Gaziel, exilis i fe – i 4
Haver pogut parlar a Sant Feliu de l’escriptor més gran que ha donat Sant Feliu per mi és tot un orgull, i vull agrair que se m’hi hagi convidat.
Gaziel és tan important perquè va posar en paraules el drama dels catalans. És d’una actualitat permanent, i no sembla pas que això hagi de canviar. El que li va passar a la seva generació, d’alguna manera, és el mateix que ha anat passant a totes les generacions que han crescut en moments d’il·lusió del catalanisme. Sempre és igual: es compromet uns joves amb el país i, quan ja no hi ha la possibiliat de tornar enrera, ve la patacada. És ben bé el mite de Sísif, amb la sensació, de vegades desesperant, de vegades consoladora, que a cada bugada se’ns hi perd un llençol. Per exemple, la gent de la meva edat, fills de la transició, just en aquest moment, l’any dos mil set, ens sentim perfectament preparats per entendre el drama de Gaziel, de Carner i de Pla. La mateixa idea que al final de la seva vida remarcava Gaziel, la d’una Unió Europea que afebliria els estats en favor de les nacions, és la mateixa esperança que es va revifar l’any vuitanta-sis, quan Espanya va entrar finalment a la Unió. Després, com sempre, les esperances se n’han anat en orris, i aquí ens teniu, vint anys després, creuant els dits perquè Europa almenys es digni a acceptar que ens hi adrecem en la nostra llengua, i ni somiar-ho de participar-hi en tant que catalans. A menor escala, ha estat la decepció viscuda pels catalanistes amb la reforma de l’estatut. Cada generació passa el testimoni a la següent. Tot sembla donar la raó al fatalisme de Gaziel.
Vull dir que, encara que siguem a Sant Feliu, ningú s’hauria de pensar que Gaziel sigui un autor local. Tot el contrari, és un autor de relleu no ja català, sinó universal, perquè dedica la seva obra a la gran realització d’aquesta terra, que és la d’haver produït una cultura tan alta que pot dir-se’n nació.
És possible que les afinitats diguem-ne periodístiques amb l’obra de Josep Pla hagin jugat contra el coneixement, la popularitat de Gaziel. Així i tot, vull dir que el que en Pla és circumloqui, pudor i sobreentès – aquests circumloqui, pudor i sobreentès tan propis dels pobles vençuts -, en Gaziel és descarnament i posar el dit a la nafra, i sense anastèsia. Gaziel és un autor fascinant i ple de sorpreses, amb un estil exclusiu, de gran alè, de frase llarga, elegant i reposada, de persona gran i sàbia que no busca l’espectacularitat, sinó anar al fons de les qüestions.
He parlat dels exilis de Gaziel, i m’he guardat pel final l’exili definitiu per un autor, que és l’exili de les llibreries. Ara mateix, si vostès van a qualsevol llibreria, es trobaran que no hi ha cap llibre de Gaziel en català. Com si fos un escarni a l’autor, l’únic llibre disponible ara mateix, i estic parlant, naturalment, de les principals llibreries de Barcelona, és Meditaciones en el desierto, la traducció castellana del llibre amb què va fer el pas definitiu al català com a llengua d’alta creació. Meditacions en el desert l’havia editat la Magrana a l’any 2000. No cal que el busquin, que no en queda cap. Ni tan sols en llibreries de vell. Ha desaparegut. Que un dels deu o dotze llibres catalans realment importants del segle vint no sigui accessible ni tan sols en biblioteques públiques, on és freqüent trobar-se que en tenen només l’edició castellana, pot voler dir dues coses: que, efectivament, Gaziel és un autor certament incòmode, cosa claríssima, o que sí, que, seguint el mateix Gaziel, la nació catalana és cosa de quatre arreplegats. La cosa greu, però, és que, en qüestions de cultura, el problema no és mai de ser quatre, sinó de ser uns arreplegats.
Jo estic molt content que se m’hagi convidat a parlar, i estic molt content que s’organitzi un any Gaziel. Ara, si realment es vol aprofitar la sort que ha tingut Sant Feliu de donar a la cultura un escriptor d’aquesta talla, em sembla que s’hauria de començar pels fonaments. No sé si aquí hi ha algun representant de l’Ajuntament. El meu amic Lobato, l’alcalde, amb qui vaig anar a estudi aquí al costat mateix, al col·legi Gaziel, fa part d’un partit que representa el pensament hereu de la burgesia a la qual pertanyia i sobre la qual va escriure Gaziel. Just l’any que ve, es compliran els cinquanta anys de la primera edició de Tots els camins duen a Roma, un dels llibres fonamentals de Gaziel i, segons ha demostrat la història, el seu volum més atractiu pel públic en general. Jo estaria encantat de posar la regidora de cultura del meu poble en contacte amb algun editor important. Deixo aquí, a sobre la taula, aquesta idea.
Moltes gràcies.
( Sant Feliu de Guíxols, abril del 2007 )
