Ramon Gaya
Si amb aquesta frase fos capaç de contagiar l’entusiasme que m’ha despertat l’exposició de La Pedrera, deixaria aquí aquest pintor i em posaria a escriure sobre un altre o parlaria de la fascinació pel món del circ o de l’estrena de Nausica. Queda clar que compartir és una modalitat eròtica.
Ramón Gaya es va passar la vida en estat d’admiració i reverència per mitja dotzena d’artistes, no gaires més. I així va anar pintant homenatges: Homenatge a Constable, Homenatge a Santa Teresa, Homenatge a Venècia, Homenatge a Victòria dels Àngels… Homenatges als creadors, en qui deleguem el nostre homenatge a la vida, homenatges a les ciutats en tant que construccions humanes.
I ho fa la majoria de vegades amb l’acció segurament més meravellosa, essencial i adequada a un pintor: posant-los unes flors – les flors, que “han venido a ser vividas, sufridas por nosotros.” Qui no voldria poder regalar una flor a Velázquez, a Mozart o a Ramón Gaya? Una flor posada en un gerro de vidre, el material dedicat a la llum, en una copa que fa com nosaltres, estar-se a davant de l’obra esperant ser omplerts…
Només un artista pot entendre un artista. Sense una mínima creativitat no cal matar-s’hi, no ens agradaran Mozart, Velázquez o Gaya. Que s’entengui: tan artista és qui pinta com qui comprèn la pintura. Extremant-ho podríem dir que només amb la música es pot arribar a parlar seriosament de música i que només amb la pintura es pot arribar a parlar seriosament de pintura. Així ho va entendre Gaya i d’aquí el refús que va sentir pels crítics, que pretenen, que només poden mirar-se l’art des de fora. Els mestretites dels crítics. Gaya va haver de travessar el segle vint pictòric tapant-se el nas igual que va fer Gombrich. El van trobar buit, pretensiós, una estafa en el millor dels casos necessària per prendre aire i passar pàgina. En això – i igualment ha passat, en proporcions diferents, amb la música i la literatura -, l’estúpida arrogància dels mestretites, disfressats de vegades, ja és gros, de creadors, hi ha tingut molt a veure.
A l’hora de la veritat, podent triar, qui es penjaria avui a casa un quadre de Picabia? Qui es penjaria a casa un Duchamp, un Magritte o un Dalí tardà? En canvi un Morandi, un Miró, un Gaya, per no parlar dels seus mestres homenatjats… L’art és metafísic perquè la realitat ho és. L’art només pot ser realista. “La realidad real me ha dejado sin respiración” diu Gaya i això resumeix la seva experiència. Els genis, ens diu, no creen obres d’art sinó realitats pures “emancipadas por completo del arte, del recinto cerrado y riguroso del arte.” Per nosaltres tenir-hi accés també és fer-nos més reals, crear-nos.
Els rams de flors són homenatges de llum i de vida però hi ha altres menes d’homenatges. Gaya va ser un escriptor de primera fila, un observador impressionant. Per això val la pena asseure’s a veure la projecció de La serenissima, les imatges en súper vuit que ell mateix va filmar de la ciutat, amb els textos del seu diari llegits per ell mateix. Gaya veia córrer la pintura pels canals venecians.
Quin gran plaer homenatjar la bellesa. Amb els anys, passat el drama de la guerra – la seva dona morta en un bombardeig, l’exili a Mèxic, la llunyania del seu art europeu –, amb la impostura avantguardista en ruïnes, els quadres se li van anar tornant més acolorits i oberts, d’una alegria tèbia i pietosa, privilegi dels savis.
( 28 de juliol del 2006, El Punt )