La prostitució
L’altre dia, havent dinat, passava tot sol per la ronda de Sant Antoni. Les botigues d’electrònica ja havien abaixat les persianes i hi havia poc trànsit. Va ser a la vorera de muntanya, que se m’acosta una noia d’uns vint anys, ni alta, ni baixa, cabell arrissat, maternalment ben equipada. Duia ulleres de pasta i motxilla, i devia anar-se a topar amb l’únic paio del planeta que la podia prendre per una estudiant – si és que no ho era, també. “Necesitas algo?”, em pregunta, i jo penso: “Mira que costa, adonar-se com canvia el món, mentre ho va fent. Abans, els desconeguts deien dame algo. Ara, et demanen si vols res.” Durant un parell de segons, vaig estar considerant minuciosament si em calia res que ella pogués oferir-me – perquè el cap és una gàbia de pardals: concretar, impossible -, i encara durant un segon més vaig arribar a pensar si per delicadesa o en atenció a la generositat – maternal i no – de la noia, jo havia de demanar-li, no ho sé, almenys una adreça, o l’hora, o si per allà a la vora hi havia un cine, no ho sé; per no desencantar-la. Ella també va trigar tot aquest temps a entendre que se m’havia de donar la cosa una mica més mastegada. “Si quieres sexo, por trenta euros”, va aclarir, i jo em vaig sentir víctima de la normativa de civisme que prohibeix “oferir, sol·licitar, negociar o acceptar serveis sexuals retribuïts a l’espai públic quan aquestes pràctiques excloguin o limitin la compatibilitat dels diferents usos de l’espai públic.” Excloure o limitar la compatibilitat dels diferents usos de l’espai públic… Acostant-se’m molt, parlant-me amb una veu fluixeta i infantil, la noia havia fet tot el que havia pogut per no excloure ni limitar ningú del meu voltant. La moralitat pública quedava salvada.
Però: i la meva? Una cosa és el somriure explícit però a distància de les prostitutes joves, o la mà ossuda i fosca de la prostituta granada que t’estira pel braç en un carrer del Raval. Et mires de lluny la jove i li tornes el somriure; la gran te la treus de sobre com si fos un llangardaix. Però, amb la calor que fa últimament, i havent dinat, i lluny de casa, i per trenta euros, i amb les grans virtuts que tenia, i, total, seria un moment… Bé, la por del contagi sexual és un clàssic tradicional, en aquestes situacions. I el desig eròtic és molt salvatge; vull dir que domar-lo té més mèrit. No la vaig perdre de vista. Va aturar un pakistaní. Cadascú amb la seva circumstància. Ell es va mirar el rellotge. Van negociar una estona. Van entrar en un Boccatta i ja està.
Els últims dies s’ha parlat molt de les prostitutes que els mundials han atret a Alemanya. Llegeixo que hi ha hagut una certa decepció: a l’hora de la veritat, molts hooligans s’han estimat més un parell de cerveses. Aquí, sembla clar que els últims anys el món del sexe s’ha expandit i desconnotat. Les prostitutes de carretera s’exposen tranquil·lament, tranquil·lament es fan els comiats de solter, les televisions locals passen pel·lícules porno tranquil·lament, i s’organitzen i promouen fires del sector. El sexe pagat s’ha tornat més visible, com no podia ser diferent en un país de serveis, i hi ha un debat entre els partidaris de l’abolició – model suec – i els que estan a favor de la legalització – model alemany.
Una primatòloga em va explicar una vegada que el favor sexual retribuït el practiquen fins i tot els goril·les, però, francament, no tinc clar si aquest és un argument a favor o en contra de la prostitució.
( 6 de juliol del 2006, El Punt )
