Antoni Tàpies
“És una presa de pèl. La meva filla dibuixa i pinta millor. I pensar que es paguen diners per aquestes obres”. Aquesta opinió, un clàssic en la manera de com encara hi ha gent que percep l’art contemporani, és una de les respostes que poden llegir-se en un fòrum d’internet on es pregunta: “Què destacaria de l’obra d’Antoni Tàpies?”
“RES”, contesta algú, però ho fa així, en majúscules. I un altre internauta respon: “El que paguen per les seves obres.” Hi ha força agressivitat, força respostes escrites en lletra majúscula. “El que destaca és la seva lletjor i simplesa. Per qui pinta, aquest senyor? Pels que es volen distingir dels que esperem que l’art sigui bell o, almenys, commovedor?”
Recordem el famós cas del mitjó. L’any noranta-dos, va fer-se pública la maqueta d’una escultura de Tàpies que havia d’ocupar la sala oval del MNAC. L’escultura representava un mitjó gegant. Un mitjó gegant foradat, per si fos poc. Hi va haver un rebombori considerable, va fer-s’hi la broma del cas i, finalment, l’escultura no es va realitzar. No era que molestés un element lligat a sensacions desagradables. Del gust català per l’escatologia en donem mostra, com a mínim, cada nadal. El que molestava era la possibilitat que algú ens prengués el pèl. De lletjor gratuïta en suportem diàriament amb una gran alegria, i no sembla que ningú s’impacienti gaire; més aviat al contrari. Una cosa molt diferent era que algú ens volgués prendre el pèl.
Pensava això davant d’una de les peces que ara s’exposen a la retrospectiva sobre Tàpies, al Macba. Una ouera de filferro, amb tot de serpentines a dintre i un exemplar plegat de La Vanguardia a sobre. El diari és dels anys setanta. Esforçant-t’hi una mica, encara hi pots llegir la data. Les serpentines, naturalment, s’han esgrogueït. A la mateixa sala hi ha un armari amb les portes obertes, ple de roba vella, i un despatx que demana fer-ne estelles immediatament. Són peces d’aquestes, les que histeritzen el personal.
Però sembla que l’obra de Tàpies parteixi d’aquests elements de rebuig, pobres, difícils de sublimar, per arribar a la senzillesa i l’essència. “Les coses de la vida corrent també tenen un punt santificat que ens permet traslladar-nos a un estat d’elevació intel·lectual”, va dir l’artista, fa uns anys. La ouera, la persiana i el colador, però també la terra, la pinassa, els pèls i els esquitxos de fang o de matèria orgànica, acaben per despullar-se de la forma pròpia i convertir-se en paisatges. Els símbols es despullen del significat i s’exterioritzen, es converteixen en el soroll del traç, en l’ondulació del líquid o la pressió del guix. Dit d’una altra manera, ens porten a una actitud contemplativa. Ens permeten indagar en profunditats serenes.
Val la pena anar-ho a veure sols, si pot ser en hores que hi hagi poca gent. Aturar-se una estona llarga a davant dels quadres. Contemplar-los. Llàstima, no poder veure’ls amb llum natural. És una proposta que faig. Una obra de Tàpies, un d’aquests seus murs escrostonats, exposada a la Plaça dels Àngels durant tot un dia. De la matinada al capvespre. Poder veure com la llum recorre el quadre, com s’atura i l’ombreja, com el fa brillar i com entona un color. Veure transformant-se les esquerdes, els relleus, les esgarrapades i les picossades seria una experiència gairebé tan íntima com la contemplació, aquest últim cap de setmana, del Montseny nevat.
( 3 de març del 2004, El Punt )
