Canvio de nit la roda del cotxe
Sí que són les tres de la matinada, però tampoc he begut tant. Primer punt. Segon punt: no he deixat la carretera. Això no pot ser un pedregar. Tercer: no fa vent. El vent no se m’endú el cotxe al carril contrari. No és normal que em vingui un trailer de cara.
Em rendeixo i arrambo el cotxe. No puc pensar que, per vint quilòmetres, ja canviaré la roda a casa. Potser arribaria a casa, però sense una quarta part del cotxe, i probablement despertaria els veïns.
O sigui que aturo el cotxe al voral de la carretera. Allà on hi havia el pneumàtic posterior esquerra ara hi ha quatre rodanxes de calamar carbonitzat.
Em passen a fregar els cotxes, els tràilers i aquests quatre per quatre blindats que s’han posat de moda últimament. Som-hi pel tros. Engego els quatre intermitents. Em poso l’armilla. Anem pels triangles.
Situació: cap triangle avisa que hi ha un paio que està posant triangles.
Aquí l’home pràctic s’asseuria al volant, encendria el llumet del sostre i es llegiria el manual. Però jo tinc sentiments, de manera que me’n vaig cinc-cents metres lluny del cotxe i em poso a llegir el manual a la llum de la lluna. És més romàtic, i quan un conductor borratxo envesteixi el meu cotxe, jo sobreviuré.
El manual no és tan fàcil. Hi ha números entre parèntesis que després s’han de buscar als dibuixos.
Ha costat, tan fosc, però he acabat trobant la roda de recanvi i el gat. És una meravella, això del gat, com aixeca i aguanta el vehicle. Costa de creure que pugui durar. El problema és que com més em separo del gat, més trec el cul cap a la carretera. Ja es podia haver rebentat una roda del costat dret.
Descargolo els cinc cargols. Tantes parides mecàniques que tenen els cotxes, ja podrien tenir també quatre elevadors que t’estalviessin el gat. Però no. Més val que no. És saludable, de tant en tant, haver d’agenollar-se als peus del teu cotxe, amb el cul a disposició de tots els vehicles que circulen de nit. És moralment reconfortant un acte així de contricció, per totes les vegades que he malparlat dels cotxes, del soroll, del perill, de la contaminació, dels paisatges i carrers ultratjats pel trànsit; pagar pels mals pensaments que he tingut cada cop que m’han multat, cada cop que he passat pel burot d’autopista, omplert el dipòsit, pagat l’aparcament, el termini o l’impost de circulació. Tot per estalviar-me les hores i les incomoditats d’anar a treballar amb transport públic o, com aquesta nit, per no haver anat a peu fins a Girona a veure la meva mare.
O sigui que collo fort els cinc cargols de la roda de recanvi, renegant en silenci pel desconsol que sento quan veig un ram podrint-se en memòria d’algú al tronc d’un arbre de la carretera, o per l’emprenyada quan perdo uns minuts o unes hores en retencions causades per accidents mortals, o per com em molesta que m’expliquin, just el dia que la meva filla se’n va a la muntanya, que a no sé qui se li va matar l’altre dia un fill en un accident de cotxe.
I ja està. Au. A rodar. Recullo els triangles, em trec l’armilla i torno a la carretera nocturna. Tinc el collaret al seient del copilot i les crosses estirades al peu del seient de darrere. La cadira de rodes la duc plegada al maleter, la bossa de sang a la guantera i el taüt ben lligat a la baca. L’ambulància, amb el llum giratori encès i l’infermer amb bata blanca al costat del conductor, la controlo pel mirall retrovisor.
( 19 de novembre del 2005, El Punt )
