Razzizza
Senegalès sense papers, de trenta-cinc anys, que viu de recuperar metall reciclable dels contenidors d’escombraries, als polígons de Montsolís i Via Trajana, a Sant Adrià de Besòs. Tragina un cotxet amb una caixa a sobre, transformat en carretó. Sabata esportiva, texans, samarreta blava amb l’escut del Club Deportiu Espanyol, gorra negra del Fòrum 2004.
Aquesta gorra del Fòrum, que a nosaltres ens crida tant l’atenció, no és combativa ni és irònica. És un reciclatge més, com el metall que busca. Razzizza va arribar a Espanya fa un any i mig, quan el Fòrum ja era història. Aneu a saber d’on ha tret la gorra, que més servei li hauria fet durant els vuit dies de travessia, amb vint persones més, del Senegal a Tenerife. Em diu que no va tenir problemes amb el mar, perquè abans feia de pescador. A Tenerife, la policia el va embarcar en un avió. Va fer el trajecte de Madrid a Barcelona en autobús. Aquí hi tenia un amic. Viu amb ell i quatre senegalesos més, a Santa Coloma. L’amic té papers, i per tant un treball més o menys estable a la construcció, que és el que Razzizza voldria.
Razzizza va començar venent bosses a davant d’El Corte Inglés. Les comprava a 5 euros i les venia a 10. Allò va durar dos mesos, fins que van fer-li passar tres dies a la presó. «Muchos problemas», diu, fent el gest de les manilles. Aquí a Sant Adrià, en canvi, la policia el deixa tranquil. Ara es fa entre 15 i 25 euros al dia, segons la sort que té. Al mateix polígon hi ha un drapaire que li paga el coure a 4 euros el quilo, el plom i l’inoxidable a 1 euro i el coure per netejar a 0,15 euros. Bona part de la feina, doncs, consisteix a anar traient el coure de les bobines dels transformadors dels aparells elèctrics que troba. De vegades, les empreses del polígon li donen algun aparell espatllat. Es passa el dia fent un circuit de carrers industrials. Va de contenidor en contenidor, obre i mira què hi ha. De vegades ha de rascar la pintura per veure quin metall és. Sovint no està segur si una peça és de ferro o d’inoxidable. Llavors agafa un imant i mira si s’hi enganxa. Si s’hi enganxa és que és ferro, i ho deixa estar.
Du una bossa amb les eines: un martell, una ganiveta, un tornavís. Fa servir la ganiveta com si fos una escarpra, per tallar els cables prims de la bobina de cuir. Treballa amb uns guants. S’hi passa una bona estona. Veig el seu nom gravat en or al braçalet de plata massissa. Em demana que no apunti el seu nom. El braçalet és un regal de la seva mare. La seva dona i els seus dos fills viuen amb ella. Diu que els envia 100 euros mensuals. No pot anar-los a veure, perquè és un sense papers.
Quan jo era petit, amb uns amics, de vegades, sortint de col·legi, ens dedicàvem a buscar plom i ampolles de xampany per dur-los al drapaire i guanyar quatre pessetes. Costa molt, avui, imaginar-nos els nostres fills fent el mateix. Costa tant, que em sorprèn la pulcritud amb què, quan ha acabat de separar el coure, Razzizza, per comptes de deixar la ferralla que no vol al peu del contenidor i continuar carrer avall, la recull i la llença al contenidor. Després, encara ajupit a terra, murmurant una cançó, s’entreté a ajuntar amb les mans la ferritja més petita. Fa un pilonet de polsim, el recull i el llença a les escombraries. Aquest detall em deixa tan parat que em ve la temptació de pensar si això és genètic. El fet que sigui cultural, però, no sé si encara no me l’allunya més.
( 16 de novembre del 2007, El Punt )
