A urgències, de nit
Fa el torn nocturn d’atenció al públic al servei d’urgències d’un gran hospital.
“La gent ve de nou a dotze, havent sopat. Dimarts hi havia futbol: no teníem ningú.
Veiem de tot. Una vegada, un gitano duia el germà, amb sobredosis. Vaya con mi hermano, que como le pase algo le voy a cortar los dedos de los pies, de uno en uno!
Si hi ha molta feina, és com una trinxera. També hi ha gent educada, massa i tot. Ara recordo una velleta, a les sis del matí. I vostè què hi fa, aquí? Qui espera? M’han dit… Que me dirien algo… I no m’han dit res… Hi era des de les sis de la tarda. No havia sopat, ni s’havia aixecat a fer un pipí.
De vegades tanco la tele a la sala. És un hospital! I la gent mirant futbol i cridant: goool!
Me’n recordo del primer dia. Abans, les ambulàncies anaven a tota òstia. En venia una amb un nen de nou anys, per una apendicitis, amb la mare. I corrien tant! Doncs es van fotre una llet i van arribar els de l’ambulància ferits, la mare ferida, el nen ferit… Va ser la meva primera urgència. Fa divuit anys. La mare tenia una ferida a la cama, uns quinze centímetres, d’acord, però no era res: la pell separada. Es veia la carn a sota però no hi havia cap hemorràgia, ni sang ni res, era vermell, es veia la musculatura. Doncs d’aquella ferida me’n recordaré tota la vida. Me va impressionar tant! I després he arribat a veure braços separats del cos, en bosses de plàstic, caps separats, caps sense cara… He vist de tot, però aquella ferida, aquella merda de ferida, no l’oblidaré mai.
Abans els accidents era el més bèstia. Ara, amb el SEM, l’accidentat ja arriba amb una via posada, punxat, amb l’oxigen, la roba tallada… De vegades no els podies identificar. Una vegada, vaig localitzar una família per un recordatori de comunió. Venia de la comunió i es va estampar contra un arbre.
No pots donar informació, quan truques. L’ha de donar el metge. Si el malalt em diu que digui que està bé, evidentment que ho faig. I, si no, potser també. Si no dic res… I, de vegades, no ho saps. Entra un malalt, sembla que està bé i de cop es pica i l’han d’entubar, i ja no hi pots parlar més. Es pica vol dir que empitjora.
Una vegada, per nadal, arriba una família. Deixa un home. Què li passa? Ah, res, m’han portat. No en tenia ni idea, era un home molt gran. Ai, coi. Truquem a la família. Ningú. Passen les hores, truquem a casa dels fills. La policia, a veure si algun altre familiar… Impossible. Al cap d’uns dies es va morir. Es va morir de pena. I l’assistenta social buscant. Al cap de quinze dies, vénen uns senyors. Venim a buscar l’avi, que tornem de vacances. Era a la fosa comuna.
Una esquizofrènica. Es fot ferralla. S’ho empassa. La indústria siderúrgica en ple. Ella maeixa li deia al doctor, mirant la radiografia: compta-les bé, n’hi ha d’haver quaranta-vuit, de xinxetes. Es clavava ganxets a la cara, ha estat a quiròfan… La veus i li dius: què t’has menjat, ara? Una agulla de pit, un encenedor… Una vegada es va tallar. Li diu al doctor: sense anestèsia, eh? I el doctor li va cosir, i diu: ah, m’ha agradat. Ja no menjaré més ferro. Ara em tallaré. I li deia a una amiga del psiquiàtric: t’has de tallar! I l’altra ho feia. I venia aquí i li dèiem: per què ho has fet? Perquè l’altra m’ho ha dit. I es va matar.
Truquen l’altre dia: que porten un ferit al cap amb arma de foc! Tothom cridant, prepareu la UIC! I arriben amb un tio assegut a la camilla. I a vostè què li passa? A mi? M’han fotut un cop de culata al cap.”
(20 de març del 2007, El Punt )
