Habitació compartida
Com un ramat de xais, al final del dia, cadascú es tanca a la seva habitació i es posa a dintre el llit. I igualment, quan comença el dia, cadascú va fent acte de presència al món despert. Com xais arribem en aquest món i com xais en sortim.
Avui, quan m’he despertat, he obert una mica els ulls, m’he tret les lleganyes i m’he assegut al llit. Darrere meu, hi havia el llit desfet: els llençols aquí i allà, el de sota a sobre, el de sobre a sota, trenat amb la funda del matalàs, el coixí als peus desenfundat, la flessada a l’altra punta d’habitació, el matalàs desencaixat del somier, el llibre, que havia de ser a la tauleta, obert per terra amb el punt perdut, i una olor espessa d’aire gastat que m’ha fet còrrer a obrir la finestra, una mica avergonyit.
Que no vaig anar a dormir sol, ahir? Què ha passat, en aquest llit, mentre dormia? Un combat de gladiadors? M’espremo l’esponja encefàlica. Entre altres sucs, segrego un malson: visc un món bàrbar on l’estat no funciona en cap atribució, un país severament colonial. Però no estic segur que aquest sigui el somni tingut durant les últimes hores. Potser vaig tenir-lo fa un any, i ara em surt.
Què hi té a veure, l’estat de l’habitació, amb la nit passada? Si m’hagués trobat el llit intacte, tan perfectament endreçat que semblés que no hi havia dormit, amb els llençols frescos i planxats com si acabés de canviar-los, amb la vora plegada per un delineant i el coixí tes com una galta d’angelet, seria senyal que durant la nit no ha passat res? Voldria dir que vinc d’una existència plàcida al món adormit? O era per dissimular? Si em desperto amb el llit com acabat de fer, malicio: alguna n’has fet mentre dormies, que la vols dissimular. Qui sap com m’ho monto, a la vida oculta. Qui sap el mal que hi faig. Qualsevol dia em despertaré amb l’habitació acabada de pintar, els mobles nous i el pany canviat. Llavors, pla.
De vegades, em desperto de nit i faig un parèntesi. Trec un moment el nas al món de la vigília exactament igual que, amb el record, he tret fa un moment el nas al món adormit.
Què hi deu estar passant, a l’habitació dels somnis, mentre som desperts? Per què haig de pensar que el món dels somnis és més atzarós que el de la vigília? Per què haig de pensar que no té la mateixa autonomia que el món despert, respecte de mi? Per què ha de ser menys coherent? No recordem en quin estat vam deixar el món dels somnis; però, en el món dels somnis, tampoc recordem com vam deixar el món dels desperts. Qui sap què m’hi està passant, allà, ara que sóc aquí. Qui sap què em passa aquí, quan sóc allà. Què s’està fent al pis de sota, quan sóc al de dalt? I quan sóc al de sota, què signifiquen aquests moviments de mobles al sostre? I aquestes veus? Visites?
El problema és saber on som. Els somnis de fades i els malsons tenen la mateixa presència, la mateixa realitat en un costat i l’altre. No hi ha primacia.
La consciència, ara mateix, és d’aquesta banda. El jo dels somnis potser sigui del tot algú altre. Algú amb qui coincideixo a la porta, un moment. No són habitacions diferents, somni i vetlla, sinó la mateixa: el que canvia és l’estadant. Ell surt quan jo entro a l’habitació. Jo surto quan hi entra ell. Murmurem alguna cosa, ens mirem un moment i després un dels dos desconnecta.
( 10 de novembre del 2007, El Punt )
