Òscar Pàmies
A prop de la Sagrada Família, el Passatge Pau Hernàndez és un carreró de poble amb cases petites, d’una planta o dues, que es van mantenir malgrat que a partir dels anys cinquanta s’hi haguessin anat construint a l’entorn tot de blocs de pisos que van acabar tancant aquestes casetes a l’interior d’un dels quadrats de l’Eixample. Una muralla altíssima envolta i amaga del sol les casetes emblanquinades, els carrerons sense voreres ni trànsit. En aquest micropoble inesperat, hi viu l’Òscar Pàmies, amb la seva dona, la Lu, d’origen brasileny, i els seus fills.
La notícia que, després d’un lustre sense publicar, l’Òscar Pàmies tingui un llibre a punt, ha alegrat els seus admiradors, que ja començàvem a perdre la paciència. Però en Pàmies és un home tranquil: “No és culpa meva”, diu, “sinó de la situació editorial.” I deu tenir raó, perquè de llibres tan divertits i crítics com els seus no se’n fan. “Al Brasil seria diferent”, continua, “allà tot s’ho agafen amb desinvoltura i escepticisme diletant i hedonista. Qualsevol projecte els sembla bé, almenys d’entrada. Aquí som escèptics, però tràgics i càustics, tirem cap al fatalisme i ens agafem la vida massa a la tremenda“.
Òscar Pàmies, que va donar classes de narrativa a la Universitat Federal de Minas Gerais, és un brasilòfil impenitent. Aquesta devoció pel Brasil li serveix de contrapès a la vida eixuta i mortificant de Catalunya. Al seu últim llibre, 72 illes (Empúries), ja hi apareixia un territori d’aire tropical, l’illa de Catatuga. El llibre que ens anuncia va molt més enllà i es titula Brasil interior.
“Se’ns sempre dóna una visió de Brasil com si allò fos un camp d’experimentació d’ONGs”, diu, “com si allò fos l’Àfrica o Ciudad de Diós. És com quan, a fora, es pensen que Espanya és de dalt a baix com Andalusia. Al Brasil no tot són cariocas. Al llibre parlo del Brasil de Belo Horizonte, del Brasil interior, perquè sempre ens quedem amb la imatge externa del país, com si allò només fos el Carnaval.”
“Al meu últim viatge al Brasil”, m’explica, “els vaig veure una mica desanimats. La gent està més cremada i més europea. Esperaven que Lula seria el gran salvador que ho resoldria tot, però un país tan gran no l’arregles de la nit al dia. De totes maneres, si estiguéssim com ells, aquí hi hauria suïcidis en massa”.
“Potser ara, amb el Fòrum, serà un bon moment per l’edició del llibre”, li comento. “El Fòrum”, em contesta, “és com tot, aquí: està fet per als turistes”. Òscar Pàmies té un llibre inèdit, massa càustic per trobar qui l’editi, que es titula Projectes inviables per un país millor. Em diu: “Això del Fòrum sí que és un projecte inviable. Per si mateix no pot existir, seria la secció de passatemps d’un diari que tindria com a titulars el PHN o l’AVE. El Fòrum em fa pensar en les activitats lúdiques dels hotels. Animació cultural per turistes de la tercera edat.”
És l’any del Fòrum, però també és l’any Dalí. Una de les grans influències dalinianes va ser Francesc Pujols. Si l’any Dalí servís, també, per mirar cap endavant, seria el moment de reivindicar la vitalitat de la tradició de Pujols. “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, diu una famosa frase pujolsiana que, de moment, no ha estat desmentida. Avui Òscar Pàmies és un dels hereus destacats de Francesc Pujols. Dit d’una altra manera, si Nova York fos Barcelona, Woody Allen seria Òscar Pàmies.
( 19 de febrer del 2004, El Punt )
