Xavier Folch
En aquest país que encara té el cor de paper, els bons editors han estat com la plana major d’un exèrcit de reconquesta. La recent publicació de l’epistolari de Pla amb l’editor Cruzet ha tornat a refermar-ho: un bon editor, els catalans l’hauríem d’honorar sempre.
Aquesta setmana se celebren els vint anys de l’Editorial Empúries. N’he parlat amb Xavier Folch, l’ànima d’aquesta editorial. Folch havia treballat durant gairebé una dècada a l’editorial Ariel i, després, durant set anys, a l’editorial Crítica. Havia publicat col·leccions en català. Llavors, amb tres socis més, va crear Empúries, “ per contribuir a la normalització de la llengua i, en definitiva, del país.” Les primeres col·leccions ja van ser d’assaig i de poesia, i aquests dos vessants han estat segurament els punts més forts de l’editorial: la col·lecció “Poesia” és gairebé insuperable, i la Biblioteca Universal Empúries ens ha servit aportacions coherents i refinades d’assagistes de primera línia catalana i mundial, molt especialment sobre un dels objectius fundacionals de l’empresa, el tema lingüístic, que va culminar amb l’edició de l’enorme Gramàtica del Català Contemporani, dirigida per Joan Solà.
“Havia aparegut la gramàtica de Margarit, i vaig parlar-ne amb en Solà, i en Solà va dir-me: s’ha de fer diferent. Va trigar deu anys a enllestir-la.” Xavier Folch no és un home especialment expansiu, manté un bust d’una seriositat considerable i no és donat a grans modulacions de la veu. Així i tot, l’orgull i l’empemta no costen gens de detectar: “Empúries ha publicat un dels millors llibres catalans dels últims vint o trenta anys, alfaBet, de Josep Palàcios. Hem tingut tres grans encerts comercials, que han posat a prova el consell de l’editor Herralde que un editor sobretot ha d’estar preparat per quan li arribi la sort. Els tres grans èxits de l’editorial han estat El món de Sofia, la sèrie Harry Poter i ara El codi Da Vinci, un llibre amb un ritme de vendes que de moment supera els anteriors i que ja ha arribat als vuitanta mil exemplars. Però una editorial també es fa amb els refusos. S’ha de saber dir que no, encara que algun cop l’autor pugui reaccionar-te amb violència. Amb violència verbal, s’entén.”
“Quan jo anava a la universitat”, li comento, “em pensava que Empúries, amb aquest nom, devia ser una editorial gironina.” “No ho és, no, encara que els autors gironins hi tenen un pes important. Però és per casualitat.”
Fa un parell d’anys, un d’aquests autors d’origen gironí, el poeta Comadira, va escriure un poema llarg titulat Carta a Xavier Folch, on feia un estat de la qüestió de la literatura catalana. Comadira hi deia que actualment es publica massa. Diu Folch: “Els llibres han de tenir qualitat, o han de ser interessants o han de ser útils o han de ser divertits. Si publiques només per comerç i no l’encertes, fas el ridícul més absolut.” Diu Comadira: “Pro tothom vol anar d’escriptor.” Diu Folch: “No tothom… Potser els polítics… Però el prestigi no el dóna l’haver publicat, sinó el reconeixement del valor del llibre. La Rodoreda, per exemple, patia perquè Riba no l’havia reconeguda.” Diu Comadira: “La gent llegeix menys i menys cada dia.” Diu Folch: “Jo no ho asseguraria.” Quan tanco el volum de Comadira ( Formes de l’ombra, Editorial Empúries ), l’editor es posa bé les ulleres i em diu: “De totes maneres, en Comadira, el que ens hauria de fer són unes memòries.”
( 5 de maig del 2004, El Punt )
