Moneda estable

La primera sensació que vam tenir, quan va arribar l’euro, va ser que tot, de cop, valia un euro. Els diaris valien un euro, els tallats valien un euro, les botigues de Tot a cent ara eren botigues de Tot a un euro. Aquesta va ser la gran novetat local, i trobar-te de tant en tant amb un Dante als dits, o un Mozart, o, quines coses, la deessa Europa asseguda a sobre el toro, a la moneda grega de dos euros.

La segona sensació va ser que, al supermercat, tot s’apujava. Potser per això, pensant en el client desconfiat, a sota del valor en euros encara s’hi manté, en lletra petita, l’equivalent en pessetes. És admirable. Tres anys i mig després de la introducció de l’euro. Demanes que el caixer automàtic t’imprimeixi un comprovant de l’extracció i el caixer encara et calcula la suma d’euros en pessetes.

Per mi que això desfavoreix a l’euro. Com deu ser llei de vida, els preus en euros es van enfilant. En canvi, com un cadàver, la pesseta no s’ha mogut d’allà on era. Gràcies al record de la pesseta, mantenim un referent del valor que el producte tenia l’any 2001. Per exemple: abans de l’euro, aquest diari valia 125 pessetes. Si encara avui el diari portés imprès al costat del preu d’un euro l’equivalent en pessetes, recordaríem diàriament que, abans de l’euro, aquestes 166,66 pessetes eren 125, només.

Tot ens ho acabem estimant, persones, monedes o cotxes. L’altre dia em vaig fer tassar el cotxe. El tassador va dir-me: “T’ofereixo 600 euros de més del valor que té el cotxe.” Naturalment, vaig pensar. No em diràs pas que me n’ofereixes 600 de menys. Si al negoci dels cotxes de segona mà, o al negoci de les mules, el producte tingués un preu ja establert, no ens caldrien pas tassadors. De manera que vaig desconnectar, i, mentre el tassador m’anava dient els defectes d’un cotxe pel qual m’oferia 600 euros de més, va produir-se un d’aquells moments en què dos humans dialoguen amb l’automàtic posat. Ell parlava amb l’automàtic: jo escoltava amb l’automàtic. I, mentrestant, tots dos teníem temps per anar rumiant. I el que jo rumiava era això: un professional és un professional. Mentre xerra sense dir res, qui sap si no ho aprofita per tassar-me el rellotge. Qui sap si no m’està ara mateix calculant el preu de les sabates. Quin valor deu tenir, un paio com jo, al mercat laboral de la compra-venda de vehicles usats?

Quan el tassador va haver acabat d’insultar-me el cotxe, va fer un comentari que em va cridar l’atenció. Va dir: “T’ho repeteixo. Te’n dono 600 euros de més. 80.000 peles.” Extraordinari, vaig pensar. L’habitual hauria estat dir: “Te’n dono 600 euros de més. 100.000 peles.” Tot això que hi hauria guanyat, ell. Però l’home era un professional. No va poder-ho evitar. Havia hagut de tassar-me, també, les difuntes pessetes. Resultat: els 600 euros que un dia van equivaldre a 100.000 pessetes, ara equivalien a 80.000. Un professional és un professional.

Segons les enquestes, el 56 per cent dels alemanys enyora el marc. Un 73 per cent dels italians es queixen que no hi ha terme mig: o compren de menys per por a gastar massa, o compren de més perquè no han entès el preu. Enyoren la lira, i quan França va dir que no a la Constitució Europea, el ministre de treball italià va aprofitar-ho per dir que potser s’hauria de fer un pensament i tornar a la lira. Qui sap. Només que aquest cop s’hauria de mirar de fer bé. Que no ens trobéssim, d’aquí uns anys, plorant un altre cadàver incorrupte, el de l’euro.

( 28 de juliol del 2005, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant