Els enemics

Això és en un establiment qualsevol, dels que s’hi faci cua: posem per cas, una carnisseria. Les clientes estan discutint de futbol. Immediatament que és despatxada, una diu: “A mi m’és igual. M’és ben igual. Tant me fa si és català com si no. Només tinc una debilitat: quan juga el Betis. Llavors m’estimo més que guanyi el Betis.” I surt com un llampec de la botiga, per evitar la rèplica. La porta es tanca, però una clienta contesta igualment: “Doncs jo no. Només faltaria. Jo si juga un català, vull que guanyi el català; i si juga Espanya, jo vull que guanyi Espanya; i si juga Europa, que guanyi Europa. Només faig una excepció, que és quan juga el Madrid, perquè hi ha en Beckam. Però llavors és per bellesa, perquè jo vull que guanyi la bellesa.” “I el Barça què?” pregunta una altra clienta. “El Barça no hi té res a fer, amb en Beckam. Això que diuen que és més que un club… Res! I ho dic jo, que sóc catalana. Tinc seixanta-quatre anys i ja puc parlar clar. Jo em pronuncio, i si haig de dir les coses les dic, que sóc catalana de tota la vida. Augusta Vidal i Riera. Els meus avis tenien indústria tèxtil. Jo sóc catalana. Partidària de la Catalunya gran i de l’Espanya gran. Jo sóc camboniana.” “Què passa, avui?”, hi intervé la dependenta. La que ha preguntat pel Barça arrufa el nas, es dirigeix a la carnissera i, sense mirar l’altra, aixeca la veu i contesta fredament: “Ja li diré, jo, què passa. No poden haver-hi dos galls al mateix galliner.” Tothom queda mut. Per tallar aquest silenci, necessitaríem una ganiveta grosssa com la de la carnissera.

Qui no es fa enemics és perquè no vol. Ja es veu, per l’escena anterior, que l’oportunitat apareix quan menys t’ho esperes. Aquestes dues dones, abans de tornar a entrar a la carnisseria, miraran pels vidres a veure qui hi ha a dintre.
La majoria de cops, l’enemic és circumstancial i no germina. Enemics intensos i efímers: el que, al cine, ha vingut a menjar-se les crispetes a la butaca immediata, lentament i amb la boca oberta; el que, a la platja, engega un transistor i tria la cançó més ensucrada; el que fuma a la taula del costat; el propietari del gosset que us ensuma i ensuma les rodes del cotxe nou; el que ha escrit un article insoportable.

Però els millors enemics són els de trajecte llarg, els companys de viatge. No se sap si ens els creem nosaltres o si són ells que ens han creat, fent-nos un oprovi. De vegades triguem a descobrir-los, però no els podem evitar. Podem, com a molt, oblidar-los. No hi fa res: existeixen, duren, reapareixeran.

No cal tenir pressa. És una inversió a llarg termini, una aposta a risc zero. Poques coses hi ha tan rendibles. No ens podem haver equivocat. Prenguem-nos els motius a crèdit, si cal. Tot és esperar. El moralista censurador feia part d’una xarxa de pederastes, o acaba per caure en el cinisme bé de preu, l’alta expressió de la ganduleria. L’ex que va deixar-nos per l’amant ara resulta que ens troba a faltar. L’home de la calma, dels consells i dels cants a la vida va saltar d’un trentè pis.

La vida gira i regira la truita. Res de venjances, que són la victòria de l’enemic. Amb que existeixi n’hi ha prou.

Tenir enemics fa patir, perquè enemistar-se de debó és enemistar-se amb un mateix. L’enemic efectiu es du a dintre. Ens fem virtuosos de l’enemistat, virtuosos de l’emprenyada amb nosaltres mateixos. De nit maquinem, i el que no mata engreixa. El cas és no anar sol pel món.

( 13 de juny del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant