El model Espinàs
Josep Maria Espinàs ha tret A peu per Mallorca, un dels llibres d’aquest Sant Jordi. El vaig a veure a la seva editorial. Parla amb el mateix to que escriu, sense altibaixos i amb una enorme energia interior.
“Jo sóc una persona que no m’agrada fer frases brillants”, em diu. “Però en té algunes”, contesto. “Però em surten sense voler i demano perdó. Segons com, em sembla massa fàcil, però sobretot és massa fals. Pots arribar a tenir un gran prestigi intel·lectual a partir d’això, però és massa fàcil. Si tens un cert vocabulari, no et costa gaire escriure bonic. Ja vaig fer-ho de jove. No m’interessa. És molt fàcil, si passa una noia pel carrer, dir que és esvelta, psicosomàtica i africanitzada. Et sembla que dius alguna cosa important i no has dit res. Només has fet servir paraules que xoquen.” “I no hi ha el perill d’acabar fent una escriptura notarial?” “Si no parléssim d’escriptors, sí. Cada escriptor és diferent.” “Perquè un escriptor treballa sobre si mateix.” “No. Jo treballo sobre la realitat. Però com que sóc jo que treballo, surten coses meves. Sobre mi mateix no hi penso mai.” “Però la gràcia dels seus llibres no és veure la realitat passada per l’escriptor Espinàs?” “La gràcia és el ritme narratiu. Això distingeix un escriptor molt sovint d’un que no ho és. M’adono després de 17 viatges que això de la no ficció té un entroncament amb la ficció pel ritme narratiu i els retrats. Tinc l’ofici narratiu de la ficció, i el llibre està ple de seqüències. Per això no cal que hi passin assassinats ni coses importants.” “La narració és molt potent.” “Mira: jo narro perquè la realitat descobreixi la dimensió que té de ficció.” “Els mals llibres embafen. Amb els bons escriptors això mai passa”, dic. “Clar, no hi ha cap artifici. Una habilitat és una habilitat. Una veritat és una altra cosa.” “Però costa molt renunciar a un adjectiu!” “Costa segons què pretenguis. Si vols fer un llibre que valgui per ell mateix i que t’agradi a tu…” “I que li agradi a la gent.” “No. Jo he fet els llibres sense pensar mai en els lectors. Mai! No estic subvencionat, ni vull guanyar cap premi, ni diners, ni m’interessa que tres senyors diguin que sóc el geni de la meva generació. Això em permet una llibertat absoluta i no estar influit per models. ” “Però bé deu tenir uns referents.” “Digue-me’n un, a veure.” “Simenon?” “Doncs mira, ben trobat. Però, saps per què? Perquè crea atmosfera, crea climes. L’argument no m’interessa, ni l’efectisme. Les pel·lícules que recordo són d’atmosferes. Els llibre de viatges solen ser climes. L’ofici del narrador és trobar el ritme. Fer sobresortir de la realitat allò que té de ficció. La novel·la és una cosa del dinou, i Balzac i aquesta gent no eren ni admesos a l’acadèmia. Puc parlar així perquè he publicat nou novel·les i tinc el Sant Jordi. He fet novel·les i n’he venut. El novel·lista s’imposa a si mateix ser novel·lista; l’escriptor pot fer el que vulgui. Tinc el privilegi d’haver nascut escriptor i no haver-me’n hagut de fer. He fet la carrera pel meu compte. No he tingut l’ambició de fer una obra. M’he limitat a fer llibres. Hi ha gent que a divuit anys ja pretèn fer una obra.” “I doncs què pensava, quan va començar a escriure?””Doncs que escrivia. Mira que és senzill. Tu pinta i prou, que deia el clàssic. No facis discursos, no teoritzis. Tu pinta i prou.”
( 9 d’abril del 2005, El Punt )
