Un article poc edificant
S’ha de veure món. S’ha de veure com el tenim. L’última vegada que vaig agafar l’avió, a l’aeroport mateix ja vaig trobar-me el món. Hi anava en companyia d’un amic que tenia por de volar. Mentre esperàvem l’avió, l’amic va demanar-me que li vigilés la maleta. Necessitava fumar per calmar-se. Va haver-ho de fer en un espai per fumadors, un espai petit i ridícul, disposat amb tota la mala fe a la vista de tothom, amb una ratlla a terra que separava els fumadors dels altres mortals: una leproseria. Hauria donat un pulmó per no haver-ho de veure. Que els volem rematar, pobres fumadors? No passen prou pena, amb la seva addicció? Com animals verinosos, exposats a banda, allà sols, mirant-se els peus, fumant com desesperats per fer-se passar aquell mal tràngol.
No sent home de món, allò em va impressionar. Aprofitant que anàvem a un país productor, vaig tornar del viatge amb un parell de capses de puros, una pipa i un paquet de tabac de pipa. Havia tingut temps de rumiar-hi. M’havia sensibilitzat. Em vaig prometre que l’any dos mil cinc començaria a fumar. Jo, tan contrari al fum. Jo, fill de fumadors - pares, manera que els fills no fumin: feu-ho vosaltres.
He començat a assajar amb la pipa i els puros. És fàcil. No t’has ni d’empassar el fum. Obro un parèntesi: no saber-se empassar el fum és un problema que els no fumadors sofrim d’amagat, perquè no tot és una ganga, a ca l’abstinent. Ningú pretén que et fumis un Ducados o un Marlboro, però ells i elles m’han insistit més d’un cop en el ritual de compartir un porro. I com has de fer-ho, si no saps empassar-te el fum? Tanco el parèntesi. La pipa i els puros? Bé, gràcies. El problema és que la pipa se m’apaga. Llavors, per tornar-la a encendre, haig de llençar la meitat del tabac. Tinc la taula coberta de cendra i de mixtos carbonitzats, però progresso adequadament.
M’entreté. La boca no em fumeja de fred, sinó de tabac. La fulla enrotllada del puro i la fusta calenta de la pipa m’escalfen la punta dels dits. Tot casa meva va quedant perfumada d’una agradable olor vegetal i elegíaca, que m’evoca moments de quan era petit i a casa cremàvem fullaraca. Ja he consumit el paquet de tabac per pipa que em vaig comprar a l’estranger, i he anat a l’estanc a comprar-ne un altre; el meu segon paquet. «Fumar puede matar», hi diu, en una cara, deixant alegrement oberta la possibilitat que no ho faci, o que no em toqui el rebre a mi – hi diu “matar”, no pas “matarte”; deuen pensar que l’amor al proïsme serà més dissuasiu que l’amor a un mateix. A l’altra cara del paquet hi diu que “fumar provoca el envejecimiento de la piel”, però això no canvia res, perquè no fumar ja m’ho provocava.
Mostro una actitud pueril i poc edificant? M’hi mou l’esperit solidari. Aquest meu pobre esperit solidari, que se sent tan sol a principi d’any, quan tothom projecta en obert mil i una intencions més o menys fantasioses però sanes: aprimar-se, resar, estalviar, llegir, lligar, regar, pencar. Però si tothom sap que els únics pecats que corrouen són els amagats! Com puc confessar públicament els meus? Què puc oferir, jo, mínimament adult, que no sigui ridícul, que no sigui l’habitual faramalla retòrica i que tingui possibilitats de reeixir? Solidàriament, el meu propòsit pel dos mil cinc és de fumar puros i pipes. I, per a l’any dos mil sis, deixar de fumar.
( 2 de gener del 2005, El Punt )
