L’evolució de la moral
Fa dies, per televisió, el president Montilla va impressionar-me. Algú li demanava com és que no duia els fills a l’escola pública, i ell va contestar: «És una opció personal.» Vaig deduir que ser del PSC no devia ser cap opció personal, i que, pobre home, havia hagut de renunciar a ser coherent.
Aquests dies estic de promoció. Em dedico a anar amunt i avall, d’una emissora a una altra, a veure si l’editorial col·loca algun volum més d’un llibre que acabo de treure. Et passeges com una vedet, t’entrevista gent que s’ha llegit la solapa del llibre, i tot és omplir temps de ràdio o tele, mentre no es demostri que sortir als mitjans és contraproduent per les vendes.
Sovint, l’emissora et posa un taxi a disposició. Tens un taxi esperant-te a fora de BTV que et durà fins a COM Ràdio, i, quan surts, tens un taxi que et durà…
Aquesta és la qüestió. Dimarts passat, sortint de la COM, quan el taxista em va demanar on em duia, jo vaig contestar: «A Plaça Catalunya, per agafar el tren.» Però, quan érem a la Diagonal, vaig pensar: preu per preu, potser que em faci dur fins a Arc de Triomf, on també puc agafar el tren, i de passada li faig un favor al taxista. «Para mi, cuanto más lejos, mejor!», va dir ell. De manera que vaig fer un pas més, i li vaig demanar que em portés a Clot-Aragó.
Hi havia trànsit, a la ràdio hi sonava Icat FM, el taxista tenia uns cinquanta anys, duia una verge de Fàtima al mirall retrovisor, i, parlant parlant, em va resoldre un dels grans interrogants de la meva vida, que era què caram vol dir el número que els taxis porten a sobre, encès, i que mai concorda amb el nombre de persones que carreguen. És la tarifa: 1 pels dies laborals, 2, tarifa nocturna i festiva, 3, tarifa fora ciutat. Vam parlar del preu de la llicència i em va dir que feia tretze hores diàries de taxi. Vaig quedar parat: a un camioner, això, no se li permetria. L’empatia va créixer, la confiança es va disparar i, llavors, l’home va dir-me: «Oye, si quieres, yo te llevo hasta casa.» «Ui –vaig contestar–, és que jo visc a Pineda.» «Bueno, no sería la primera vez, y a mí me haces un favor.»
Fa anys, una ministra del PP em va citar en un hotel de Barcelona per parlar d’un llibre meu sobre l’ensenyament. Jo em feia el ronso, i el secretari, o qui fos que em trucava, em va dir que, naturalment, em vindria a buscar un taxi a casa. No cal, vaig dir, esgarrifat. Vaig anar-hi amb el meu cotxe, vam tenir la reunió, i no em van pagar ni l’aparcament.
«No sería la primera vez», em deia ara el taxista. D’això no en tinc cap dubte, i estic veient el somriure sota el nas dels alts càrrecs davant la meva pusil·lanimitat. Ara sortia d’una emissora de l’òrbita socialista. La meva formació moral em deia: «Baixa del taxi i agafa el tren, no malversis diner públic.» Però el sentit comú em deia: «Tal com van els trens? I les tretze hores d’aquest taxista? I on aniran a parar, els diners que els estalviï?»
Després d’aquella experiència amb la ministra, si hagués vingut de la COPE m’hauria passat els escrúpols per l’escrot. Però, venint de la COM, i per bé que em caigués el taxista i per més que pagui els impostos, i per més que cregui en la justícia distributiva… Vaig buscar un exemple, un model. Vaig descartar Jesucrist i vaig triar el meu President, que, a més, és socialista. «Porta’m a casa», vaig dir, i, commogut pel somriure del taxista (80 euros), vaig afegir-hi: «És una opció personal.»
( 8 de desembre del 2007, El Punt )
