Màrius Serra

Màrius Serra, que ja torna a fumar, demana foc a unes mares que surten de l’escola Sagrada Família d’Horta. «Molt bé, els articles, eh?», el felicita una de les mares, «Jo faig els crucigramas de Fortuny, però de vegades també faig els teus!» Serra es mou entranyablement per la proximitat. Alguns articles del llibre que acaba de treure, Enviar i rebre, parlen d’aquest seu barri d’Horta. La proximitat de Serra és proporcional a la seva projecció mediàtica. Aquesta paradoxa és un misteri. Tots els escriptors catalans us parlaran bé de la seva persona. Pròdig com és, amb els anys va agafant un ascendent gairebé patriarcal. Saviesa i empatia, finalment, potser siguin la mateixa cosa.

En parlem al pati de casa seva, en aquest barri als confins alts de la ciutat. «Un dels articles ve d’un home que m’escriu sobre una paraula que de petit veia pintada en una paret: ‘Siipadais’. L’havia buscat al Google i no hi sortia. Una cosa que no surt al Google! A partir de l’article, Siipadais ja surt a la xarxa, però això no vol dir que sapiguem què és. La informació i la saviesa no tenen gaire a veure.» «L’erudició es torna en contra de la sabiduria?» «Jo estic convençut que pots tenir més coneixement d’un territori com més informació tens d’un territori. Però la informació tendeix a l’infinit, i això topa amb els límits físics de l’existència. Hi ha un moment que l’erudició és un rull. L’erudit s’escuda en la informació. En canvi, veus una persona que no té tants coneixements, però el seu criteri és més fiable, més argumentat, o potser té més encert, més il·luminació…» «La capacitat d’informació que dóna la tecnologia, no ha contaminat el món de l’enigmística?» «Contamina relativament. Hi ha una cosa intangible, que és quan una combinació de mots o un joc verbal té capacitat d’emocionar, de seduir, d’excitar, i quan no.» «Al llibre vas fent broma amb la càbala, però després resulta que combinant lletres encertes que Zapatero serà president i que es formarà el tripartit.» «La càbala sempre m’ha fascinat, però, alhora, hi ha aquest pas enrere de no acabar-t’ho de creure. Des del meu màxim escepticisme, no deixa de ser una fogonada, una il·luminació, i intento actuar com davant d’un mag: sé que hi ha truc, però em deixo seduir. Considero que allà hi ha una bellesa. Ara, he de reconèixer que sóc fill de la il·lustració, i poso en qüestió qualsevol atac d’entusiasme. Però l’entusiasme hi és.»

«El llibre em va venir de la idea d’enviar i rebre. Hi ha hagut molt de retorn, amb els articles.» «És molt interessant veure què motiven. Les respostes són una gran troballa. Fas un article de l’Opus i et contesten una pila de proselitistes.» «I es retraten molt bé. Es tractava de concretar una cosa tan abstracta com el lector, però al mateix temps defugint l’autoria. Hi ha un article sobre el menyspreu que tenen per la literatura catalana certs intel·lectuals d’aquí. Vaig rebre mails, trucades, i una rèplica impagable de Félix de Azúa. Publicar-la era molt llaminer, però ja era un altre llibre. M’interessava concretar el lector abstracte, no la picabaralla.» «Alguna resposta fa mitja por.» «Vénen per correu electrònic. És diferent d’una carta al director, que la gent revisa. Hi ha l’aplaudímetre i el rabiòmetre. Però jo contesto tothom. Tinc una resposta que em va donar l’Ernest Lluch, pels més bèsties: ‘Moltes gràcies per llegir i per escriure, en la discrepància hi ha la base de la convivència’.»

( 30 d’octubre del 2007, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant