Records de la comissaria
Una enganxina clavada a la paret, amb un NO, en majúscules: NO a les cues. A dintre de la O, la silueta d’una cua de gent. Al costat de l’enganxina, el ferro d’on algun dia va penjar un dispensador de números. Ara els números els anava donant un funcionari museístic – cabells blancs, ulleres penjades del coll.
La cua per agafar tanda per no haver de fer cua arribava al mig del carrer. La comissaria obria a les nou, però els primers de la fila ja hi eren des de les vuit. Era el tercer cop que jo hi anava. Necessitava el passaport. La primera vegada, se’ls havien acabat las libretitas. “Vuelva usted otro día.” “Quan tindran les llibretes?” “Pues no lo sé.” El segon cop, s’havien acabat els números per agafar tanda. “Vuelva usted mañana, señor.”
Passades les nou, la porta va començar a engolir la cua. Era una cua grisa i resignada, com el dia que feia: abrics, molts cascos de moto penjant dels braços, i bambes als peus. El rebedor era una habitacioneta amb una barra de color blau grisós. A darrere, hi havia el funcionari. A sobre, hi flotava un cartell de plàstic: “Información. Entrega de Documentos”. El cartell estava penjat al sostre amb dues cadenetes. Sobre el cartell, enganxat amb cinta adhesiva entre les cadenetes, hi havia un paperot gargotejat amb bolígraf que deia “Se ruega silencio”. Les lletres, en majúscula, havien estat resseguides amb una línia de subratllador groc que ja havia perdut la fosforescència. També hi havia un foli clavat amb cinta adhesiva a la porta de l’oficina. “El dia 18 de noviembre cerrado por fiesta local.” Érem a 22 de novembre.
Abans de les deu es van acabar els números pel passaport. Els números pel DNI s’havien acabat ja feia mitja hora. La cua es va desfer. Els fumadors van sortir a fora. El temps va relentir, fins i tot uns nens que anaven amb la mare es van quedar quiets. Els mòbils no sonaven. Va començar una letargia de paciència i resignació. Amb el mig somriure dels desenganyats, ens vam entretenir mirant la reacció dels que encara es presentaven a demanar per fer-se el DNI o el passaport, i l’amabilitat condescendent amb què el funcionari els convidava a tornar l’endemà.
“Fot una hora que som aquí!”, va saltar, indignat, el número 7. Hi havia la sospita que una dona havia entrat sense número. “Qui la va parir. Aquesta ha entrat perquè coneixia algú!” El funcionari es feia el sord. La número 14 va dir: “Que venga a las ocho, como todo el mundo!” La tensió va anar creixent, fins que el número 7 va esclatar: “A mi ningú em paga per estar aquí! I en canvi nosaltres sí que paguem per ser atesos! Me cago’n la pu’! Ens tracteu com gossos. Això ni a l’Àfrica!” – va quedar clar que no era el primer cop que es feia el passaport: va quedar clar que havia estat a l’Àfrica.
A les onze menys cinc, va sortir de l’oficina una dona d’uns cinquanta anys, alta i estirada, permamentada i tenyida de ros, amb la roba cenyida, els llavis pintats de lila i unes ulleres daurades. Amb la mateixa veu que cridava els números, va dir al número 10: “Entre y siéntese. Póngase cómodo.” A la sala d’espera van saltar totes les alarmes. Tothom sap a quina hora esmorza els funcionariat. Efectivament, portava l’abric a sota el braç. Va passar amb el cap dret, tan de pressa com va poder, amb un somriure aterroritzat.
El funcionari, de tant en tant, es queixava. “Me da un fastidio este brazo…” “Es el tiempo”, va contestar el número 29. “Mañana me doy de baja…”
Vaig dedicar-me a rumiar sobre l’atàvica solidesa dels tòpics. Si aconseguia entrar aquell matí, encara trigarien dos dies a fer-me el passaport. Hauria de tornar per quarta vegada a la comissaria. Però llavors sortiria d’allà amb un passaport a la butxaca, i amb més ganes de fer-lo servir.
