Estem bé

Un dia, algú reivindicarà la utilitat dels tòpics perquè s’orientin els principiants. Habitació 321 de l’hotel Mendoza («De Mendoza», us corregirà el recepcionista), Guadalajara, Estat de Jalisco. A la ràdio canten «Y volver, volver, volver, a tus brazos otra vez…». Després fan anuncis de cotxes, anuncis institucionals i, finalment: «Tu cita con los libros en la FIL. La cultura catalana invitada de honor. Tequila Don Julio, orgulloso patrocinador.»

L’hotel Mendoza és un edifici noble. Al costat de la porta, ara hi ha tres banderes: la jalisquenya, la mexicana i l’espanyola. El rebedor, ple de butaques acotxades, el presideix un quadre gros, carregat de volutes daurades que envolten el retrat d’un jove noble de cabells llargs, barret ample i abric de pells, que deu ser el tal De Mendoza. Molta fusta – passadissos i ascensors folrats fins a mitja paret, bigues fines i nues al sostre -, molta pedra vista – pedrera daurada, que és una mena de travertí argilós -, molta moqueta. Hi ha un solàrium i una piscina en actiu, perquè al desembre, aquí, la temperatura es correspon amb el nostre mes d’agost, però amb dos avantatges: de dia et refresques i rehidrates amb cervesa de marca Nochebuena i, de nit, dorms amb flassades, perquè refresca.

Som a tocar del Congrés de l’Estat de Jalisco i del Teatre Degollado, i paret per paret amb l’església de Santa María de Gracia, de mitjan segle XVII. La catedral metropolitana és aquí al costat. A l’hora de l’àngelus, l’hotel s’omple de campanades. Des d’algunes finestres es poden veure, a les dues grans torres de la catedral, els tapatíos – ciutadans de Guadalajara – fent girar a mà les campanes, sense corda.

És l’hotel dels escriptors catalans a la fira del llibre. Surts al passadís i et trobes l’Empar Moliner, amb samarreta vermella sense mànigues: «Escriure sobre aquest hotel seria massa fàcil», diu. Passes per davant de l’ascensor i t’hi trobes en Màrius Serra, plenament mexicanitzat, amb jaqueta te xana i ulleres fosques: «Fins a les quatre de la matinada despert, per poder parlar en directe per Catalunya Ràdio.» Baixes l’escala en companyia de la Maria Barbal: «He tingut problemes a l’aeroport. Les maletes deuen ser a l’Uruguai.» Els escriptors esmorzen cap a les nou. Abans, però, ja n’hi ha que circulen: ahir, per exemple, a tres quarts de nou, a la Plaza Fundadores, s’hi podia veure el poeta Joan Margarit assegut en un banc, que prenia notes en un quadern. La plaça, que és força gran, estava deserta. A part del poeta, només hi havia un senyor amb un barret texà, assegut en un banc a l’altra punta, amb les cames obertes, contemplatiu. De tant en tant, passava alguna mare que acompanyava els nens cap a l’escola. Els nens arrossegaven motxilles amb rodes. També se m’hi podia veure a mi, mig d’amagat, prenent notes sobre el poeta que prenia notes.

L’esmorzar és de categoria. Al menjador, la concentració de maestros, que és com els mexicans anomenen els escriptors, és espectacular. Junts esmorzen l’Enric Casasses, l’Emili Teixidor, en Narcís Comadira, en Biel Mesquida, la Carme Riera, en Josep Maria Fonalleres… De tant en tant es fa un silenci, i és que ha entrat algú que va arribar ahir al vespre. Però, sobretot, es comenta la jornada anterior, i els rumors que corren: que en Monzó, com en Porcel, finalment no vindrà; o l’aventura d’ahir a la nit d’en Marc Serrats, lletrista i cantant de Xerramequ Tiquismiquis, que, just després d’actuar, va ser detingut per la policia perquè no duia el passaport. Van fer-lo enfilar al cotxe i li van cobrar una mordida de mil pesos (uns setanta euros). Des d’aquí fem arribar a familiars, amics i admiradors que el noi ja s’ha recuperat de l’ensurt i que es troba perfectament.

( 3 de desembre del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant