Una visita a Pascal Comelade, a Ceret
Hi ha una casa amb una bandera catalana penjant de la finestra com una llengua morta. A la façana, en ferro forjat, el nom de la finca: Chez nous. Sóc a Ceret, al Vallespir, el poble petit i pictòric dels plàtans grandiosos, oberts per sobre de les teulades. L’aigua baixa per canalets als dos costats dels carrerons. Aquí, l’octubre també ha estat calorós: les fulles dels plàtans encara són tendres i la remor de l’aigua encara refresca.
He vingut a fer un cafè amb el músic Pascal Comelade, que s’ha instal·lat fa uns mesos en una casa del poble. M’ensenya l’estudi subterrani. Amb instruments convencionals i de joguina, Comelade ha donat corda a una música plena de ressonàncies, arrelada a la música popular, de l’envelat a la banda sonora, del tango a la sardana, una música delicada, contenta i nova com una criatura, plena de matisos, de contenció i d’universalisme. La filosofia del plat combinat, el seu últim disc, és com un trencadís gaudinià.
“Escolta”, em diu. “Aquesta música no té res a veure amb el folklorisme, excursionisme, regionalisme. És cultura catalana, políticament llibertària, anarquista, però no de la CNT, ni de la FAI. Els compositors de sardanes utilitzaven una dansa folklòrica per posar-hi una escriptura ultramoderna. Escolta: això, en el marc de la cultura mundial, és únic. És increïble. Aquesta cultura catalana del segle XX és la que m’importa: cinc mil escriptors, un milió de músics… I una vida política potser la més frenètica de tot Europa, i la més vanguardista.”
I parlem de tot això al poble on van fixar-se les noves fronteres del tractat dels Pirineus; aquí on els noms dels carrers no han estat ni traduïts, sinó canviats; el Carrer Vell és la Rue de la République, i el Carrer Nou, on viu Comelade, és la Rue Saint Ferréol. Pel que es veu a les botigues i els restaurants, català, aquí, és sinònim de típic.
“Escolta: aquí és un lloc d’una vida cultural una mica patètica. La població no té res a veure amb la nostra realitat. Què tenen a veure uns jubilats del nord de França, que són la majoria de la gent d’aquí, què tenen a veure amb la nostra cultura, amb la nostra realitat, amb la nostra política. Res de res. És normal. Al final de l’any, per la part catalana, te’n vas a un dos per cent de la realitat cultural.”
Però quin dos per cent, penso, si li comptéssim a ell. Demà el ve a veure el ballarí Cesc Gelabert, per qui prepara la música d’un ballet que s’estrenarà al març. A l’estudi, enllesteix un disc que gravarà aquest hivern amb l’Enric Casassas. També prepara l’acompanyament d’un film de Vigo, a Figueres, l’últim acte del cine Savoy, i una actuació per la Mare de Déu fumadora, a Arenys de Mar…
L’agost passat, Comelade va exposar la seva col·lecció d’instruments de joguina al CCCB. També va tancar la festa major de Gràcia, amb un concert que la gent no hi cabia.
“Escolta,” em diu. “El concert de cloenda de la festa major va ser fantàstic. Ara ja sóc quasi considerat com un músic de Gràcia. Gràcia és el barri de Barcelona més important de la meva vida. Un dels meus primers concerts va ser a Gràcia l’any 85, a la plaça del Sol. A Gràcia vaig trobar tots els meus companys actuals.“
Hi ha una gracienca universal: la Colometa de La Plaça del Diamant. Actualment, aquesta històra de derrota i represa d’una dona i d’un poble es representa al Teatre Borràs, i no cal dir qui hi ha posat la música, ni com li escau.
( 25 d’octubre del 2004, El Punt )
