“A la pàtria infeliç, oh bon xicot, / plany-te de sobreviure.” Leopardi

Amb això del Fòrum, he passat l’estiu sense poder parlar aquí de la traducció que ha fet Narcís Comadira dels “Cants” de Leopardi. Ara que s’ha inaugurat l’exposició “El temps que fuig” ( Espai d’Exposicions dels Serveis Territorials de Cultura de Barcelona, al carrer Muntaner, 221 ), trobo l’excusa per fer una visita a aquest gran poeta i pintor, a l’estudi que té al carrer Pelai, naturalment ple de llibres, pintures i discos, i amb un tresillo per conversar.

“L’exposició m’ha agradat molt”, li dic, i no pas per compliment. És senzilla, elegant, i mereix la visita. Són divuit fragments de Comadira confrontats amb divuit textos de Pla, al voltant del pas del temps. Els textos són curts: quatre ratlles. Els de Pla en llibres oberts, impresos en el vermell de Destino, i els de Comadira en negre, emmarcats i acompanyats, cadascun, de tres dibuixos a llapis del mateix escriptor. “L’he llegit molt, en Pla”, em diu Comadira, “però encara és més important que per culpa de la guerra civil i la postguerra el país va patir un període de retrocès i de congelació, i per tant vaig viure la mateixa vida quotidiana que havia viscut en Pla molt abans; el mes de Maria, la Candelera, això va perdurar ben bé fins a l’any seixanta. I hi ha una cosa d’ambient: la meva infantesa està lligada a un mas que uns amics tenien a Torroella de Montgrí, de manera que a principis dels cinquanta, a l’època que en Pla vivia tancat al mas de Llofriu, jo anava a matar el porc a Ullà.”

També hi ha una continuïtat diguem-ne històrica, i Pla escriu, l’any 70: “Barcelona s’està fent una ciutat enorme i com més va més incòmode, sorollosa, avorrida i desagradable. Com més va, més gran és el nombre de persones que busquen qualsevol ocasió per a donar-se el plaer de marxar-ne”. L’any 98, Comadira en pot constatar el resultat: el “paradís menut de les segones residències i dels restaurants més o menys gastronòmics, atapeïts i cars.” Com també ensenya Leopardi, no hi ha escapada possible.

Però, per mi, la gràcia de la mostra és com posa a la vista, lletra per lletra, la persistència d’una tradició i el diàleg que tota cultura estableix, primer que amb les altres, amb ella mateixa. Ho feia Leopardi amb Dante i Petrarca, i ho fa Comadira tant en la seva enorme traducció com en els textos propis que ara s’exposen. A “Darrers escrits”, Pla diu: “sempre he escrit per als que vindran el dia de demà. Crec que aquesta passió per la continuació és el que en el nostre país és essencial. La gran història del nostre país és que el poble i els forasters arrelats aconseguim entre tots que sapiguem el català. No serà pas fàcil, però precisament perquè és així el seu interès és molt gran. La continuació! Aquest és el gran problema.”

Dijous passat, curiosament, un admirador de Pla, Arcadi Espada, al seu blog internàutic, en un d’aquests atacs cosmopolites, liberals i furibunds al català, escrivia que és una llàstima que els catalanoparlants hagin d’aprendre el català a l’escola, per comptes de “el inglés, el francés, o el alemán, desde luego.” De totes maneres, escriu Espada, per aprendre el català, “Hay sitios peores. Sus diarios, sus televisiones, sus composicions de lloc.” “Composicions de lloc” és el nom de la secció de diari on Comadira publica setmanalment els articles d’on han sortit els textos seus d’aquesta exposició. Ja és ben curiós, i un bon senyal.

( 13 d’octubre del 2004, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant