, però, sobre el pilar folrat de molsa, és la sorpresa d’un corb penjat. Penjat mort. Em tiro enrera. El cadàver d’un corb, lligat per una pota a un cordill, a l’alçada dels meus ulls, girant sinistrament en el buit, de cap per avall, amb les ales mig desplegades, balancejat pel vent.
Arribo a la pròxima granja solitària, toco el timbre i aviso del xai estimbat. En un anglès de per aquí que se’m fa difícil d’entendre, l’home, displicent, en contesta que després ja hi anirà a donar un cop d’ull. Si el xai fos teu, penso, ja hi series. País de pagesos que van a la seva, de conductors que et saluden quan passen amb el cotxe, però la mateixa salutació i somriure són una frontera. Potser per aquesta rudesa, aquesta lentitud en el tracte, penso que m’hi entendria.
Després, quan pregunto a un i altre què era aquell corb, triguen molt a aclarir-m’ho. Ningú no en sap res, tothom sembla estranyat. Ritus pagans, apunta un, i, finalment, una dona gran em diu que es fa per espantar els altres corbs. Però: ja l’entendran, els altres corbs, l’advertència? Tant s’hi val. Comunicar-nos amb els de la nostra espècie ja és prou complicat per encara haver de trencar-nos el cap a l’hora de fer-nos entendre dels animals.
( 2 d’octubre del 2007, El Punt )
