Bob Dylan

Ara tenim al cine una biografia del gran Camaron. Fa mesos es venia als quioscos un devedé amb concerts seus que et posaven la pell de gallina.

També li posen els concerts inclosos al documental d’Scorcesse No direction home, sobre els començaments de Bob Dylan, que es ven igualment als quioscos. I veig que s’anuncia pel febrer Walk the line, basada en la vida d’un dels mestres de Dylan, Johnny Cash, “l’home de negre”, que cantava “vaig de negre pels pobres i pels derrotats”, que va regalar-li la guitarra a Dylan (màxim tribut que pot retre un cantant country), i que a Nashville skyline (1969) va acompanyar Dylan en una versió de Girl of the North Country que, com a duet, difícilment podrà ser superada.

I bé, les pel·lícules biogràfiques poden tenir més o menys interès (generalment poc), però aquests enregistraments d’actuacions dels grans mestres solen ser impressionants. Permeten veure en viu, físicament, el procés de creació. Per un compositor, pintor o escriptor, aquest procés és al marge del resultat final; en un intèrpret, forma part de la realització mateixa. Forma part de la mateixa cançó veure com el cantant l’ataca, la defensa i la refà a davant nostre; passa igual que amb les jugades de Ronaldinho. Veure un Dylan pletòric, reinventant les cançons d’aquells discos prodigiosos de mitjans dels seixanta, admirat i conscient del que fa, pastant directament la música amb una creativitat descomunal, mare meva, val els vint euros d’aquests devedé i algun altre.

La primera part del documental explica d’on va sortir Dylan. Leonard Cohen una vegada va comparar Dylan amb Picasso, per la renovació i la influència constants, però Casassas també el va comparar amb Verdaguer, en el sentit que tots dos beuen de fonts populars: es necessiten unes bones arrels, per fruitar d’aquesta manera.

No direction home s’acaba quan Dylan, amb vint-i-cinc anys i sis discos gloriosos, té un sonat accident de moto, després del qual es passarà vuit anys seguits sense pujar a l’escenari. D’alguna manera s’havia d’aturar aquell afront a les limitacions humanes. El cantant Pete Seeger ja ho havia advertit: “Serà el millor si no rebenta”. Doncs Dylan va fer les dues coses. Perquè, tot i que passat l’accident no ha deixat de produir miracles – cançons que valen per carreres senceres –, és com si els cims dylanians els limitessin, per dalt i per baix, dos riscos vitals, dos perills de mort, com si l’ésser mateix – i em sembla que no dic cap bestiesa – expressés les fronteres: el Dylan jovenet dels seixanta, abans de l’accident, i el Dylan ja vell del canvi de mil·leni, que coincideix amb un atac de cor. Els discos Time Out of Mind (1997) i Love and Theft (2001) no es poden comparar amb res. Escoltar Sugar baby, d’aquest últim disc, fa pensar que valia la pena arribar fins aquí. Ell i nosaltres.

Com sempre, qui pot va a la seva. No direction home conté fragments dels primers concerts en què Dylan va presentar-se electrificat. Veiem el mateix públic que tant el celebrava com a cantant de folk ara cridant-li “judes!” No és gens estrany; els artistes arriben a endinsar-se tant en les persones que el públic es confon i es pensa que, com que els porta a dintre, els té en propietat. I després hi ha els mestretites, que són capaços d’enfonsar el món, però aquests deixem-los: miro de dir que està bé ser agraït.

( 5 de desembre del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant