La vida és una i prou, tal com vas dir-me
El vídeo del programa, al You Tube, du per títol Le pide la mano y después la mata. L’èxit de descàrregues s’explica per la sensació de veure un assassí amb la seva víctima poc abans de l’assassinat.
La presentadora diu a Svetlana: «Mira allí.» En una pantalla, Ricardo explica que ha fallat a Svetlana i que ella l’ha deixat. «Pero estos cuatro años he dado todo por ella. Es injusto.» La presentadora li pregunta a ella si l’ha deixat per gelosia. Sí, diu Svetlana, però per moltes coses més. Aquí Svetlana hauria hagut de dir: no, l’he deixat perquè m’apallissava, i aquest home té una ordre d’allunyament, cridin a la policia. Però això és un reality, i la realitat és complicada. Vergonya i por es deuen confondre. Per què ha acceptat d’anar a El diario de Patricia? No vas a la televisió sense haver vist el programa. Però ella és immigrada: i si li porten algú de la família? Ah, devia pensar: és una loteria.
Avui sona a pel·lícula de por: «Ricardo está aquí, y quiere hablar contigo. Un aplauso para él.» Entra Ricardo amb una camisa i una corbata a l’estil de les sèries sud-americanes. Li fa un petó. «Aquí está.» Seuen tots dos. Ella creua les cames. «Te quiero», diu ell, i després: «La vida es solo una, como tu me dijiste, y yo la quiero vivir contigo.» Apareix un text a la pantalla: «Le dará una 2ª oportunidad a su ex novio?» Ricardo es treu un anell de la butxaca. «Y este anillo, que tu me diste hace 3 años…» Vol compartir la recriminació amb l’audiència: ella li va donar l’anell. Ricardo s’agenolla com un príncep blau. Aquest joc entre realitat i mentida. No cal saber que al cap d’uns dies la matarà per entendre que això fa part de la comèdia, en aquest cas una comèdia per fer xantatge. «Quiero que te cases conmigo.» No pas «quiero casarme contigo», ni cap interrogant. El públic subratlla el moment: «Uuuoooh.» Segurament pensen: ella és aquí perquè vol. Hem vingut a jugar. Tots participem de la comèdia. Aquest «uuuoooh» es confon amb algun «noo». Un judici en un minut i mig? Hi ha consciència d’estar jugant amb foc. No és veritat això que es diu de la banalització. De banalització, res. Tots sabem què implica una petició de matrimoni. Reality, reality show. A algú se li escapa una rialla. També juga a fer creure que les coses són senzilles; agenollament principesc i enamorats fins a la mort. «Eres todo para mi,» diu Ricardo. «Todo. Todo.». Se li trenca la veu. «Sin ti no… Hay nada. Acéptalo.» Ara sabem que no és una amenaça de suïcidi. I llavors li retreu per segon cop la frase i l’anell: «La vida es una, y quiero vivirla contigo, para siempre, como pusiste en el anillo.» Sis segons de silenci. «Bueno, Svetlana –diu la presentadora–, di algo. Estamos todos aquí en vilo.» Ella triga a contestar, per por. «No lo sé», diu, fent que no. «¿No, o no sé?», demana la presentadora. Ara sabem què s’hi jugava, amb la resposta. «Que…», diu Svetlana. «No?», insisteix la presentadora. «No.» «No. Dilo claramente.» «No», diu Svetlana. «No. Es un no claro. No quieres casarte con Ricardo. No. ¿Quieres tener una relación con él?» Gairebé ni se la sent, que diu: «No.» «No. Se ha acabado. Ricardo, siéntate. A ver. Ha pasado sólo un mes desde que lo habéis dejado, es un poco pronto, ¿no? O igual hay que mentalizarse de que esto se ha terminado. Las historias de amor también se acaban. Ricardo, tendrás que aceptar…» I aquí s’acaba el vídeo.
( 1 de desembre del 2007, El Punt )
