La violència domèstica
L’altre dia, en un bar, vaig sentir un client que explicava aquesta història. El marit era caçador i tenia permís d’armes. El que ella va passar, només ho sap ella. Però després de tantes humiliacions i maltractaments (la pegava), aconsellada i ajudada per una germana (sort en va tenir), va demanar el divorci i es va separar. Va anar-se’n a viure amb els pares, però ell la trucava contínuament. Fins que, una nit, va amenaçar-la, li va dir que si no anava a veure’l es mataria. Els pares d’ella no li van deixar anar. A qui matarà serà a tu, li van dir. Al cap de mitja hora ell la torna a trucar. Tinc l’escopeta aquí, li diu, no puc més i em dispararé. Va sentir el tret pel telèfon. Van avisar de seguida l’ambulància i van ingressar l’home a l’hospital. “No siguis innocent,” va dir-li un amic, l’endemà, a la dona; “que és caçador i sap com va. Si hagués volgut matar-se de veritat, no s’hauria disparat a la panxa.” “Fos com fos,” va concloure el client del bar, “la cosa va complicar-se i l’home es va morir a l’hospital al cap d’una setmana, per sort.”
Amb aquest “per sort” ballant-me pel cap, vaig estar pensant com ens deixa de desemparats la violència i en com ens és de desconeguda. La tenim massa a la vora, massa a dintre per poder-la entendre, i la pròpia no hauria d’espantar-nos menys que la dels altres. És com un carrer fosc en què no es distingeixen les cases. No té classe social, edat, estat civil o nació.
Entre totes les formes de violència, la domèstica és la que conèixem més de primera mà. Saps, la Laura? L’altre dia el seu marit li va dir que la tiraria pel balcó. Completament opaca, no hi ha manera d’agafar-la des d’un punt de vista racional. El lema famós de “la maté porque era mía” és una invocació a la justícia que dicta i executa l’home: qui té la jurisdicció, té la propietat. La vaig matar perquè tenia dret a fer-ho, com si tenir-la, imaginant que pogués ser, fos el motiu: no passa mai que un conductor tiri al riu el seu cotxe, o que un propietari cali foc a casa seva. Matar la dona i després matar-te tu, quin sentit té? Mata’t tu primer, no? És purament irracional.
Distingir entre l’amor i la dependència no és gens fàcil. Un matrimoni, com qualsevol intimitat que duri prou temps, és una qüestió complicada, espinosa i plena d’etapes. El que es cova en un llit doble mai és quiet ni definit. S’hi engendren llenguatges, normatives circumscrites i malentesos perpetuats. Per si fos poc, la dona maltractada sovint s’autoculpabilitza.
No podríem fer inventari, ni tan sols dels últims dies. Vagin a les pàgines de successos i llegeixin. Si no és avui, serà demà. La violència domèstica ha superat qualsevol profecia optimista i no parem de preguntar-nos si és per l’excés de confiança que teníem que ara ens sembla que n’hi ha més, o si això l’ha fet més visible. Tothom en coneix casos. El que va passar al meu poble, com tants altres, deixa enrere cançons com El preso número nueve, que cantava el Trio Calavera – cantaven com àngels, però déu n’hi do el nom – : “la maté, si señor, / y si vuelvo a nacer / yo la vuelvo a matar”. Un home amb ordre decretat d’allunyament perseguia la dona. Morta de por, ella anava sempre amb els ulls ben oberts que no se li acostés. Però feia de venedora a domicili, i ell la va trucar fent-se passar per una clienta. Va esperar-la disfressat de dona a l’adreça que li havia donat. Va fer-la entrar al pis i la va degollar.
( 21 de gener del 2006, El Punt )
