Un pintor davant el Crucificat


Un pintor davant el Crucificat
, de Zurbarán. Jesús va morint-se a la creu. A sota, el pintor, amb una mà a la paleta i l’altra al pit, rep l’ensenyament. No se sap si la figura del pintor és un autoretrat de Zurbarán. Va vestit com un evangelista i també podria ser Sant Lluc, que diu que va pintar la mare de Déu. És totes dues persones. Els colors de la paleta són els mateixos que li han servit per pintar, pintar-se en aquest quadre hiperreal, on hi ha l’artista, el dolor i el buit. Zurbarán descomunal de grisos marrons, delimitats i austers.

El quadre, del Museu del Prado, ara és al MNAC, dins l’exposició Caravaggio i la pintura realista europea. Hi ha més zurbarans meravellosos, com ara el Bodegó amb plat de fruita i cadernera. Perquè, com diu a una paret de l’exposició, “amb Caravaggio la natura morta va passar a ser un gènere autònom”.

És normal que justament Caravaggio, pintor de flagel·lacions, degollacions i decapitacions, descobrís la potència de les natures mortes. Un tema menor, que diuen els savis. Sí home, menor. Tenim la realitat íntima, més o menys accessible, i la realitat exterior i concreta, que també és més o menys accessible. La resta és xerrameca encantadora. O és una impressió que tinc: l’exposició està plena de pintures fracassades dels imitadors de Caravaggio, que van confondre els “grans temes” amb els “gran quadres”. Si aquests pintors haguessin parlat una mica de si mateixos, per comptes de deixar-se entabanar pels grans temes o els grans clients, els resultats haurien anat d’una manera molt diferent. Si haguessin estat realistes. Però parlar amb franquesa d’un mateix té el perill de no agradar-se. La retòrica és una variant de la covardia.

La Flagel·lació de Caravaggio, que es troba tot just entrant a l’exposició, la presideix tota. La concreció dolorosa i externa del Noi mossegat per un llangardaix o de L’arrencaqueixals és transportada en aquest quadre als terrenys basardosos de l’ànima. El dolor il·lumina el temple fosc de l’ànima. Jo entenc que el tenebrisme anava d’això. Hi havia dues possibilitats: l’opacitat o el dolor. Caravaggio disparava amb flaix, va deixar-nos instantànies d’una realitat íntima, representada en aquest quadre a través de la flagel·lació de Crist abans de ser crucificat. La carn de Jesús és pàl·lida i pesada en comparació amb la dels botxins, homes musculats per l’ofici. Hi ha una concentració interior del patiment, com si la víctima hagués abandonat el cos a mans dels torturadors. Corrin a veure aquest quadre.

Caravaggio no va arribar a fer els quaranta anys. Hi ha llibres i pel·lícules que expliquen la mala vida que va dur. Prostíbuls, baralles, duels, malària, ni així s’explica que sabés comunicar una saviesa a què arribem molt excepcionalment, en moments concretíssims i de seguida oblidats, o bé a partir d’una edat que aquesta saviesa ja ens és poc menys que inútil. Tampoc s’explica per xamba, el coneixement. Un bon quadre és un mirall, i aquesta màgia ni es dóna ni es regala. És igual. Només demanem a l’artista que ens parli d’allò que sap: que sàpiga i sàpiga dir-ho.

Se sol remarcar que la pintura de Caravaggio és d’una gran violència, però em sembla que en el fons no ho és tant. La violència és l’excusa. El que Caravaggio ens descobreix és la dignitat dels adolorits, que en aquest cas és una dignitat cristiana.

( 18 d’octubre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant