Bolets
Pont de Tot Sants. Una amiga m’arrossega fins al santuari de la Mare de Déu del Mont, Alta Garrotxa, vistes panoràmiques. Llar de foc, terra empostissat, moble olotí. El Nou Testament a sobre la tauleta de l’habitació. L’estiu del 1884, Verdaguer va passar un mes i mig al santuari. “Veig el Canigó cara a cara i faig amb ell algunes enraonades.” Hi ha la seva habitacioneta, escriptori, llit restaurat, medalló i reproducció de la corona de llorer. A la finestra, núvols ràpids s’evaporen de terra. Plou cap amunt. Marcs amb versos del poeta a les parets, vídeo, llibre de visites. Petit bust policrom en guix de Mossèn Cinto, cinc euros. Va pujar fins aquí amb un matxo. Vist.
“Anirem a buscar bolets”, decideix la meva amiga. Baixem per una carretera monovehicle, de la part de Beuda. Quan veiem uns pins, arranem el cotxe. Bosc espès i humit, molsa i bardissa. Tiges seques i espinoses penjades dels arbres. T’ajups i t’aixeques, i sempre t’esgarrinxes. Troncs negres, ajaguts, podrits, estovats, que es desfan sota el peu. La teranyina repèl l’aigua, que s’hi concentra en gotes de llum. Un ocell piula. El jersei s’enganxa. Bruc florit. Cireretes d’arboç dessagnant-se a terra. Un grill persistent fa grinyolar els arbres. Això no era cap corriol. Pinyes petites per terra. Zero bolets.
“Quan jo era petit, anàvem a buscar bolets i trobàvem ple de rovellons, pinetells i ous de reig.” “Quan jo era petita, anàvem tota la família a buscar bolets. Era una felicitat. La meva mare encara vivia.”
Tot és ajustar la vista. “Mira!”, crida ella. Petites explosions atòmiques de suro, aquí i allà. Estem envoltats de bolets. Colors de cera, molls, mucosos, fusta. Tota la gràcia dels bolets és en la fantasia que hi posen. N’hi ha que semblen marcians. En veig un que no du barret, du barretina. La gorra de plat d’aquest altre és de crema catalana, amb el sucre cremat. Aquells tres són de seda lila. Aquells altres ja s’han rovellat. I aquests noms de carnisseria que la meva amiga va dient: cua de cavall, llengua de bou, bec de perdiu, orella d’ase, peu de rata… Els bolets aixequen la pinassa des de sota, la pinassa entrelligada, com si ja els veiessis des de sota un cistell.
Jo no hi entenc. Jo no en tinc ni idea. La meva aprensió és proporcional a la grandària del bolet. Per mi tot són mataparents. Fa quatre dies, als diaris: “Dinou intoxicats per bolets a les comarques de Girona. Mor l’home de Palamós que es va intoxicar en menjar bolets verinosos.” I ara ve el dia de Difunts.
Però l’instint depredador és massa potent. “Vine, vine!”, crida la meva amiga. Ha descobert una clapa de camagrocs. Només es veuen alguns barretets malgirbats, grisos, negres. Però després resulta que n’està ple. La cosa suau de recollir un bolet. L’estires per la cama, entre dos dits, i el camagroc segueix dolç fins a l’arrel blanca, que es desenganxa amb la recança de l’hipòcrita. Ja ho diu el nom: la clau és en aquest groc de rovell d’ou, tan sorprenent enmig del marron gris de la pinassa, les fulles seques, les pinyes i els trossos de troncs podrits. Omplim un cabàs sencer de camagrocs. Quan ja s’acabaven, em sento que crido: “un rovelló!” I et juro que ho és. Les rodelles marrons rosades, infantils, l’olor de feia dècades. Tot corcat de sota, inmenjable, és clar. Però de seguida descobrim una altra clapa de camagrocs. Ara omplim bosses de supermercat. I vinga una altra clapa, i una altra, i una altra.
( 7 de novembre del 2005, El Punt )
