Uns dies glaçats
Quan fa aquest fred, el món es converteix tot ell en un vidre glaçat, i s’allisa: les branques, la mar i les pells. Només queda un forat al cel, que és on el sol posa l’ull.
El fred fa fora la gent dels carrers. Baixa acanalat per les rambles, treu pit a les places i ens espera amagat a darrere les cantonades. Ens afanyem per arribar al rebedor de casa, però, caminant de pressa, el moviment ens escalfa. I això que val la pena ser a fora o, si més no, a l’altre costat d’un vidre fred, per mirar el paisatge de lluny, ara que es pot. Si el fred ens l’ha dut una ventada, ens adonem de tot el que ens perdíem i de la sort dels països atramuntanats.
El fred concentra les coses: cotxes, carrers, edificis, finestres… Nosaltres mateixos som concretats, ens sentim petits i vius com formigues, o com l’avió que es solidifica al cel metàl·lic, una miniatura de llauna, platejada, lunar, que ens enlluerna en reflectir el sol, que sembla que puguem agafar-la amb els dits.
El fred encongeix, aquieta, delimita, compacta, retalla, conté, aguanta i estreny. Afila les branques brillants i pelades. Les boles dels plàtans ara pengen com ploms, perquè el fred eleva el pes específic de la matèria. Tot ho alenteix, i també el moviment de la llum.
La matinada de dijous passat, diuen els meteoròlegs, va ser la més freda dels últims vint anys. Va glaçar a tot Catalunya. Cap al migdia, tip de calefacció matinal, vaig sortir a fer un volt. Abrics, bufandes i gorres, mans a les butxaques. Els vidres de les ulleres semblava que es petarien. De seguida vaig sentir al sobrellavi una gota freda que em baixava del nas. El fred va passar-me per entre les dents i per sobre la llengua, va travessar la gola com una ventada un túnel i va baixar a encetar-me els pulmons que, de cop, van despertar de la letargia hivernal.
Caminant caminant, vaig anar a parar a una plaça on hi havia un petit estany. El sol arribava a terra sense gaire problemes, però els bancs eren buits. Un parell de jubilats – un home i una dona -, s’estaven drets, parlant. Ell portava un bastó, i, de la butxaca de l’abric, li sortia un mocador blanc i encarcarat. Ella havia sortit a passejar un gosset indiferent.
“Aquest estiu ja li vaig avisar al meu marit”, va dir la dona. “Si a l’hivern ens ha de fer tant fred com a l’estiu calor, ja la ballarem. En Jaume fa tres dies que no treu el nas de casa. Però, quan jo era petita, ja el feia, aquest fred. Ara tornarà com abans. Quan vaig veure que a Mallorca nevava, vaig dir: ja hi som.”
“Ha vist l’estany, Montserrat?”, va preguntar l’home.”Aquest matí, els nanos que anaven cap a l’institut s’han dedicat a trencar el glaç amb el peu. Hi hauria hagut de caure algun.”
“Aquest fed durarà perquè penetra. Matarà els microbis”, va continuar la dona, donant un cop d’ull gosset, que ja l’estirava. “Hi ha molta gent constipada. Però jo m’he posat la vacuna. Aquest any no m’engriparé. Només em faltaria això, amb els hospitals plens de gom a gom. Hi ha molta canalla, també. Les meves nétes, a la seva classe, no sé si només són sis o set. Totes constipades. I esperi’s, que ara ve el carnaval: qui no l’hagi agafada, ara l’agafarà!”
Vaig acostar-me a l’estany. Els trossos de glaç hi flotaven com una finestra trencada. Els peixos vermells s’esperaven, quietíssims, amagats al fons de tot.
( 2 de febrer del 2006, El Punt )
