Grues
Aquesta setmana s’ha fet la mostra BMP (Barcelona Meeting Point). La fira immobiliària, que coincideix amb el festival de cinema de l’Hospitalet, s’ha convertit en la més important d’aquest sector a Europa. El negoci va bé; avui, a Espanya, tenir casa és un 121 per cent més car que fa set anys.
En motiu de la fira, en una entrevista de diari, el President de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis, Enric Reyna, remarcava amb insistència que “el culpable de l’encariment dels pisos, es digui el que es digui, és el sòl”. I és que s’ha construït tant, ja, que el terreny edificable va molt escàs. A Barcelona ciutat, no en queda. Als voltants, amb prou feines. Convindria, doncs, alliberar sòl.
No cal haver passat pel BMP per tenir clar que l’especulació immobiliària és un dels punts característics d’aquests temps i aquestes terres. A la inauguració del BMP, la Ministra de la Vivenda va recordar el dret de tots els ciutadans “a una vivenda digna”. De moment, però, aquest “dret a una vivenda digna” només sembla l’excusa per acabar amb qualsevol fantasia respecte al “dret a un entorn habitable”. “N’hi ha que diuen que hi ha molta gent que compra per invertir”, adverteix el senyor Reyna a la mateixa entrevista. “Els promotors necessitem demanda, en l’ús final del pis no ens hi hem de ficar”.
Des de casa, almenys veig mitja dotzena de grues. L’ocell camallarg d’aquest nom només el conec per les fotografies, i en canvi la plaga d’ocellots metàl·lics, de grues impassibles sobre una sola pota, posant els ous als camps dels afores o al centre mateix de les ciutats, no la puc pas tenir més present, perquè no para de crèixer. Només veig grues, per tot arreu.
Molts ho hem profetitzat, o hem sentit fer-ho a algun amic desesperat, una vegada o altra: això ja està, no pot ser, s’ha tocat sostre, tot són edificis, això ja només pot anar de baixa. L’endemà mateix, camí de la feina, hem descobert la nova colònia de grues d’una altra promoció d’habitatges. Cases i pisos de segona, quarta o vint-i-cinquena residència. No ho hauries dit mai, allà. Però el cas és que, a l’hora de la veritat, sempre queda tros per una altra grua. Quan, a ciutat, s’edifica un bloc de pisos sense jardí, per no plantar-la a la vorera, s’instal·la la grua al que després serà el forat de l’ascensor. Acabada l’obra, se la serra per la base. Les arrels metàl·liques queden allà. És veritat, no hi ha sòl. Si molt convé, les grues acabaran fent niu a sobre de les teulades.
A Lloret de Mar, vaig veure una constructora que s’anunciava amb la fotografia d’una cala verge amb una grua plantada allà davant. Són els inconvenients de no tenir els diners: aquella grua que constructors i compradors veien com una oportunitat d’inversió, jo la veia exactament com una dalla. Llavors vaig pensar que, de la mateixa manera que podem datar amb un cop d’ull una fotografia pels camps de vinya, les muntanyes pelades o la indumentària dels retratats, d’aquí uns anys datarem les fotografies del canvi de mil·leni pels paisatges plens de grues.
En el que després quedarà, més val ni pensar-hi. Bona herència deixarem. Mentrestant, jo compto les creus de les grues com qui calcula la densitat d’un cementiri. Aquí crucifiquem aquest país del burro català. I, quan arribi Nadal, il·luminarem les creus amb bombetes de colors, per felicitar-nos de l’arribada d’un nou any.
( 5 de novembre del 2004, El Punt )
