Passatgers del vol 7036
A la sala d’embarcaments, em fixo en aquesta noia alta, mudada i maquillada com si anés a un casament. Hi ha persona que, quan ha de volar, es posa el millor de l’armari, potser per fer bon efecte quan arribi a lloc, o potser per una rèmora dels temps en què viatjar era un privilegi, i llavors és com trobar-te la senyora Karènina compartint el vagó amb una colla de hoolligans.
Unes cadires més avall d’aquesta noia, passades unes butaques que, per tres euros, et fan un massatge shiatsu a l’esquena, seu un jovenet ros amb unes fotocòpies rebregades a les mans. De tant en tant aixeca la mirada dels papers i dóna un cop d’ull a la pantalla, que anuncia més d’una hora de retard del vol 7036 de Ryanair. Aquest noiet ros –camisa blanca, corbata, pantalons i sabates fosques, i rellotge d’acer de tres esferes– du una targeta penjada al coll que diu: «Patrick Hyde, pilot.» És una targeta groga i blava, els colors de Ryanair. A davant dels genolls, hi té dues maletes. Una és personal, compacta, amb el braç estirat, que ara fa de penjador per a l’americana fosca de l’uniforme –insígnia alada cosida al pit i bandes als punys, daurades com els botons–. L’altra maleta és de cuir negre, gastada, una maleta de treball, rectangular –una caixa negra, podríem dir–. Quina diferència amb els pilots de fa vint anys, que mai hauria imaginat fent temps entre els passatgers, aquella mena de pilots madurs que, des del misteri de la cabina, després de saludar pels altaveus el passatge, es permetien fer broma sobre què passaria si una finestreta s’obrís en ple vol, i acabaven fent un acudit tronat. No. Aquest pilot de baix cost, cabells crespats i vint-i-pocs anys du uns auriculars petits i blancs, no pas per rebre instruccions, sinó connectats a un MP3 marca Nothifixis. Als folis que llegeix, hi diu «Line Training Techniques» (tècniques de vol). Deu haver-se de posar al dia o passar un examen. Què deu escoltar? La música d’ascensor que posen després dels aterratges? De tant en tant, fa un badall. Potser la noia maquillada també és una hostessa.
El pilot dóna un altre cop d’ull a la pantalla, s’ajup de pressa i obre la maleta negra, plena d’objectes difícils d’identificar. A sobre de tot, hi floten un pack de mitja dotzena de pomes verdes, una ampolla d’aigua encetada i un entrepà embolicat amb paper de plata. Corrents, entafora els fulls fotocopiats a la maleta. S’aixeca, es posa l’americana i se’n va al mostrador.
Els passatgers del vol 7036 fem cua. El pilot s’està al marge. Badalla un altre cop. Després es mira la noia mudada, que és a la cua, amb el DNI i la targeta d’embarcament als dits i que, per tant, no és cap hostessa.
Fins a mig vol no torno a veure el pilot, aquesta vegada al començament del passadís, esperant-se a la porta del lavabo. Ni se m’havia acudit que no tinguessin lavabo privat, els pilots. Qui hi deu haver, mentrestant, a la cabina? El pilot automàtic? Quan surt, travessa el passadís i s’asseu en una butaca buida, quina casualitat, just al costat de la noia d’abans. Desembolica l’entrepà i se’l menja. Ella se’l mira un moment i torna els ulls a la revista. Al cap d’una estona, s’encenen els senyals de cordar-se el cinturó. El pilot mira cap a la finestreta. L’avió entra a la zona de turbulències, trontolla i va amunt i avall com en una muntanya russa. Ella continua llegint. Ell badalla. No hi ha res d’excepcional.
( 9 d’octubre del 2007, El Punt )
