Sense novetat
Renfe s’ha retrassat fins i tot a cobrar-me la quota de retards. No l’he pagada fins fa una setmana, el dia que, per comptes de seguir el sentit comú, vaig decidir anar-me’n a l’Escala amb transport públic.
El tren va sortir puntualment a dos quarts i mig de sis de Passeig de Gràcia i puntualment es va quedar aturat al cap de mitja hora en una estació indeterminada. Indeterminada perquè ja era fosc i ni l’indicador lluminós de parades ni la megafonia dels vagons funcionaven. Anava en un dels últims i, cada estació, alguns viatgers corrien cap a la porta, treien el nas i avisaven als altres d’on érem. Vaig veure els llums intermitents d’una ambulància i al cap d’uns vint minuts el tren va tornar a arrencar.
Com que havia sortit amb prou antelació per pagar tranquil·lament la meva quota de retards, no vaig immutar-me. Vam passar per Maçanet, vam descarregar molts passatgers a Girona, però llavors el tren va tornar-se a aturar. Vam tornar a treure el nas a fora i resulta que érem a Flaçà. Amb la porta oberta, el vagó va glaçar-se. Els passatgers es refregaven les mans. Finalment va passar un revisor i ens va dir: “No nos moveremos hasta que llegue la ambulancia a recoger al hombre que se ha desmayado.” “Otra vez la ambulancia? Como antes?”, va dir una senyora. “Pues sí señora”, va contestar el revisor.
“L’altre dia hi va haver un suicidi i també vam trigar molt”, es va lamentar després la mateixa senyora. “Un suicidi ho entenc”, va dir algú altre. “Han d’aixecar el cadàver. Però tota la vida que vaig en tren i encara no m’havia passat mai això de l’ambulància. I dues vegades en el mateix trajecte! I un home desamaiat, no el poden descarregar a l’estació?” “Potser ens voldrien a l’ambulància”, va dir un altre. “Jo estic mig desmaiat de fred.”
En total, de Barcelona a Figueres, tres hores. Adéu-siau a l’autocar que havia de prendre per arribar a l’Escala. Quan vaig voler trucar la família que vinguessin a recollir-me a l’estació, no hi havia cobertura de mòbil. Desamparat en aquell vagó, mort de fred, vaig tornar a constatar fins a quin punt aquest és un país retrassat, amb tantes ínfules de nou ric que, per clatellades que la realitat ens doni, no hi ha manera de despertar-se i reaccionar. Un mal de la mateixa béstia. No podem preveure encara amb quantes dècades més de retard, però, des d’aquests trens de museu, serà un gran consol veure passar l’Ave per la via del costat, com una exhalació d’alleujament.
Els telenotícies obren aquests dies amb el problema amb els bascos i amb l’especulació i la corrupció urbanístiques: els mateixos problemes de fa trenta o quaranta anys. Els polítics despatxen amb quatre tòpics els problemes de l’ensenyament, de l’habitatge o de la mobilitat, i els diaris més llegits encapçalen les portades amb titulars del tipus “Agua en Marte” o “Esquí sobre hierba.”
2006, fa cent anys de la mort d’Ibsen. El protagonista d’Un enemic del poble diu: “Les veritats no són més velles que Matusalem, com la gent s’imagina. Una veritat normaleta viu, per regla general… Vejam… Uns disset o divuit anys; vint, tirant llarg; rarament més.” I si això val per les veritats, també val per les mentides, que envelleixen igual de depressa, com a mínim. Considerant la idiosincràcia local, però, tampoc m’estranyaria que aquí fins i tot les veritats i les mentides envellissin més lentament.
(12 de desembre del 2006, El Punt )
