Per esport

Com diuen els que no s’apuntaran mai a un gimnàs: a sobre de pagar, encara hauríem d’anar-hi. Però d’algun mal hem de morir, i, si a l’estiu tota cuca viu, l’hivern pot fer-se’ns etern. Mentalment i físicament, res cansa tant com no fer res. Per això, anys enrera, vaig muntar-me un gimnàs mínim a casa, a l’habitació petita i freda dels mals endreços. Entremig d’unes plantes moribundes en un parell de testos, uns pòsters enrotllats, un matalàs vell i un mirall picat, hi tinc els instruments de tortura: una bicicleta i un rem estàtics.

Em vaig llençar a l’exercici domèstic d’una manera intrèpida, sense reconeixement mèdic previ ni entrenador. Amb les ganes que en tenia, molt seria que m’hi lesionés. Tampoc hi havia gaire perill d’acabar-me deformant el cos fins que semblés un goril·la, un poni, un bulldog o un camell. Només pretenia cobrir l’expedient del que ens ha tocat ser, cariàtides de nosaltres mateixos, i el cas és que aquell parell de màquines van anar restaurant-me, fabricant-me de nou; van posar-me unes mans, uns braços, unes cames i un pit. Que després tot plegat no em servís de gaire, ja és una altra història. Les rampoines inútils fan part dels nostres temps.

M’hi poso cada dia. Primer, bicicleta. Començo a pedalar a poc a poc, deixant-me dur. La música m’estira; la ràdio. Flash, Gum F.M., en aquella hora, sembla que emetin per mi. Evident que amb una bici estàtica no arribaré gaire lluny, però tampoc acabaré com aquests ciclistes que moren atropellats, en una cuneta, o els que, després d’haver pedalat tant pels grans èxits, acaben suicidant-se. La meva intenció és modesta: escapar-me amb bicicleta de l’haver d’anar amb bicicleta.

Són quinze minuts, ni un de més. Mentre passen els primers, el cor ja se m’accelera. Em cremo a mi mateix, perquè és un pal, però també cremo calories. Graduo la resistència de l’aparell al màxim. Màxim esforç. Cau la primera gota de suor. Una altra, grossa. Escalfat, em despullo. És l’avantatge de ser a casa. Cada vegada pedalar costa menys. M’accelero sol, i és a causa de l’endorfina euforitzant que deixo anar – endorfina o endomorfina, com se’n vulgui dir: droga legal, per autoconsum. Practico la remuntada, la persecució, el velòdrom, recorro passadissos i faig el Tour des Chambres, il Giro della Cucina i la Volta al Menjador, aprofito per mirar què fan a la tele, baixo l’escala, atropello un colom, aixeco la roda de davant i salto un marge. Em miro el rellotge. Quinze minuts. Doncs ja està. Ni un segon de propina. A galeres.

Les plantes transpiren, el mirall s’ha entelat i l’habitació és un estany, amb un matalàs vell que hi flota. M’embarco i em poso a remar per la meva pròpia suor. Fer rem estàtic és tan emocionant i divertit com navegar per un bassal estancat, de la mida d’una banyera o menys. Ni granotes hi ha. Ja poden dir de la solitud del corredor de fons. La solitud del remador tancat, aquesta sí que és fonda. Quan surto a fer el viatge cap a Itaca, jo demano que sigui curt, però acabo sempre passant per Mallorca, Sardenya, l’estret de Messina i el canal de Suez. Mar d’Aràbia, Golf de Bengala, Manila, records als japonesos, travesso el Pacífic, canal de Panamà… Sort de l’endorfina! Ja veig de lluny la costa catalana, el dit de Colom que m’assenyala el marcador: quatre-centes braçades. Exactament! I ni una més. Doncs ja era això. A viure molts anys, per poder remar molt.
( 30 de gener del 2006, El Punt )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant